Pàgina 1
Estàndard

Maria Arnal i Marcel Bagés: atiant el foc confortador

24 de novembre del 2017, Horta (Barcelona). CC Matas i Ramis.

Diuen els savis que per parlar amb propietat de les coses cal una reflexió, una perspectiva que moltes vegades ofereix el temps. En aquesta ocasió, val a dir, si aquesta crònica esdevé una merda no serà per falta precisament d’això, de temps, i és que certament, i un cop més, l’esdeveniment a comentar queda lluny.

Malgrat això, creieu-me, recordo prou bé tot el que em passà pel cap aquell vespre mentre escoltava la Maria Arnal i el Marcel Bagés: pensí primer que el cicle Barcelona Districte Cultural endegat per l’ajuntament, que apropa als barris, de forma gratuïta, alguna de les millors propostes musicals del panorama local, és una iniciativa digne d’aplaudiment. Tant de bo tingui la continuïtat que és mereix i que en puguem gaudir durant anys.

Segon, concentrat en l’acte en particular, la reflexió que florí dins meu fou la de que el format acústic amb la que ens obsequià la parella accentua la ja habitualment notable proximitat dels artistes amb el públic, impregnant d’una agradable intimitat els punyents missatges que poblen els seus versos.
Les entrades per assistir al reduït espai que ofereix la sala del Centre Cívic Matas i Ramis es van exhaurir en un temps rècord. A aquestes alçades a ningú se li escapa que el 45 cerebros y un corazón és un dels fenòmens de l’any i molts dels assistents, a més, sabien de primera mà de la qualitat dels directes de la formació. moltes i molts repetidors entre els presents que escoltaren en un respectuós silenci l’execució del recital.
A l’hora de participar, com acostuma a succeir amb el magnífic Canción Total d’Hèctor Arnau, el públic tampoc s’acovardí i tots plegats formàrem un improvisat però digne cor.
Concloem remarcant el bon moment que viu la música ibèrica de tradició oral gràcies, en gran part, a la fusió i que, més enllà de les modes, és un patrimoni que ajuda a conformar imaginaris col·lectius, atiant un foc confortador que hauria de romandre sempre encès.
Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero
Estàndard

Micah P. Hinson, 28 songs, 3 hours

Barcelona, 2 de novembre del 2017. Sala Razzmatazz.
No fou la primera, ni probablement l’última, vegada que veiem al de Tennessee defensar en solitari les seves cançons. Aquest escanyolit trobador de la quotidianitat es basta i es sobra amb el torrent de veu que raja de la seva gola, una veu assossegada i profunda que, arran d’una equalització (al meu entendre) excessiva, sonà un xic lúgubre.
L’home s’ho prengué amb calma. Suc en mà avisà d’entrada que ell allà venia a presentar el seu darrer llarga durada, The holy strangers, com qui va als platós de televisió a “hablar de mi libro”. I efectivament dugué a terme el seu legítim propòsit: Anaren circulant, amb alguna excepció, el reguitzell de relats amargs que conforma l’obra.
Inicialment, explicà, dugué a la discogràfica una col·lecció de 28 cançons. Un àlbum amb una durada aproximada de tres hores que, per curiós que sembli, a la gent de Full Time Hobby se’ls presentà excessiu. Passaren, doncs, la tisora i la cosa quedà orfe d’algun dels temes favorits de l’autor. En conseqüència Hinson aprofità el directe per a reivindicar i compartir alguna d’aquestes amputades peces.
Del repertori, però, ens quedem amb la publicada i magnífica Lover’s Lane, bri d’alegria rítmica dins una partitura on s’imposa una implacable tristor poètica. Oh, Spaceman, The great Void… parts d’una història on abunda el drama, una història lamentable i captivadora a parts iguals.
Hagués resultat interessant, donada la importància del cos instrumental dins la narrativa d’aquesta òpera folk, que l’artista hagués estat acompanyat per la banda. Més enllà d’aquest significant però petit detall, tot en ordre. La essència i l’esperit hi eren. Tothom satisfet.
Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Estàndard

Russian Red porta el seu Karaoke a Barcelona

Russian Red aterra a Barcelona per presentar-nos el seu darrer treball: Karaoke. Un disc ple de versions de temes dels 80 i 90, com I want to break free de Queen, o bé Shout de Tears for Fears.

