Joana Serrat

Festival Hivernacle 2018, la Meridiana passa per Vilafranca.

2 i 23 de febrer del 2018, Vilafranca del Penedès

Ho fem poc i la veritat és que ens sap greu. El ritme del dia a dia, les agendes atapeïdes i tantes altres excuses que ens imposem per justificar la manca de temps. Sia com sia són escasses les nostres excursions fora de l’àmbit metropolità per indagar i conèixer de primera mà què i, sobretot, com s’ho munten a l’hora de programar i organitzar concerts i/o festivals.

Aquesta fou la 5a edició de l’Hivernacle i la primera en la que hem estat presents. Superada podem dir amb convenciment que esperem no sigui l’última. El format, la proximitat i la cura per determinats detalls sovint escassegen a les sales i “saraos” barcelonins. El fet no ens sorprèn, ja n’érem conscients, és, simplement una constatació més d’aquest fet.

El concert inaugural anà a càrrec del Pau Vallvé. No són poques les cròniques que hem dedicat als seus directes i hem seguit amb molta atenció, donant-hi cobertura, l’evolució de la intensa gira de presentació del seu Abisme cavall hivern primavera i tornar. Arribats a aquest punt, doncs, destacarem per sobre de tot les bondats d’un bon rodatge, el rodatge que ha permès a artista i banda anar perfilant serrells, petits detalls, les mancances que implica l’inici d’una anadura conjunta. A dia d’avui tot va com una seda i fa goig observar l’enteniment a nivell professional (més enllà ens l’imaginem) dels músics. L’acústica, l’escenari, el públic… aportaren el seu granet de sorra pel tal que el clima fos del tot agradable. Amenitzador, com sempre, el compendi anecdotari, marca Vallvé, que feu les delícies del atents i agraïts vilafranquins i d’altres entre els que ens incloem.

El passat divendres 23 arribà el moment de la represa. El nostre corresponsal Xavi Gimeno ens explica en primera persona com va viure l’execució dels directes de luxe programats per la jornada:

Parafrasejant en Llach podem dir que el meu país és tan petit que des de dalt d’un escenari sempre es pot veure un festival veí. Així que avui anem a l’Hivernacle, el festival d’hivern de Vilafranca perquè la gent de Brave Coast ens ha preparat un bon menú, la Joana Serrat i l’Enric Montefusco.

Aforament a mig gas, públic de mitjana edat, la jovenalla no està per la música d’autor i el teatre Cal Bolet dista de ser una trap house. La Joana Serrat entra bé, pura DO Liverpool català, el seu folk intimista d’arrel americana et deixa bon regust de boca i obre la gana.

Al descans ja salivem com gossos de Pavlov, el menú anuncia l’estrena del disc en solitari de l’Enric Montefusco. Escenografia sòbria per emmarcar tota una estrena a la terra del vi, l’Enric mateix reconeix que s’hi ha prodigat poc pel Penedès.

Un Montefusco loquaç i intimista –sí, he dit loquaç-, presenta a en Pere Pou el seu home orquestra i fidel escuder en aquesta nova etapa més acústica.

Ui ui, formació de duo per uns temes que es defensen amb banda? Arrenca el show i els dubtes s’esvaeixen, tocats amb intensitat animal van caient els talls del nou disc i, no és fins a les cançons d’Standstill que enyorem la banda.

Ens acostem al final del concert amb Obra Maestra, un èxit instantani que enfila una mica més la temperatura ambient, el fred inicial amb que hem obert la nit ha deixat pas a una escalfor vibrant, ara entenc d’on ve el nom del festival!.

I el termòmetre esclata definitivament amb el Todo para Todos interpretat enmig del pati de butaques amb el públic corejant dempeus. Un final de festa marca de la casa!

Si com va dir l’Enric el músic és com un alquimista que transforma la merda -emocional- en or, en aquest disc han trobat una bona veta, el Meridiana ha passat per Vilafranca i passarà per on vulgui, li espera un recorregut més llarg que l’avinguda que li dóna nom.

