magazín cultural

Author

Alex Reuss

Alex Reuss has 94 articles published.

Pearl Jam: herois del grunge, clàssics del rock

A PRIMERA FILA

Barcelona, dimarts 10 de juliol de 2018. Palau Sant Jordi.

Nascuts i destinats a la fama a principis dels noranta des de Seattle al món, van esdevenir la icona i punta de llança del grunge i del rock alternatiu juntament amb bandes de referència com Soundgarden, Stone Temple Pilots o Alice in Chains, entre altres delícies.

El mateix Kurt Cobain, amb el qual es disputaven (sense voler-lo) el tro, els va atacar i descarregar part de la seva ira perquè deia que eren uns venuts. Des de Pearl Jam el van contestar declarant la seva admiració per Nirvana i el seu amor etern.

Abanderats i promotors de reivindicacions i compromís social (feminisme, ecologisme,…), poc després van endegar una guerra perduda contra Ticketmaster reclamant els preus de les entrades dels concerts més barates, cancel·lant shows i organitzant gires impossibles fora del sistema. Van perdre la partida i a punt de quedar-se a la cuneta, però van continuar. I ens van deixar gravats quatre primers discos memorables: Ten (1991), Vs. (1993), Vitalogy (1994) i No Code (1996).

Els treballs posteriors, tot i no ser tant inspirats, els han permès anar tirant de veta a base de concerts on posen en pràctica les normes i cànons del rock en directe. Amb actitud, intensitat, entrega, repertori equilibrat, bones interpretacions, i sobretot el carisma del seu vocalista i líder Eddie Vedder, segueixen aconseguint el mateix que al segle passat: que els seus concerts siguin una litúrgia entre el públic i una banda que en el directe esdevé abassegadora .

Aquest dimarts tornaven a Barcelona, a un Palau Sant Jordi ple a vessar, al desembre passat en un parell d’hores havien esgotat les entrades posades a la venda (l’any 2000 se’ls havia resistit i no el van poder omplir). I ho van fer per la porta gran, amb un ampli repertori, interpretant molts dels seus himnes (Jeremy, Even Flow, Corduroy, Alive, Better man,…). Tot combinat amb cançons més amagades, com la primera peça de la vetllada The Long Road una cara B d’un single del 1995.

I així, entre consignes reivindicatives (com a Daughter dedicada a la lluita feminista i a les dones) i amb una ampolla de vi a la mà (una imatge repetida de Vedder quan visita aquestes contrades) van passar quasi tres hores de rock al més estil clàssic d’uns ja clàssics de l’escena, per damunt d’etiquetes grunges i alternatives. La seva penúltima cançó de la nit, una versió dels The Who era tota una declaració d’amor i respecte al gènere.

Sols resta demanar ser-hi en la seva propera visita i desitjar que no tardin uns nous 12 anys a venir. Que si s’ha de fer, es farà, i aquí estarem, amb ganes de passar una bona nit de rock.

Gerard Birbe
Redactor

Trobareu més fotos i el repertori del concert a la pàgina oficial:

https://pearljam.com/tour/history/show/barcelona

 

Live is Vida!

A PRIMERA FILA

Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018.

El 2 de setembre del 1.984, per celebrar el seu 11è aniversari, la banda austríaca Opus interpretà, per sorpresa i com a regal d’agraïment als incondicionals aplegats a Oberwart, un tema inèdit. Aquest tema fou enregistrat i esdevingué, amb diferència, la seva peça més exitosa: Live is life.

De la música en directe en diem, també, “en viu” (els Opus feren de l’evidència un himne), concepte que probablement ballà pel cap dels organitzadors del festival musical vilanoví per excel·lència quan rumiaven quin nom posar a aquell ambiciós projecte.

Cinc anys més tard el Vida, permeteu-me la sobadíssima redundància, vessa de vida. Consolidat, de sobres, continua esquivant el temptador objectiu d’esdevenir un wannabe-Primavera. Brilla amb llum pròpia, programant amb encert una oferta diversa, potent i a una escala humana, confortable, emmarcant-la dins un entorn encisador.

Els seus trets diferencials són sobradament coneguts i esperem, de debò, que els mantinguin i/o els facin créixer.

Els caps de cartell, en termes generals estigueren a l’alçada. Comentaris entusiastes a peu de pista quan sonaren Los Planetas, Calexico o Franz Ferdinand. Sintonia amb el públic, repertoris poblats d’èxits atemporals, execució magistral… Què més es pot demanar?