Amb la sala Barts plena de gom a gom, Lourdes Hernández i la seva banda va sortir a enlluernar al públic. Més glamurosa que mai, va interpretar els temes clàssics versionats amb el segell marca de la casa d’una veu suggeridora i d’estil pin-up.

Fotos i ressenya: Dolors Ferré

 

Estàndard

Vallvé i Lumbreras, com a bons toreros!

27 d’abril de 2017, Sala Apolo, Barcelona

Expectació màxima: presentació del darrer treball del guinardonenc Pau Vallvé davant el públic camaco (m’incloc) que aplegà a la Sala Apolo de Barcelona, omplint-la a vessar, a incondicionals, seguidors habituals, familiars, amics i, dic jo, a curiosos primerencs.

L’acte arribà al mes i mig d’haver vist la llum Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar, un doble àlbum majúscul que engloba una quantitat important de temes memorables. A aquestes alçades de la pel·lícula ens alegra veure com el músic conserva el vigor i empenta necessaris per fabricar un material tant abundant, ric i divers.

Músic que guardà forces per donar-ho tot aquell dijous d’abril, mentre qui ara escriu, escoltant-lo atentament, pensà: deixant-se l’ànima a la sorra, sense importar-li el que vingui, fent-te saber que t’estima, com un bon torero (ué!), es juga la vida per tu.

Què? Heu reconegut el Chayanne en aquesta traducció/adaptació maldestra? Doncs bé, en Vallvè sembla reconèixer ara el mèrit d’alguns intèrprets “com aquell que canta Torero”, aquells que surten a l’escenari i reciten estrofes insubstancials i de naturalesa alegra.

Insisteix en afirmar (doncs ja li hem sentit diverses vegades) en que ha fet un esforç per tal que les seves composicions reflecteixin, també, la seva alegria vital, afany que crèiem intuir al seu anterior disc Pels dies bons. Pel contingut d’alguna de les lletres la secció premsa rosa de L’Ampli, parafrasejant l’Antonio Alcántara, diria, a risc d’equivocar-se, que se ha enamorao, Merche.

Fora xafarderies! Tornem a la senda de la correcció per passar a comentar el repertori que, ara que és molt extens, obvià l'”obligació” d’incloure Protagonistes, essent Amics dels cirerers la peça més antiga. Per descomptat el nou material acaparà la vetllada, cosa que fou d’agrair doncs ens venia molt de gust escoltar-lo de mans de l’actual formació.

Gent amb professió, bregada en la batalla la unió dels quals resulta molt interessant: la serenor de Nieto contrasta amb la contundència de García, casant tot plegat amb el bon ofici de Vuelta. Conjunció afinada i potent, malgrat que ens ocasions la mateixa potència ocultà alguns matisos.

Antiherois, Diguem blat, Jo i la il·lusió, Per què collons has trigat tant, Avui l’únic que vull… dit de manera planera, ens ho passarem molt bé amb el més recent i el que no ho era tant (Benvingut als Pirineus, En càmera lenta, Un gran riu de fang…).

També gaudírem en gran manera amb el breu però intens recital que Daniel Lumbreras oferí per obrir la vetllada i que serví per sentir en directe alguns dels temes inclosos dins La Vila (produït per Vallvé). Obrí foc amb Sam i la sala emmudí; poderosa demostració d’allò que aquest, aparentment, fràgil artista és capaç de fer. Amb l’elèctrica guanya contundència, amb l’acústica guanya proximitat i en qualsevol cas guanya el públic que es deixa seduir per una tècnica vocal aclaparadora. Amb el tema homònim La Vila feu participar els present aconseguint fer navegar la seva improvisació sobre un mar de veus. Moment bonic i màgic.

Així doncs, com podreu imaginar, la nit va ser rodona. Tothom content, suposem basant-nos en els comentaris a peu de pista. “Vuelta al ruedo” i sortida per la porta gran pels bons toreros!