Esperem i desitgem, també, un destí igual de llarg i fructuós a aquest entranyable festival. Fins aviat.

Text: Alex Reuss i Xavi Gimeno

Fotografia: Alex Reuss i Maria Carme Montero

 

Let’s Festival 2017 – Joana Serrat, Morgan i la nova Einstein

11/03/2017, Sala Salamandra, L’Hospitalet de Llobregat

Apoteòsica festassa inaugural a càrrec dels Love of Lesbian (aquí la nostra crònica). A l’endemà, doncs, als de L’Ampli el cos ens demana un acte més tranquil, més íntim. Les actuacions de la Joana Serrat i els Morgan resulten, per tant, ideals; ambdues suculentes receptes cuinades a foc lent, d’aquelles que es frueixen paladejant, a la recerca d’uns ingredients coneguts, familiars.

Arribem d’hora i des del mòbil comencem a fer la corresponent difusió a les xarxes. Just per sota de la nostra publicació al Facebook observo que algú ha compartit un article amb un titular espectacular: La nueva Einstein tiene 23 años y se llama Sabrina González“. L’afirmació és majúscula i segur que hi ha qui pensa que és exagerada. En qualsevol cas, però, és remarcable: això de que s’equipari obertament la ment d’una dona a la d’un dels científics més brillants de la història de la humanitat em sembla un fet significatiu i, per descomptat, digne d’aplaudiment.

Ara feu una ullada al cartell del Let’s. No és cap crítica, eh? Observeu, també, el de la majoria de festivals d’arreu. Malauradament en el plànol musical, com en molts altres, no existeix la paritat i sovint, per un cúmul de motius que bé mereixerien un ampli debat, costa confeccionar una graella on les propostes venusianes tinguin la mateixa presència i/o pes que les marcianes. Aquí ho deixo.

Dimecres celebràvem el Dia Internacional de les Dones. Important, doncs, aprofitar l’ocasió brindada per cobrir dues actuacions on el protagonisme recau, per sobre de tot, en dues veus femenines.

La proposta de la Joana Serrat és àmpliament coneguda i reconeguda, aquí i enllà les nostres contrades. Des d’aquest magazín hem anat seguint de prop, des de la primera fila, l’evolució del seu folk transatlàntic. No voldríem fer-nos pesats enumerant un cop més les seves virtuts ni que penseu que ens estem estalviant unes línies per “la patilla”.

El repàs fet per l’ocasió a la seva discografia fou previsible. A aquestes alçades el seu Cross the Verge ha girat molt i gaudeix del conseqüent rodatge, aquell que fa que tot, dins l’engranatge, es bellugui com cal. Impecable execució i exposició d’un repertori on, val a dir, Green Grass encara ostenta el títol de “hit”.

Agraïda, com sempre, la Joana dedicà unes paraules a la històrica i entranyable sala que acollí l’acte, esmentant la complicada situació per la que passa. Un detall que l’honora.

Arribà seguidament el torn dels Morgan, formació madrilenya, amalgama d’artistes que fa mans i mànigues per compaginar aquest amb molts altres projectes musicals. Carolina de Juan, Nina pels amics, veu i piano, s’erigeix com a líder (encara que no s’ho cregui) per mèrits propis. L’essència neix de les seves cordes vocals, delicadesa verbal que casa a la perfecció amb el soul que practiquen.

Únic treball discogràfic a les seves esquenes, North, i obligat repàs íntegre. Temes de diferent tempo i ritme, de tall clàssic, sense estridències, beguts del nord, sí, però evidentment d’Amèrica. La llengua, val a dir, no condiciona el resultat: Volver, rara avis en castellà i inclosa com a bonus track, fou una de les més aplaudides.