L’espectacle pre-programat de St. Vincent, mancat d’algunes d’aquelles virtuts, és,  però , efectiu i demostra, per la posada en escena i professionalitat, que és una artista de primer ordre. En d’altres paraules, va fer la feina.

El dissabte, ja fos pel cansament acumulat o pel ritme de les propostes, l’escena central rebé menys visites que en les nits anteriors. They Might Be Giants molen però ningú, probablement per desconeixença, corejà les seves cançons. Iron & Wine bé, però són d’aquelles músiques que frueixes assegut al sofà de casa, en la intimitat de l’espai domèstic o, ideal, en una petita sala de concerts. Of Montreal animà una mica la festa però aterraren quan molts ja pensaven en abraçar Morfeu.

Arriba el moment d’insistir novament en el ventall estilístic de que pot presumir el Vida, que es veu reflectit, més que enlloc, en la resta d’escenaris.

Per la segona tarima van circular la simpàtica insolència dels gallecs Novedades Carminha i la bellesa orgànica del Gallery Love, darrer treball discogràfic dels mallorquins Oso Leone. També hi van ser la sensualitat intrínseca de la veu i ànima d’en Curtis Harding, l’esperit festiu dels electrònics DBFC (un fart de ballar) o la vitalitat contagiosa dels holandesos Jungle by night.

Per l’entranyable vaixell passà la polèmica i mala baba de l’Albert Pla, escudat per la màgica guitarra d’en Diego Cortés, delit dels joves i adults que ompliren com mai aquesta cavitat arborada. El duet New Raemon/McEnroe feu un “combi” de temari, mostra de la bona sintonia que, víctimes de la llei de la gravitació universal, els uneix recurrentment.

Pel topogràficament complex espai des d’on escoltàrem els directes de La Cova ens arribaren les notes magníficament consumades de la Núria Graham i companyia, així com les d’un dels exponents indiscutibles de l’escena indie paisana, El Petit de Cal Eril. Què dir de les MOURN? Brillants i, a aquestes alçades, sorprenents. Molt aplaudit fou també el concert de Maga. Els sevillans no escatimaren energies amb un ampli mostrari on no faltà la seva col·lecció de grans èxits.

La cabana es desbordà de decibels amb les visites de Za! i La Plata. The Crab Apples, superada l’etiqueta de promesa, passejaren amb la esperada contundència el seu A drastic mistake.

I res, serem francs i us confessarem que (1. mancats del diví atribut de l’omnipresència; 2. la mortal necessitat del descans; 3. la gana…), no poguérem cobrir la resta de concerts. La nostra història fou la narrada però podria haver estat una altra, ja sabeu com van aquestes coses…

…a la vida i al Vida s’ha de triar.
Alex Reuss
Redactor

 

Angel Olsen. Sí però no.

A PRIMERA FILA

Barcelona, 9 de maig del 2018. Sala Barts.

Podríem dir, vulgarment, que la Barts estava a petar. Ordes de frisosos seguidors àvids de consumir un dels productes més punyents del folk-rock nord-americà. Encert dels organitzadors, Guitar Festival, que, val a dir, apostaren sobre segur.

Lo del poeta Suno Deko fou anecdòtic. Temes íntims on l’experimentació té un paper molt rellevant. Agradable, envoltant, hagués brillat més de no ser pels condicionants intrínsecs que afecten els teloners. El seu disc homònim bé mereix ser escoltat en unes condicions més propícies.

Arribà l’hora: En un ambient d’intimitat poc íntima, on els clics de les càmeres fotogràfiques acabaren amb la paciència de més d’un, entonà la de Missouri unes primeres notes que donaren fe de les seves admirades aptituds vocals.

En primera instància allò fou un regal per les oïdes: la guitarra, carregada de reverb, embolcallava la virtuosa veu construint un plàcid i confortable univers sonor. A mesura que el recital avançà, amb un temari que obvià les seves composicions més mogudes, la impressió mutà per convertir-se en un inesperat sopor.

Cert és que hom, quan escolta Phases, és conscient que el producte està desproveït d’artificis i que els arranjaments orquestrals són, més aviat, discrets. Però de la discreció a la inexistència hi ha un impàs que el directe en solitari, al meu entendre, no aconseguí superar.