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

 

 

 

Estàndard

Let’s Festival 2017 – Ni Amatria, ni Grises, ni que perro muerto!

18 de març de 2017. Sala Salamandra. L’Hospitalet de Llobregat.

 

El Let’s ja ho te això, any rere any te l’habilitat de conjugar propostes interessants, propostes que no aterren al Barcelonès amb l’assiduïtat que es mereixen. Te també per costum programar a bandes que amb mestressa casen pop-rock amb tintatges electrònics.

En aquesta ocasió els convidats foren Amatria i Grises. Els primers, amb el manxec Joni Antequera al capdavant, visitaren per primer cop la sala hospitalenca. Els guipuscoans, per contra, són gustosos repetidors.

Amatria roda des del 2012, quan sortí a la llum el seu treball debut Hoy van a salirte las alas. Premonitori nom tot i que el projecte ha aixecat veritablement el vol amb el seu tercer darrer llarga durada, l’homònim i ambiciós Amatria.

Per això serví, essencialment, el recital de la Salamandra; per presentar els 10 temes que l’integren. Un repàs que arribà al clímax amb Chinches, el (fins el moment) gran èxit de la formació. Sonà fresc i engrescador la resta del repertori quedam-nos, nosaltres, amb Me falta algo, la “vuitentera” El golpe (no us perdeu el magnífic videoclip) i Atarax (nom d’un medicament indicat, entre d’altres coses, per a la urticària i per tant per la mossegada de la xinxa). Remarcable també el cover sintetitzat que fan de La Copa de Europa de Los Planetas.

Ens quedàrem més tranquils, doncs Antequera bromejà amb la versemblant mort del can, en saber que el protagonista de El perro del vecino, malgrat haver estat drogat sistemàticament, continua viu.

Torn a continuació del quintet de Zestoa, Grises, que com es sabut no fa honor al seu nom, essent notable la gama cromàtica de les seves composicions. A Erlo, a sobre, sonen més càlides que mai.

Mostra d’energia desplegada pels bascos on també hi va haver temps per mirades retrospectives. Celebràrem, per tant, tornar a escoltar temes de l’alçada del progressiu Wendy, el magnificent Cactus, el ja llunyà El hombre bolígrafo i, com no, la esperada Animal.

Avestruz, sí, però la formació no amaga pas el cap a l’hora d’interpretar aquest o la resta de temes que aporta el nou material. Trobàrem tròpic a dojo (així ho anuncien la majoria de ressenyes que s’han fet del disc) i bones vibracions. El seu directe és contundent, rotund i, fins i tot, festiu, tot i cedir un instant a l’enyorança estival amb Soles. A la celebració que conformà l’acte tingueren un pes important les obligades Formas i Calamita.

 

Com podreu intuir, doncs, la vetllada estigué a l’alçada que demanda el festival. Ni Amatria, ni Grises, ni el gos mort que va resultar estar viu. Sense treure importància a la imprescindible aportació de les bandes participants lloarem, un any més, la capacitat de la gent del Let’s per amalgamar estils, per treure suc a un format proper i, per descomptat, per l’inigualable tracte que gasta amb els mitjans que el cobrim.

 

Text i fotos: Alex Reuss
Estàndard

Foehn Records: Dècada i mitja donant ales a la bona música

Barcelona, 29 d’octubre del 2016. Fabra & Coats

Quinze anys donen per molt. Val a dir, però que no tothom els aprofita de la mateixa manera. Els amics de Foehn Records, per exemple, invertiren temps i esforços en aconseguir fer del seu segell un niu de talent. L’objectiu, si hom fa una ullada al planter d’artistes que han crescut a l’aixopluc de les seves ales, sembla assolit. Oïda i bon gust han fet d’aquesta discogràfica barcelonina una referència alhora de buscar sonoritats fresques, enèrgiques, atrevides… dins el panorama musical estatal.

Dissabte una nodrida colla de músics es donaren cita a la Fabra & Coats per donar fe d’aquesta afirmació. L’eficient muntatge de dos escenaris preparat per l’ocasió permeté vibrar sense pausa de quinze breus, malgrat grans, actuacions (llistat a la primera de les fotografies que acompanyen aquesta ressenya).

