Barcelona, 29 de novembre de 2019. CC Matas i Ramis.
L’èxit planetari de Once induí en John Carney a intentar repetir la fórmula el 2013 amb Begin Again.
Un productor musical, en Dan (Mark Ruffalo), vella glòria ara defenestrat per la indústria discogràfica, intenta fer renàixer la seva carrera gràcies a la Gretta (Keira Knightley), una tímida i jove músic a la que descobreix en una sessió de micro obert en un bar.
Mentre l’escolta per primer cop, com a bon productor, comença a entreveure’n el potencial i, en la seva imaginació, afegeix a la veu i guitarra tota una sèrie d’arranjaments musicals.
Si em pregunteu l’opinió us diré que el film és una merda com un piano, malgrat que l’exercici mental mostrat és prou gràfic.
Res semblant passà pel meu cap quan el 2017, com a membre del jurat del 18è Concurs de Cantautors/es d’Horta-Guinardó, “descobrí” la Raquel Lua. Observí, llavors, com rajava d’aquell cos menut una potent i harmoniosa veu, acompanyada en perfecta comunió per la virtuositat de l’Amaia Miranda a les cordes. Vot per elles.
Ara bé, passat pel sedàs del treball en equip i de la producció, la proposta de la Raquel ha mutat considerablement. Això (coses del cervell) rescatà de la meva memòria l’escena dalt mencionada.
El concert del passat divendres (dins el circuït Barcelona Districte Cultural) fou mostra d’aquest meravellós procés creatiu que neix de sumar talent. Germina, per tant, la llavor plantada temps enrere que, sense perdre allò nuclear, esdevé quelcom prou diferent.
Preciosa y el Aire obrí el recital fent evident, de bon inici, la metamorfosi. Amb l’actual formació (incorporats en Yeray Hernández a la guitarra, en Marco Boi al contrabaix i en Xoan Sánchez a la percussió) desgranà l’àlbum Ruegos y demàs, oferint un repertori que defuig de l’experimentació musical per a refugiar-se en sonoritats de tall clàssic, aigües on tota la tripulació navega a la perfecció.
L’actuació comptà amb les extraordinàries col·laboracions de la Sandra Bautista, que s’afegí a Mise en Abyme, i de la saxofonista Eva Fernández que ho feu a Veo, veo.
I malgrat tot, val a dir, el tema més esperat i corejat pel públic fou, justament, el que ens retornà al format embrionari. L’homònim Ruegos y demás, en un preciós tête-à-tête Raquel/Amaia, esdevingué mostra indiscutible de que l’essència brilla per si sola.
Agraí finalment l’artista, amb una inalterada naturalitat, l’“amor a borbotones” rebut, al llarg de la vida, de familiars, parella, amics i públic. Un amor que, intuïm, cultiva amb personalitat i ofici i que esperem l’acompanyi per molt de temps.
Podries estar interessat/-ada