Admirable és la figura de l’artista que damunt l’escenari, sol/-a, és capaç de defensar el seu repertori amb solvència, amb clara i fresca sintonia amb el públic. Això últim, malgrat la “xispa” induïda pel vi (copa d’avituallament sempre a mà), no existí, malgrat que en ocasions els allà presents reaccionaren amb excessiu (forçat?) entusiasme a les primeres notes d’alguna de les peces o fredament a alguna de les tímides interlocucions que llençà des de la tarima. Quin tema us agradaria escoltar? – preguntà. Poques respostes, però un “Acrobat!” ressonà en la sala. “California!” – cridà algú altre. I ella, siguem justos, les va tocar amb alguna reticència.

Ambdues formaren part del més memorable, com Sans (que obrí el concert) o la pertinent Some things cosmic, D’aquesta manera el protagonisme se l’endugueren els temes del darrer disc i aquells, antics, que s’avenen millor amb la defensa en solitari, com els compresos en el minimalista Half way home.

Veredicte personal: Sí (per la qualitat artística que no discutirem) però no (per la monotonia, la manca de matisos, per la mise en scène).

Alex Reuss
Redactor

 

Fundación Tony Manero i els “nostres” llocs comuns

A PRIMERA FILA

Barcelona, 27 d’abril del 2018. La Farinera.

Un ja té una edat, admetem-ho sense complexos i, perquè no, amb un cert orgull generacional. Arribats a aquest punt sovint, quan estic en companyia de”els de sempre” em sorprenc fent un repàs excessivament extens del meu anecdotari personal, viatjant amb la ment a aquells llocs comuns, alguns dels quals han mutat fins esdevenir irreconeixibles.

El barceloní i desconegut barri de Sant Genís dels Agudells està íntimament lligat als meus records d’infància i de joventut. I a nosaltres, què ens importa? – us podeu preguntar molt legítimament. M’explico: alguns dels membres de la banda i aquest redactor som fills de “Sanjatan”, essent ells les mundanes celebritats d’un “poble” obrer d’extraradi.

I tota aquesta xapa per explicar que el seu darrer disc, Lugares comunes, em toca la fibra. Sí, chicas y chicos, no només per la possibilitat de sentir-lo pròxim sinó per què, al meu entendre, estem davant d’un dels millors treballs discogràfics de la banda. Madur, personal, tècnicament exigent, una producció acurada però amb la senzillesa estilística a la que obliga el gènere, la senzillesa d’uns textos quotidians, de melòdics leitmotivs que conviden al cant.

Sobre la posada en escena comentar-vos que, malgrat el descens de RPM en relació a àlbums anteriors, els FTM saben com induir-te en un mar de ritmes que dificulten quedar-se palplantat. El directe del passat divendres esdevengué, un cop més, una festa. Més enllà del repàs al material més recent sonaren magníficament les renovades Can’t nobody love me like you do, Inevitable o, com no, Super Sexy Girl (una “girl” que, segons paraules del mateix Paquito Sex Machine, a aquestes alçades ja deu ser mare). Gran cover de Dance usted de Radio Futura i majestuós el solo de guitarra que es marcà Lalo López a Rectificar.

Del més nou destacarem, sense desmerèixer la resta, Sin querer, obertura del recital i del llarga durada, la tendra Cuando te olvides de mí o l’elegant Algoritmo.

Resta només felicitar la banda pel seu gran estat de forma i pel fitxatge de l’Alex Badia als teclats, substituint en Paco Manzanares (qui va reaparèixer momentàniament per interpretar de forma magistral Paquito’s way).

Alex Reuss
Redactor
M. Carme Montero
Fotògrafa

 

Roda de premsa i 4a Festa de presentació del Vida Festival 2018: apostant pel primer dia

A PRIMERA FILA

Aquest passat dijous vaig poder anar a la roda de premsa que van oferir la gent del Vida Festival, com sempre a l’Antiga Fabrica d’Estrella Damm, per presentar la programació d’aquest 2018.

Sempre és interessant veure quatre pinzellades de com es fa un festival. Com s’organitza, les millores, el pressupost i sobretot i el que finalment més ens interessa, la programació.