Permeteu-me per acabar una reflexió:

Existeix al nostre planeta un indret on amb vehemència excessiva s’enalteixen valors democràtics i s’enarbora la bandera de la llibertat en un exercici d’hipocresia màxima. Avui, aquest indret el governa un personatge xenòfob, homòfob i misogin. Com acostuma a passar, però, el millor es troba en el substrat: milions de persones que creuen fermament en uns principis igualitaris i universals. Moltes, moltíssimes, són dones i d’aquestes una part són personatges rellevants i influents. Algunes, com ja hem vist, són científiques reputades d’origen estranger i d’altres, moltes, són músics que es sumen a la rebel·lia vers l’establishment.

Les composicions de la Joana i la Nina han crescut a l’empara d’una tradició musical on indiscutiblement l’aportació femenina és fonamental. Cretí, doncs, aquí i allà, qui vulgui veure la realitat des d’un malaltís prisma patriarcal.

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

La música viu al Mercat de Música Viva de Vic

Els carrers de Vic fan olor a música quan comença el setembre i s’acaba l’estiu. La música omple la capital osonenca durant quatre dies, enguany del 18 al 21 de setembre. Èxit tant d’assistència com d’un cartell ple de bones propostes solapades d’horaris i de localització pels diferents escenaris escampats per la ciutat.

Adrià Puntí feia acte de presència puntualment davant d’un públic entregat  que havia exhaurit totes les entrades disponibles al Teatre Atlàntida. No estava sol, venia acompanyat de la Band Bang Bang amb la que va anar repassant vells temes i presentant alguns dels que formaran part de ‘La clau de girar el taller’, el seu nou treball. En Puntí pot tocar la guitarra, l’harmònica i el piano a cops de puny o de peu. D’aquí en rau tant la seva excentricitat com la seva genialitat.

Pau Vallvé, Marlango i l’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, presentaren cançons dels seus nous treballs. El primer d’ells estrenà gira acompanyat d’en Jordi Casadesús de La Iaia, i el concert no va decebre a ningú i més tenint en compte que ens va avançar en primícia algun dels nous temes del seu nou treball apunt de sortir del forn “Pels bons dies”. Un disc que sortirà a la llum sense discogràfica i fet a mà pel propi Pau. Un petit tresor que ja tenim reservat perquè ens arribi aviat a les nostres bústies.

“Un pas i neu i un pas”. Amb aquestes paraules Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien començaren un concert íntim, mimat i exquisit. Amb una posada en escena ben estudiada i interpretada, el quintet també avançà cançons del seu tercer disc “Un pas i neu i un pas”. Passet a passet, Anna, arribaràs molt lluny. Leonor Watling va passejar l’elegància que defineix a Marlango. Els madrilenys, amb el públic ficat a la butxaca abans de començar, no varen decebre, com de ben segur no ho farà el seu nou treball “El porvenir” que veurà la llum aquest octubre.

De Madrid també, en Marwan va repassar el seu últim treball “Apuntes sobre mi paso por el invierno”. Guitarra en mà i un alt sentit de l’humor, els millors còmplices d’un cantautor que escriu poesia i té cura al mil·límetre de les lletres de les cançons que composa.

Joana Serrat i Guillem Roma, varen ser la representació osonenca d’enguany. Els temes del treball “Dear Great Canyon” de la cantautora de Vic, ompliren l’escenari de la plaça major amb un anglès perfecte. Folk amb referències elèctriques, lletres curades i atmosfera íntima. De ben segur en sentirem a parlar molt d’ella. La Camping Band Orchestra va acompanyar a un Guillem Roma encorbatat de diumenge. “Nòmades” i “Oxitocina” barregen de manera ben curiosa diferents estils musicals. El resultat, cançons de bon rotllo i un directe net i de qualitat.