Per part nostra un doble agraïment: gràcies per convidar-nos a la festassa i per la vostra inestimable i complicada tasca.

Text i fotos: Alex Reuss

Estàndard

ALTAVEU 2016: La truita perfecta

9 – 10 de setembre del 2016, Sant Boi de Llobregat.

La tornada a l’escola, la universitat, la feina, a la realitat, sempre serà menys costosa si tot just acabat l’estiu, quan encara fem olor d’aftersun, i els amics encara ens estan maleint per totes les fotos de les nostres vacances que hem enviat per was, podem anar a Sant Boi. L’Altaveu és el tret de sortida dels festivals de tardor. El festival de referència del Baix Llobregat i que amb 28 edicions ha decidit fer una renovació, una metamorfosis i ampliar l’oferta musical, amb xerrades, pel·lícules, presentació de llibres, documentals, espectacles familiars…

L’Albert Puig, director artístic durant un bon grapat d’anys ha deixat pas en Oscar Muñoz, com a director tècnic. I aquest ha optat per una petita revolució, continuant, això si, amb una programació eclèctica (com m’agrada aquesta paraula) i amb una barreja de gent que omplen sales a les capitals, i que aquí els pots veure a preus populars, amb grups joves que d’aquí a uns anys tornaran amb una pila de concerts a sota el braç.

Però anem per feina. Amb un canvi d’escenari de Cal Ninyo a Can Massallera gràcies a la gran demanda d’entrades, la mallorquina-andalusa-macedònia-cantant, actriu-instrumentista Maika Makovski ens va portar, després de quatre anys de silenci, el seu esperadíssim treball Chinook Wind (Warner, 2016). Acompanyada pel Brossa Quartet de Corda, ens va oferir un concert magnètic, seductor, en el que ha deixat la part més rockera i ens va oferir cançons més personals, més madures.

El ressò que està agafant Maika Makovski dintre del panorama musical internacional es gran, i això diu molt per la gent que hi va creure quant ja fa uns anys es va presenta a l’Altaveu Frontera, i com ella mateixa va dir, amb aquell riure contagiós, ara ha tornat cobrant. Música, cançons i so perfectes, joc de llums senzill però molt efectista. Jo feia temps que no gaudia tant en un concert de butaca.

Blaumut van ser els segons a tocar a Can Massallera. El quintet barceloní porta una curta però intensa activitat amb el poc temps de vida del grup. Tres premis Enderrock, any si any no, a la millor cançó, al millor vídeo clip, i al millor artista per votació popular, diuen molt d’un grup en què el violi i violoncel són l’esquelet i que fan que la seva música tingui una sonoritat pròpia i diferent. El Primer arbre del bosc (Autoeditat, 2015) és el segon llarga durada i les cançons van ser cantades inesgotablement pel públic juntament amb les conegudes Bicicletes i Pa amb oli i sal.

No us puc dir si durant les dues actuacions hi va haver canvi de públic, almenys els que tenia al costat no, però sí que tothom va sortir feliç d’haver estat aquesta nit a l’Altaveu de Sant Boi. Perquè si les propostes són bones, a vegades els estils no important tant.

Ismael Serrano, el poeta, una persona a qui no et canses d’escoltar sigui cantant o parlant entre cançó i cançó, ens esperava als Jardins de l’Ateneu Santboià, uns jardins plens de gom a gom. Acompanyat amb la seva guitarra, va anar cantant temes de la seva llarga carrera, de Silvio Rodríguez i d’Aute, al que va dedicar paraules d’encoratjament pel seu greu estat de salut. Cantautor compromès, reivindicatiu, que pot fer servir més paraules diferents amb cinc minuts de conversa que jo amb tot el dia i defensor de les certeses absolutes, com la que, segons ell, la truita de patates ha de portar ceba. “Cebollista” es va autodefinir, que pot entendre a les persones que no li posin, però que estan equivocades. Traslladeu aquesta reflexió a la vida i ja teniu tema de conversa per temps.