Queden per vendre uns 1000 abonaments per arribar al topall de 7000. La resta, fins a les 10.000 persones que estimen com a màxim diàries, seran d’entrada d’un sol dia. Nous patrocinadors (Levi’s Strauss a l’escenari de La Masia, per exemple) i altres que repeteixen, com aposta pel Vida. Conveni amb Renfe per un tren nocturn de tornada a BCN, millora dels autobusos de connexió amb l’estació i amb Vilanova i Sitges, així com línies especials d’autobusos amb altres ciutats. També com a novetat, aquest any les actuacions a la platja seran gratuïtes, no caldran ni entrada ni abonament. Tot això i més amb un pressupost aproximat d’uns 1.200.000 euros, una mica més que l’any passat.

Fins aquí dades que ens van donar a la roda de premsa, però no va ser fins a les set que no vam poder veure un vídeo de presentació amb la programació quasi completa i per dies. I és aquí a on hi ha hagut les primeres veus de: perdona???, Los Planetas i Calexico al dijous i jo treballo divendres ?. No seré jo qui posi en dubte el treball de tota la gent del Vida per fer un festival reconegut i amb premis. Potser ens ho hem de mirar d’un altra manera, i pensar que tindrem bona música de principi a fi i no deixar el dijous com a dia fluix. Potser, també, divendres serà un bon dia per agafar-se vacances i així forces per la resta de concerts.

Pel que fa a la 4a Festa de Presentació, els The Wheels i El Petit de Cal Eril, amb disc calentonet sota el braç com molts dels grups que tocaran al festival, ens van fer un petit tast del què veurem a Vilanova d’aquí a uns mesos. Per això crec que no cal allarga-me més.

Estimat cap de relacions laborals: m’agradaria poder-me agafar el divendres 29 de juny com “assumptes propis”. Moltes gràcies.

 

Text: Josep Maria Català

Maria Arnal i Marcel Bagés: atiant el foc confortador

A PRIMERA FILA

24 de novembre del 2017, Horta (Barcelona). CC Matas i Ramis.

Diuen els savis que per parlar amb propietat de les coses cal una reflexió, una perspectiva que moltes vegades ofereix el temps. En aquesta ocasió, val a dir, si aquesta crònica esdevé una merda no serà per falta precisament d’això, de temps, i és que certament, i un cop més, l’esdeveniment a comentar queda lluny.

Malgrat això, creieu-me, recordo prou bé tot el que em passà pel cap aquell vespre mentre escoltava la Maria Arnal i el Marcel Bagés: pensí primer que el cicle Barcelona Districte Cultural endegat per l’ajuntament, que apropa als barris, de forma gratuïta, alguna de les millors propostes musicals del panorama local, és una iniciativa digne d’aplaudiment. Tant de bo tingui la continuïtat que és mereix i que en puguem gaudir durant anys.

Segon, concentrat en l’acte en particular, la reflexió que florí dins meu fou la de que el format acústic amb la que ens obsequià la parella accentua la ja habitualment notable proximitat dels artistes amb el públic, impregnant d’una agradable intimitat els punyents missatges que poblen els seus versos.
Les entrades per assistir al reduït espai que ofereix la sala del Centre Cívic Matas i Ramis es van exhaurir en un temps rècord. A aquestes alçades a ningú se li escapa que el 45 cerebros y un corazón és un dels fenòmens de l’any i molts dels assistents, a més, sabien de primera mà de la qualitat dels directes de la formació. moltes i molts repetidors entre els presents que escoltaren en un respectuós silenci l’execució del recital.
A l’hora de participar, com acostuma a succeir amb el magnífic Canción Total d’Hèctor Arnau, el públic tampoc s’acovardí i tots plegats formàrem un improvisat però digne cor.
Concloem remarcant el bon moment que viu la música ibèrica de tradició oral gràcies, en gran part, a la fusió i que, més enllà de les modes, és un patrimoni que ajuda a conformar imaginaris col·lectius, atiant un foc confortador que hauria de romandre sempre encès.
Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero

Micah P. Hinson, 28 songs, 3 hours

A PRIMERA FILA
Barcelona, 2 de novembre del 2017. Sala Razzmatazz.
No fou la primera, ni probablement l’última, vegada que veiem al de Tennessee defensar en solitari les seves cançons. Aquest escanyolit trobador de la quotidianitat es basta i es sobra amb el torrent de veu que raja de la seva gola, una veu assossegada i profunda que, arran d’una equalització (al meu entendre) excessiva, sonà un xic lúgubre.
L’home s’ho prengué amb calma. Suc en mà avisà d’entrada que ell allà venia a presentar el seu darrer llarga durada, The holy strangers, com qui va als platós de televisió a “hablar de mi libro”. I efectivament dugué a terme el seu legítim propòsit: Anaren circulant, amb alguna excepció, el reguitzell de relats amargs que conforma l’obra.
Inicialment, explicà, dugué a la discogràfica una col·lecció de 28 cançons. Un àlbum amb una durada aproximada de tres hores que, per curiós que sembli, a la gent de Full Time Hobby se’ls presentà excessiu. Passaren, doncs, la tisora i la cosa quedà orfe d’algun dels temes favorits de l’autor. En conseqüència Hinson aprofità el directe per a reivindicar i compartir alguna d’aquestes amputades peces.
Del repertori, però, ens quedem amb la publicada i magnífica Lover’s Lane, bri d’alegria rítmica dins una partitura on s’imposa una implacable tristor poètica. Oh, Spaceman, The great Void… parts d’una història on abunda el drama, una història lamentable i captivadora a parts iguals.
Hagués resultat interessant, donada la importància del cos instrumental dins la narrativa d’aquesta òpera folk, que l’artista hagués estat acompanyat per la banda. Més enllà d’aquest significant però petit detall, tot en ordre. La essència i l’esperit hi eren. Tothom satisfet.
Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Russian Red porta el seu Karaoke a Barcelona

A PRIMERA FILA

Russian Red aterra a Barcelona per presentar-nos el seu darrer treball: Karaoke. Un disc ple de versions de temes dels 80 i 90, com I want to break free de Queen, o bé Shout de Tears for Fears.

Amb la sala Barts plena de gom a gom, Lourdes Hernández i la seva banda va sortir a enlluernar al públic. Més glamurosa que mai, va interpretar els temes clàssics versionats amb el segell marca de la casa d’una veu suggeridora i d’estil pin-up.

Fotos i ressenya: Dolors Ferré

 

Vallvé i Lumbreras, com a bons toreros!

A PRIMERA FILA
27 d’abril de 2017, Sala Apolo, Barcelona

Expectació màxima: presentació del darrer treball del guinardonenc Pau Vallvé davant el públic camaco (m’incloc) que aplegà a la Sala Apolo de Barcelona, omplint-la a vessar, a incondicionals, seguidors habituals, familiars, amics i, dic jo, a curiosos primerencs.

L’acte arribà al mes i mig d’haver vist la llum Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar, un doble àlbum majúscul que engloba una quantitat important de temes memorables. A aquestes alçades de la pel·lícula ens alegra veure com el músic conserva el vigor i empenta necessaris per fabricar un material tant abundant, ric i divers.

Músic que guardà forces per donar-ho tot aquell dijous d’abril, mentre qui ara escriu, escoltant-lo atentament, pensà: deixant-se l’ànima a la sorra, sense importar-li el que vingui, fent-te saber que t’estima, com un bon torero (ué!), es juga la vida per tu.

Què? Heu reconegut el Chayanne en aquesta traducció/adaptació maldestra? Doncs bé, en Vallvè sembla reconèixer ara el mèrit d’alguns intèrprets “com aquell que canta Torero”, aquells que surten a l’escenari i reciten estrofes insubstancials i de naturalesa alegra.

Insisteix en afirmar (doncs ja li hem sentit diverses vegades) en que ha fet un esforç per tal que les seves composicions reflecteixin, també, la seva alegria vital, afany que crèiem intuir al seu anterior disc Pels dies bons. Pel contingut d’alguna de les lletres la secció premsa rosa de L’Ampli, parafrasejant l’Antonio Alcántara, diria, a risc d’equivocar-se, que se ha enamorao, Merche.

Fora xafarderies! Tornem a la senda de la correcció per passar a comentar el repertori que, ara que és molt extens, obvià l'”obligació” d’incloure Protagonistes, essent Amics dels cirerers la peça més antiga. Per descomptat el nou material acaparà la vetllada, cosa que fou d’agrair doncs ens venia molt de gust escoltar-lo de mans de l’actual formació.

Gent amb professió, bregada en la batalla la unió dels quals resulta molt interessant: la serenor de Nieto contrasta amb la contundència de García, casant tot plegat amb el bon ofici de Vuelta. Conjunció afinada i potent, malgrat que ens ocasions la mateixa potència ocultà alguns matisos.