Els Pets i els Manel varen ser les propostes que l’edició d’enguany reservava com a plats forts i que ompliren la Plaça Major de Vic de gom a gom, com era d’esperar, d’un públic de totes les edats.  Però el que realment dóna vida i sentit al MMVV són els músics del carrer que ompliren la gairebé vintena de petits escenaris repartits per la ciutat . Aquells músics desconeguts que comencen amb tota la il·lusió i tenen com a públic només a la família i als amics. Músics de tots els gèneres i colors. Perquè al cap i a la fi, la música és vida, i any rere any, el MMVV ens demostra això, que la música viu. I esperem que així sigui eternament.

Text i fotos: Maria Carme Montero

PopArb: la Joia del Montseny

Desena edició del PopArb. Sí, sí, ja fa deu anys del festival petit més gran de Catalunya (amb el permís del Faraday que ha passat a millor Vida…). El PopArb és música, piscina, amics, amigues, cerveses… El PopArb és l’hòstia!

Aquest any començava un dia abans, el dijous 26 de juny, amb les actuacions de Joana Serrat, en Guillamino & The Control Z’s i va punxar en Miqui Puig. Però el gran gruix de les actuacions van ser el divendres 27 i dissabte 28 de juny. Anem-hi!

Va obrir el divendres Erm a Can Torres. A continuació, ja a Can Cassó, a l’escenari Envelat Estrella Damm, va sonar el nou disc, i bo, Estructures sota terra dels Raydibaum. Entregats i contundents i, sorprenentment, novells pel que fa a tocar a Arbúcies. Els van seguir els veterans d’aquesta edició, en Pau Riba i en Pascal Comelade. Crec que no va ser un bon moment per explicar les seves històries, ja que la seva proposta s’adequa més a un teatre o, potser hagués estat bé a Can Torres. En Refree, amb en Miquel Sospedra “el baixista del PopArb” i en Nico Roig a la guitarra, va descarregar les noves cançons del seu últim disc Nova Creu Alta. Va ser acabar el bon concert de Refree perquè sorgís, des d’on no sabem d’on, una gentada amb les primeres notes de Al mar dels Manel. Van estar grans. Aquí va arribar la primera imatge d’aquest PopArb: en Dani Vega, guitarra de Mishima, va col·laborar a la cançó Teresa Rampell i va deixar a tothom amb la boca oberta quan li va agafar, mai millor dit, un rampell i va destrossar la guitarra. Potser no n’hi havia per tant, no? En Carlos Cros va fer un concert molt correcte. Van presentar Nadie se resiste al amor. Ell s’hi va deixar la pell i va suar de valent! I Mazoni amb el seu keytar més típic dels anys 80 que del 2014, una mica igual que la seva indumentària, ens va regalar unes ballaruques fantàstiques. Jo era bastant escèptic pel que fa al seu nou disc Sacrifiqueu la princesa, però en directe amb va convèncer força. A Can Cassó va tancar la nit del divendres el Dj Amable fent un remember musical que ens va transportar per diferents èpoques musicals. Va continuar la nit a La Consulta amb l’Hereu Escampa i en Jordi Lanuza punxant discos i al Barrock amb el Dj Delafé. Jo, però, ja vaig retirar a dormir.

Dissabte a la tarda tocava Renaldo & Clara a Can Torres. Em vaig quedar sense veure’ls i em vaig haver de conformar a veure, amb alguns dels músics, la pròrroga i els penals entre Brasil i Xile. Va guanyar Brasil en contra de la voluntat de la majoria de persones que omplien Can Torres. Unes braves, un entrepà i cap a Can Cassó. Potser no ho sabeu, però a Can Torres fan uns entrepans molt bons, però no són massa ràpids (guardant les distàncies, em recorden al Cafè Rovira d’Arenys de Munt) i aquest fet va fer que em perdés en Caïm Riba i l’estrena del Mundo fatal el nou disc dels Me and the Bees.