El dissabte ens vam apropar a la plaça de l’Ajuntament cap a les vuit. Per poder sopar i poder escoltar als mallorquins Ice Crime, un dels guanyadors del Frontera d’enguany. Una barreja de rock, soul i progressiu i que ja han començat a rutllar per fora de les illes i els hem pogut veure a festivals barcelonins. I d’aquí a poc al BAM.

A les nou ja érem a Cal Ninyo. Tocava la gironina d’adopció Marion Harper, que amb vint anyets s’està posant tothom a la butxaca. Ha tocat a les sales més importants del nostre país, entrevistes a diaris i cançons seves a sèries de televisió. Amb una mà al micro i en l’altre el seu Cotton Candy (Luup Records, 2016), l’electrònica Marion Harper ens va fer menjar el seu cotó de sucre, a poc a poc, gaudint de la seva dolçor i d’un pop brillant.

A les deu vam córrer cap a la Plaça de l’Ajuntament. Tocava Coque Malla. Us haig de confessar que quan vaig veure el seu nom a la programació del festival em vaig quedar parat, la revolució altaveuiana era potent. A ell el coneixia una mica de la seva anterior etapa, però quasi més dels seus treballs al cine i teatre. Peter Pan involuntari (ho dic pel seu aspecte juvenil, quina sort), barret i armilla, va anar presentant El último hombre de la tierra (Warner, 2016), en el que continua cantant al seu tema preferit, les dones, i la seva relació amb elles. Blues, rock i pop delicat. Un plaer de concert, tot i que vam haver de marxar un altre cop sense veure’l acabar.

Marlango ens esperaven a Cal Ninyo. Delicatessen porta per nom la gira que estan fent. A vegades amb banda, avui tocava sense. Concert de format minimalista, piano i veu, delicadesa i magnetisme, talent i seducció, o el que és el mateix, el mestre Alejandro Pelayo i la Leonor Waitling. No cal dir res més, addictius al límit. Acabaries el concert i aniries a sopar o de copes amb ells, íntims, propers. Concert per llogar-hi cadires, i això que no en quedava ni una de buida.

Trau, producte de la terra, com les carxofes, guanyadors del Sona 9 fa un parell d’anys, pop seixanter (com el baix de la Núria) beatlià, sense deixa els nostres referents sisaians o pauribans, tocs psicodèlics. Déu vos guard (DiscMedi, 2015) és el seu treball de debut. Les seves cançons entren com la cervesa fresca una nit de calor, et van pujant i et fan ballar. Quota de bon rotllo en la nit dels Jardins mentre esperàvem a la llegenda Quimi Portet.

Quimi Portet, vigatà de dalt a baix, talent amb potes, va atreure a passejar al seu Ós Bipolar (Quisso Records/Música Global, 2016), que ens va ensenyar les urpes i ens va fer riure amb el seu afinat sentit de l’humor entre cançó i cançó. Gat vell dels escenaris, amb la banda habitual, ens va recordar el punt egoista que tenen els cantautors i ens va fer partícips del seu univers particular i oníric.

Com sempre, demano perdo a tots els que no vam poder anar ni a escoltar ni veure: White Hounds, Sant Boi Urban Dance, David Txes, Land of Coconuts i a Coet, i no poder gaudir d’ells i de la seva feina.

I finalment, la pregunta clau: sou “cebollistas” ?

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Estàndard

Días Nórdicos i jo sense l’anorac

12 de setembre del 2016, Sala Apolo, Barcelona

 

Lo del descans estival, a L’Ampli, ens ho prenem molt seriosament. No descobrirem la sopa d’all si ara us expliquem que unes bones vacances ajuden a tornar amb forces renovades, a engegar el nou curs amb energia i idees fresques…

Frescor i empenta, en el meu cas, han trigat en arribar. És per aquest motiu que aquesta endarrerida crònica us parlarà d’un esdeveniment llunyà. Caldrà remuntar-se fins el 12 de setembre del 2016. Efectivament, fins fa poc més d’una setmana, però si un vol fer actualitat… Disculpes sinceres!