Antiherois, Diguem blat, Jo i la il·lusió, Per què collons has trigat tant, Avui l’únic que vull… dit de manera planera, ens ho passarem molt bé amb el més recent i el que no ho era tant (Benvingut als Pirineus, En càmera lenta, Un gran riu de fang…).

També gaudírem en gran manera amb el breu però intens recital que Daniel Lumbreras oferí per obrir la vetllada i que serví per sentir en directe alguns dels temes inclosos dins La Vila (produït per Vallvé). Obrí foc amb Sam i la sala emmudí; poderosa demostració d’allò que aquest, aparentment, fràgil artista és capaç de fer. Amb l’elèctrica guanya contundència, amb l’acústica guanya proximitat i en qualsevol cas guanya el públic que es deixa seduir per una tècnica vocal aclaparadora. Amb el tema homònim La Vila feu participar els present aconseguint fer navegar la seva improvisació sobre un mar de veus. Moment bonic i màgic.

Així doncs, com podreu imaginar, la nit va ser rodona. Tothom content, suposem basant-nos en els comentaris a peu de pista. “Vuelta al ruedo” i sortida per la porta gran pels bons toreros!

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

 

 

 

Let’s Festival 2017 – Ni Amatria, ni Grises, ni que perro muerto!

A PRIMERA FILA
18 de març de 2017. Sala Salamandra. L’Hospitalet de Llobregat.

 

El Let’s ja ho te això, any rere any te l’habilitat de conjugar propostes interessants, propostes que no aterren al Barcelonès amb l’assiduïtat que es mereixen. Te també per costum programar a bandes que amb mestressa casen pop-rock amb tintatges electrònics.

En aquesta ocasió els convidats foren Amatria i Grises. Els primers, amb el manxec Joni Antequera al capdavant, visitaren per primer cop la sala hospitalenca. Els guipuscoans, per contra, són gustosos repetidors.

Amatria roda des del 2012, quan sortí a la llum el seu treball debut Hoy van a salirte las alas. Premonitori nom tot i que el projecte ha aixecat veritablement el vol amb el seu tercer darrer llarga durada, l’homònim i ambiciós Amatria.

Per això serví, essencialment, el recital de la Salamandra; per presentar els 10 temes que l’integren. Un repàs que arribà al clímax amb Chinches, el (fins el moment) gran èxit de la formació. Sonà fresc i engrescador la resta del repertori quedam-nos, nosaltres, amb Me falta algo, la “vuitentera” El golpe (no us perdeu el magnífic videoclip) i Atarax (nom d’un medicament indicat, entre d’altres coses, per a la urticària i per tant per la mossegada de la xinxa). Remarcable també el cover sintetitzat que fan de La Copa de Europa de Los Planetas.

Ens quedàrem més tranquils, doncs Antequera bromejà amb la versemblant mort del can, en saber que el protagonista de El perro del vecino, malgrat haver estat drogat sistemàticament, continua viu.

Torn a continuació del quintet de Zestoa, Grises, que com es sabut no fa honor al seu nom, essent notable la gama cromàtica de les seves composicions. A Erlo, a sobre, sonen més càlides que mai.

Mostra d’energia desplegada pels bascos on també hi va haver temps per mirades retrospectives. Celebràrem, per tant, tornar a escoltar temes de l’alçada del progressiu Wendy, el magnificent Cactus, el ja llunyà El hombre bolígrafo i, com no, la esperada Animal.

Avestruz, sí, però la formació no amaga pas el cap a l’hora d’interpretar aquest o la resta de temes que aporta el nou material. Trobàrem tròpic a dojo (així ho anuncien la majoria de ressenyes que s’han fet del disc) i bones vibracions. El seu directe és contundent, rotund i, fins i tot, festiu, tot i cedir un instant a l’enyorança estival amb Soles. A la celebració que conformà l’acte tingueren un pes important les obligades Formas i Calamita.

 

Com podreu intuir, doncs, la vetllada estigué a l’alçada que demanda el festival. Ni Amatria, ni Grises, ni el gos mort que va resultar estar viu. Sense treure importància a la imprescindible aportació de les bandes participants lloarem, un any més, la capacitat de la gent del Let’s per amalgamar estils, per treure suc a un format proper i, per descomptat, per l’inigualable tracte que gasta amb els mitjans que el cobrim.

 

Text i fotos: Alex Reuss
1 2 3 10
Ves cap amunt