IMG_0138m

Vaig arribar que engegava Sanjosex i el seu Festival particular. Era el moment de la passarel·la PopArb: primer els mataronins The Free Fall Band van aparèixer vestits de blanc nuclear amb el seu brillant disc The Münster Sights sota el braç. Podríem dir que van fer de taloners del seu protector, en Miqui Puig. Amb la banda l’Agrupació Cicloturista a l’escenari va entrar, vestit com un pinzell, decidit a fer un concertàs. I ho va fer. El cantant de cançons d’amor en va cantar de noves i d’antigues. I n’estic completament segur que a més d’un el va deixar bocabadat. En Miqui Puig va estar il·luminat i grandiós! I per tancar-la, vestits completament foscos, igual que la seva música, van sortir a l’escenari els Anímic. El seu Hannibal ens va hipnotitzar. Emocionant va ser el moment en què el públic va cantar, juntament amb en Ferran Palau, Trenco una branca. El que no em va agradar és que, abans que acabessin, molts ja es giressin cap a l’escenari Envelat Estrella Damm per veure els Mishima. Evidentment, ells eren una de les grans atraccions de la desena edició del PopArb. I ho van demostrar. I ens van deixar una altra imatge d’aquest PopArb: van aparèixer focs artificials enmig dels udols a Tot torna a començar. CaboSanRoque van portar la seva proposta diferent, curiosa i els seus instruments remodelats abans del polifacètic Joan Colomo. Aquest any no va fer la radiofòrmula. Vam tenir la sort d’escoltar La Fília i la Fòbia i les bones cançons que ha fet al llarg d’aquests anys. I van acabar amb una altra imatge, per mi, la imatge que simbolitza el festival: en Joan començant a cantar Els amigos i els del grup a darrera abraçats. Bonic! I van tancar la desena edició del PopArb el grup d’electrònica Lasers.

Enmig d’aquesta bogeria de concerts vam tenir la piscina el dissabte amb els Línia Maginot i DJ Txarly Brown. S’hi estava tan bé, que aquest any no vaig anar al Prat Rodó. L’any vinent, potser…

Moltes gràcies a totes les persones que fan possible el PopArb! I per molts anys!

Ah, per cert! Potser us preguntareu: i el títol de la crònica? Doncs bé, anava escrivint i no li trobava un títol o els típics per aquesta edició “10 anys de PopArb”, “Moltes felicitats per 10 anys de música”, “Per molts anys”… i tenia la resposta davant dels nassos: La Joia del Montseny. Evidentment! La Joia del Montseny és com anomenem la casa que ens deixa la família d’una amiga per passar el PopArb. Té unes vistes al·lucinants! I el PopArb també és la joia del Montseny. I tant que sí!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Ampli’s Twelve – 05/03/2014

Amics!

Us fem entrega de la nostra particular pinyata musical, de vius i alegres colors. Foteu-li un bon cop al play (sense excessos) i deixeu que de l’interior ragin un a un els temes de Gin Ga, Public Service Broadcasting, Jake Bugg, Joan Colomo, Pony Bravo, The Suicide of Western Culture, Beck, Ed Wood Lovers, Joana Serrat, Vacabou, Damien Jurado i La Iaia.

Viva la música!

Foramuralla 2012: fent bona la dita

Vic, 31 d’agost – 1 de setembre

Atenció! Procedim a l’obertura del sobre. Quins nervis! Silenci, si us plau, aquest és un moment de gran solemnitat. El premi a la paraula més recurrent del Foramuralla 2012 és per a… FRED! Un fort aplaudiment!

Sí, fred, i és que a excepció de Bigott, que més enllà de l’estricte text de les lletres no va dir ni ase ni bèstia, tots els artistes van fer referència a l’esmentat fenomen climatològic. Cert és que la majoria dels assistents no passàrem calor però potser va ser més fruit de la sorpresa que d’insoportables corrents d’aire siberià. Tal vegada fred podria servir, alhora, per referir-se a l’ambient en general, poca afluència de públic en un festival a priori atractiu que probablement esdevingué víctima del síndrome post-vacacional i, com la resta, de la crisi.