Tercer paràgraf; Toca parlar sense més dilació del Días Nórdicos, festival itinerant que recala anualment a la Ciutat Comtal amb el bonic objectiu de crear ponts.  Sense aprofundir en els detalls (més info AQUÍ) explicar-vos  que per aquells que opinem sobre “això de la música” esdevé la millor oportunitat de conèixer de primera oïda algunes de les propostes musicals més punyents del nord d’Europa.

I ara sí, al gra. La vetllada començà amb la puntualitat que se’ls pressuposa als de “per allà”, a les 20:30 sonà el primer tema del repertori que la finesa Ringa Manner, enfundada dins el pseudònim The Hearing, escollí per l’ocasió. La subtil alhora que potent veu casa molt bé amb les notes i arpegis que emanen del sintetitzador. Rehearsal, un dels temes (el més guay) que inclou el seu darrer treball, Adrian, resulta un bon i recomanable exemple. La resta del disc mereix de sobres ser escoltat, especialment pels fans del synthpop de qualitat.

Del seu directe, al meu entendre, caldria millorar algunes finalitzacions un xic abruptes que resten elegància al conjunt, però vaja, per anar per nota. De fet tot quedà perdonat amb el preciós cover de Life on Mars que tancà el concert.

El segon en ser cridat a l’estrada fou en Nils Bech. El noruec ofereix una posada en escena, si més no, peculiar, signe d’una polifacètica naturalesa artística. Obrí el recital amb el seu tema més recent, Waiting. Magnífica peça carregada de lírica i força que malauradament no trobaria competidora entre la resta del set list. Juntament amb Trip Abroad o I punish You del llarga durada One Year conformarien (opinió personal) el podi.

Bech te una veu impressionant, amb múltiples registres vocals que, des de la meva ignorància vers el gènere operístic, se’m presentaren puntualment similars a les d’un contratenor. Esperarem, doncs, segueixi per la sendera de la virtut per oferir-nos més i millor material.

Arribà llavors el torn dels representants suecs, el trio Hey Elbow. Original i interessant proposta la dels escandinaus, difícil d’encasellar. Mescladissa embriagadora de percussió, corda i vent, inquietants melodies que arrosseguen l’oient a un món oníric.

Feren principalment un repàs al seu únic, fins ara, llarga durada, Every Other, contenidor de joies del calibre de Rael, Matilde o Ruth que guanyen en viu.

Clausuraren el festival tres daneses, components de Nelson Can. Veu, baix, bateria i una gran actitud escènica, això és tot que no és poc. La dogmàtica decisió de no utilitzar guitarres imprimeix caràcter a la proposta de fonaments rockers que, val a dir, no va mancada d’energia. Now is Your Time to Deliver és el nom del seu darrer treball i títol d’un dels temes més “bailongos” probablement amb Talk About It.

Bon regust de boca, conseqüentment, després de la seva actuació tot i l’excés de greus en l’equalització.

En conjunt, conclourem, un bon tast del que es cuina per altres latituds que esperem poder assaborir novament en properes ocasions.

Agrair també a l’Apolo l’esforç per recrear el clima nòrdic posant l’aire condicionat a tota castanya. Lamentablement vaig oblidar l’anorac a casa.
Text: Alex Reuss
Fotos: Enric Trepat
Estàndard

Est Oest – Fortuna

EST OEST – FORTUNA

Rating: ★★★★★★★¾☆☆ 

 

Osona, terra de músics, és habitat i origen de la banda Est Oest, formació guanyadora de la passada edició del Sona9. A finals d’abril veié la llum el seu àlbum debut, Fortuna, treball que sorprèn per la diversitat d’estils que, de manera natural, aconsegueix amalgamar. Brillantment arranjat pel també osonenc Jordi Casadesús el llarga durada és, indubtablement, un dels “must” de la temporada pel que fa a la producció autòctona.

Tothom podrà fer el seu rànquing personal, les 11 peces bé mereixen l’escolta, però per no allargar-nos en excés comentarem aquelles que al nostre entendre (percepció totalment subjectiva) destaquen sobre la resta.

Aquest seria el cas d’Aire i La mirada on l’èpica s’apodera del nucli. A la primera, que també ho és de l’àlbum, destaca un magnífic repic de sinte que atorga molta força al conjunt. La mirada entra de puntetes i agafa velocitat fins arribar al clímax i així transcorre en un agradable vaivé de pujades i baixades.

Fresca, estiuenca, divertida i de digestió agraïda, això és Margarida (ho se, aquesta rima em tanca definitivament les portes al Carles Riba). Envoltats és una peça rica en matisos on hi caben ritmes funky al baix, un brillant teclat rotllo Vox Continental, riffs amb reverb… En suma resulta un dels temes més elaborats i engrescadors del disc.

De Pena ens agrada la potent tornada al més pur estil Franz Ferdinand i, posats a trobar possibles influències, les guitarres de The Strokes a Camí.

En fi, us convidem a fer una escolta complerta i, si cal, a portar-nos la contrària en quant a les nostres preferències i/o observacions. Això sí, suposem que acabarem estant d’acord en que, en efecte, estem davant un “must“.


>/p>

Estàndard

L.A. i l’efecte Brummel

24/04/2016 – Ayre Hotel Rosellón – Barcelona

 

Diumenge. No gaire d’hora, eh? Posem que a la una del migdia, sol radiant… Un vermutet, no? Eps, escolta, que resulta que tres figures que ho estan petant pel continent s’hi apunten. Diuen (al lloro) que per amenitzar el ritual faran musiqueta de la bona. Ueeee, pinta guay, oi? Espera, si a sobre et dic que el sarau és a una de les terrasses amb millors vistes de Barcelona… Flipa!

 

Sobreviscuts al tournée que els ha dut a mitja Europa, els L.A., àvids de calma, volgueren compartir íntimament i en format semi-acústic part del seu repertori amb els seguidors més espavilats. Aforament limitat, discreta i conseqüent promoció i una ubicació, fins ara, no gaire habitual: la terrassa d’un hotel.

La cita, com col·loquialment apuntàvem a l’inici de la crònica, fou sota els rigors d’un dia assolellat a l’urbs mediterrània. La hidratació, com aconsellà en Luis A. Segura, resultà obligatòria. Fem ballar, doncs, els glaçons dins el got de Martini Rosso, glopets curts, i ens preparem per gaudir de la versió “desendollada” del directe dels mallorquins.

Lloar, a aquestes alçades, les virtuts del seu From the City to the Ocean Side, un disc que ja incloguérem en la Gran Reserva 2015, no te gaire sentit. Dir que la cosa ve d’abans i que, malgrat que diferents, el Dualize, el SLNT FLM o aquell llunyà Heavenly Hell són material de primera és descobrir la sopa d’all.

Així doncs ens centrarem en el particular format outdoor, matiner i, per sobre de tot, de proximitat. I és que els de L’Ampli sempre hem tingut molt present els eslògans d’aquella baronívola aigua de colònia de nom Brummel: “Mejor cuanto más cerca” o “Es en las distancias cortas donde un hombre se la juega con su colonia”,

Descartem, si us plau, la lectura masclista i centrem-nos en el fet que un directe on artistes i públic es miren als ulls propicia un clima especial, un intercanvi de sensacions que difícilment aflorarà en un recinte de grans dimensions. El nostre estimat PBF perseguia això i aplaudim qualsevol proposta que propiciï aquest tipus de sintonia màgica.

Dit això aclarir que el trio, com era d’esperar, passà la prova amb nota i que caramels com Love comes around (amb intercanvi d’instruments entre els components), Living by the Ocean, l’oportuna Higher Place o la ja clàssica Stop the clocks sonaren genial. Veu i guitarra, en solitari, Segura executà tres temes destacant, al nostre entendre, Ordinary Lies.  De fet tota la col·lecció s’adaptà perfectament als particulars entorn i dimensió de l’acte. 
Amb el nas vermell, més pels efectes nocius de la radiació solar que per l’alcohol del vermut, abandonàrem feliços aquell privilegiat indret amb l’esperança de poder assistir a esdeveniments similars en un futur pròxim. Senyors programadors i promotors locals, que consti en acta aquest humil desig.

 

Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero