Standstill, Nocturnos i Black Islands acomiaden el Let’s 2015

28/03/2015 – Sala Salamandra 1 – L’Hospitalet de Llobregat

Arribem al darrer dia d’aquest 10è aniversari del Let’s Festival.

Entrem en la Salamandra amb només quatre gats a les primeres files que ens fan témer una nit fluixa, amb el temps just per sentir les últimes notes del concert de Black Islands.

Els de Barcelona sonen potents, amb força en els baixos i la bateria i amb un final de concert d’intensitat màxima en una espiral eterna de soroll i força. Ens maleïm per haver-nos despistat en l’hora d’arribada, prenem nota i comencem a remenar agendes per tornar-los a sentir.

Donen pas a Nocturnos disposats a presentar el seu disc Pequeñas Esperanzas.

Els de Alcalá de Henares fan un indie-pop clarament influenciat pels Vestusta Morla en les seves melodies i intros, ens sembla sentir el que podria ser una cover del Let Down dels Radiohead amb Cambiar de piel, per passar a moments de rock en estat pur com en Deseo.

La facilitat de paraula i la gràcia natural del David Montijano bé serien mereixedores d’un capítol apart, aconseguint arrencar somriures i complicitat entre el públic que poc a poc va omplint la sala per veure únicament el concert de Standstill segons les seves paraules.

Arriba seguidament el plat fort de la nit, els Standstill anunciaven un concert rocker deixant de banda la part més conceptual dels seus espectacles i en clau de comiat per preparar el seu nou disc.

Com és habitual no van fallar, arrencant amb Que no acabe el día donant inici al que seria un concert memorable, amb un públic entregat de bon principi, gaudint dels temes del seu últim disc Dentro de la Luz.

No van faltar una bona repassada al VivaLaGuerra i amb Adelante Bonaparte va arribar l’èxtasi.

En definitiva, els Ricky 1 i 2 (mai sabrem quin dels dos és el primer), el Piti i el Víctor van fer bones les paraules de l’Enric “Hay algunos que tienen un equipo de futbito para desahogarse una vez a la semana, nosotros nos subimos a un escenario” per fer d’un concert una experiència-ritual difícil d’oblidar.

Un final immens per un festival immens.

Llarga vida al Let’s Festival.

 

Text i fotos: Sergi Moro

 

Història anterior

Bigott: llegar y mantenerse

Següent història

Ramón Rodríguez: The New Retorn

L'últim de A PRIMERA FILA