Musicalment no hi trobaríem gaires pegues, cadascun dels artistes que conformaren l’elenc sabé com mantenir el bon nivell del conjunt. Potser, si haguéssim de mencionar un “però”, esmentaríem que hagués estat bé programar, per la primera de les nits, a algú amb “més ritme”. Nacho Umbert, guitarra (prestada) en mà, sonà íntim, com sempre, i una mica refredat. Paul Fuster sortí a l’escenari amb ganes de xarrera provocant constantment les riallades còmplices dels presents (exceptuant el personal de seguretat al que dedicà algunes paraules). El repertori de cançons, malgrat sonar amb força, va ser més aviat escàs. Magnífica versió del Heart of Glass de Blondie. Joana Serrat, tapada fins les celles, va fer bo el merescut reconeixement que li ha valgut el seu darrer treball The Relief Sessions. Va sonar molt bé, però el seu estil sembla més propi de la Jazz Cava de Vic que d’un festival d’aquestes característiques. Finalment arribà l’hora d’un dels caps de cartell i val a dir que els Antònia Font escalfaren l’ambient com bonament pogueren, tot i que el reduït número d’assistents ho feu difícil. Així arribàrem al moment àlgid de la nit quan, transformats en Rage Against The Machine, interpretaren el seu Astronauta Rimador. Concert generós i variat que inclogué els grans èxits de la banda.

Pel segon dia s’esperava una major afluència de públic però l’inici, certament, no prometé. Hyperpotamus començà la seva actuació acompanyat dels quatre gats que l’observàvem des de la gespa. La seva va ser una contribució interessant, una experiència curiosa i diferent, Micròfon en mà embastà sons vocals per acabar confeccionant melodies plenes de ritme. Malgrat la manca d’hores de son (fruit dels seus compromisos professionals) i de caliu humà el cantant mostrà interès pel gentilici de Vic i fou agraït amb els assistents. Mates Mates, els següents de la llista, fills de la Plana, se sentiren còmodes dalt l’escenari i oferiren un bon concert. Bon rotllo, energia i la característica barreja de sonoritats que els és pròpia, demostrant un cop més que són una banda de directe. Seguidament torn de l’orgull de la comarca, La Iaia, que s’esplaià envoltada de col·legues (el número de persones augmentà substanciosament) en un recital que comptà amb certs moments d’eufòria col·lectiva. Gran versió de l’Alegria dels Antònia Font. Per postres un bany de multituds amb el trio barrejant-se amb el públic. Seguidament el saragossà Bigott oferí un extens repertori farcit de bones cançons. Sobri i més que correcte a nivell musical, excèntric (marca de la casa) a nivell personal. Plat fort de la jornada: Mishima. Els de Barcelona patiren les inclemències tèrmiques de la matinada vigatana però lluny d’acovardir-se oferiren un repàs exhaustiu a L’amor feliç i als hits més esperats. Remarcable és la millora que, a raó d’interpretar-los, ha sofert la sonoritat dels temes del darrer disc. Els extravagants Sanjays foren els encarregats de tancar la nit. Barreja de pop, rock i molta psicodèlia esdevingueren un bon final de festa.  Hagués calgut, nogensmenys, accelerar el condicionament de l’escenari, guarnit amb branques d’arbre i altres objectes, doncs l’hora feu que una part important del públic decidís retirar-se.

El Foramuralla, conclourem, serví per evidenciar vàries coses: el bon moment que viu la comarca (i en concret la capital) com a seu d’importants esdeveniments musicals i com a bressol de noves propostes, la conveniència de saber triar correctament les dates de programació d’un festival i que la dita popular “a la Plana de Vic, nou mesos d’hivern i tres d’infern” fa pensar que les nits viguetanes, de per sí, no són les més càlides del país.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro