març 2015

Bigott: llegar y mantenerse

Como decía Johan Cruyff es mucho más fácil llegar que mantenerse. Bigott hace ya muchos años que llegó, pero desde entonces, parece que sin esfuerzo, se mantiene. Da igual lo que haga. Tanto puede dedicarse a decir excentricidades, desabrocharse la camisa y a posar para la foto, como dedicarse a lo que sabe hacer mejor, cantar y tocar canciones fabulosas. No importa si son del último disco Pavement Tree (en general, canciones más pausadas, como la propia Pavement Tree,  Baby Lemonade o It’s Ok –con la que cerró el concierto) como si hace las de siempre God is gay, Find a romance o Cannibal dinner. Incluso no importa si son suyas o de lo Yo la Tengo, a los que versionó con Stockholm Syndrome.

Haga lo que haga engancha igual y el tiempo pasa volando. En el concierto de ayer sábado 21 en la sala Salamandra, el último del día dentro la jornada del Let’s Festival, fue así. Más de una hora de concierto en una sala a tres cuartos, en la que el aragonés, justamente por esta capacidad de divertir, arrancó hasta dos bises. Como decía, había la incógnita de cómo sonarían los cortes del nuevo disco en directo, a priori menos bailongos, que interpretó casi en su totalidad. Pues la verdad es que no se nota tanto la diferencia. Son ágiles igualmente y perfectamente disfrutables. Y como los combina con clásicos como Cannibal dinner y otras citadas, el resultado es igual de entretenido.  Así que incógnita resuelta.

Le precedieron los sevillanos I am dive y los gallegos Sensacional.

Sobre los primeros me pasé un rato intentando calificar lo que hacen. Me salía tipo emo-pop denso-guitarrero (no, no eso), electrónica con guitarras (tampoco), electrogaze??? (igual se acerca más…). Mejor lo explico directamente. José A. Pérez y Esteban Ruiz son un dúo que combinan las mesas de sonido, con dos guitarras eléctricas contundentes. La base electrónica marca unos ritmos pausados muy marcados y las guitarras despliegan mucha densidad sónica. La combinación se llama I am dive. Ellos mismos reconocen estar influidos por Slowdive o Low, pero con ritmos hechos por las mesas. Diría pues que sería un slowcore con base electrónica. En todo caso, muy originales, atrevidos y de digestión no inmediata, sino perdurable, como su música.

Muy distintos son los Sensacional. Su indie pop cañero no es nuevo, pero es muy fresco. Su cantante, Ricardo Saavedra, tiene maneras de estrella. Los temas son buenos y en directo estuvieron resolutivos, con algún final de corte brillante. Creo que el nuevo disco que van a sacar Relatos e invenciones de hoy, se va a colar entre lo mejor del año. Aunque son distintos, a veces los miraba y me venían a la cabeza Triángulo de Amor Bizarro, pero aún les falta recorrido para llegar a lo que son palabras mayores.

En definitva, una buena noche, tanto por lo que ya sabíamos, como por los nuevos descubrimientos.  Felicidades Let’s Festival!

Text: David Tare

Fotos: Clara Orozco

 

 

 

 

Miquel Serra: l’Animal Collective de Ses Illes

Jo sóc un fan absolut d’Animal Collective. Però de molt abans que publiquessin el Merriweather Post Pavillion o l’Strawberry Jam. Em flipaven ja quan els seus sons semblaven pedals extrets d’una rentadora centrifugant, molts anys abans, quan ningú en sabia res d’ells.

No sé si Miquel Serra pensa el mateix, però els seus sons tenen l’atmosfera dels de Baltimore quan encara utilitzaven les guitarres, i el seus sons es qualificaven de neofolk i weird i demés. Això sí, sense arribar a tanta experimentació: a en Miquel se l’entén molt bé.

Però en el concert d’ahir, moltíssims inicis de cançons, amb uns drons pseudo aquàtics i remor permanent de fons, donaven l’entrada a un suau arpegi de guitarra, que et feien pensar, “ara començarà a tocar Banshee beat o qualsevol balada del Feels.

Tant és així, que el segon tema, 10 minuts, de sobte sento en Miquel dient a mitja cançó: there isn’t much that I feel I’d need a solid soul and the blood I bleed. Ho veieu? El que jo us deia (tot i que aquesta és d’un altre disc).

Aquesta pausa cantant, amb la guitarra arpejant i soroll de fons, amb una veu amb reverb (per cert, una veu extraordinària), combinant allò tribal, senzill, amb la complexitat de capes de so –taula amb efectes diversos– i alguns canvis de ritme, van resultar en un tot molt suggestiu, magnètic. A més el so a l’auditori va ser impecable: “ha sonat beníssim, no creieu?”. Sí, absolutament.

Acompanyat de guitarra, baix, taula de so i bateria, i veus vàries, que recordaven en alguns moments la part de Panda Bear en l’arxirepetida influència, pels canons i jocs de veus, o en alguns talls, en que tots plegats feien a la vegada de bateria, fotent-li amb les baquetes.

Va tancar amb Dents i Secret ensenyant la capacitat de fer finals àlgids i explosius. I un bis que finalitzava una hora i poc més d’un concert que ens va deixar molt bones sensacions al cos.

Miquel Serra, camí dels bons bons.

Text: David Tare

Fotos: Dolors Ferré

I en Guillem Roma digué “merda”!!

L’Auditori de Barcelona, 28/02/2014

Hi ha quelcom de “blanc” en la manera de fer d’en Guillem Roma. Als de L’Ampli ens agrada la forma propera i amable amb la que gestiona (“auto”) els seus affaires artístics, Creiem que no és una simple qüestió de possibles sinó d’actitud vital, una actitud que traspuen les seves cançons, el seu discurs, el tracte personal, sempre cordial.

I és així fins el punt que quan en mig d’un dels seus parlaments pronuncià la paraula “merda” (parlant de les injustícies del planeta, eh?) a aquest que escriu se li aixecà automàticament una cella, alerta!

En les antípodes (almenys en la seva faceta més pública) de la figura canalla de l’artista bohemi i tranuitat emprenyat amb la vida en Guillem, lluny de la impostura, transmet alegria. L’optimisme (substantiu recurrent) de la seva música nòmada, potser en rebuig a la conjuntura, guanya adeptes a pas lleuger.

Dissabte, a la part final del recital, una ràpida consulta a mà alçada orquestrada des de l’escenari, desvetllà que aproximadament la meitat de l’abundant públic que ocupava la Sala Tete Montoliu de L’Auditori assistia per primer cop a un concert del manlleuenc. Acòlits, seguidors, amics però sobretot repetidors conformaren la resta. Poc a poc, doncs, el projecte Guillem Roma creix i es consolida.

En formar part de la gira de presentació de l’àlbum el repertori agrupà (fonamentalment) temes del Nòmades (darrer treball discogràfic) i de l’Oxitocina,

Destacar, un cop més, les qualitats del conjunt que acompanyà l’autor en aquesta cita ineludible. La Camping Band la composen músics de gran nivell que conjuguen estils i ritmes amb mestratge, acompanyant així amb soltesa al cantant en el seu viatge “virtual” pel món.

Costa, val a dir, acostumar-se al recurs del mouth trumpet que ha esdevingut tret distintiu de l’artista, però en termes generals no podem dir que desentoni i, segons s’observa, compta amb la simpatia i el vist-i-plau majoritari del públic.

Un extra de luxe esdevingué la col·laboració del napolità Alessio Arena qui, sumant la seva veu a la de Roma, forjà un dels moments àlgids de la vetllada. Magnífica i emocionant interpretació a duo del Volver a los diecisiete de Violeta Parra.

D’igual forma esdevingué destacable el detall dels músics vers els assistents en baixar de la tarima i interpretar, tot passejant per la sala, un tema en unplugged o el swing dels ballarins Gustav Jakobsson i Laia Puig dansant al ritme del The Dolphin’s Song.

En fi, la suma feu gran la festa, i els presents, amb ganes de més, demandaren bisos en repetides ocasions obligant en Guillem Roma a interpretar en solitari i de forma improvisada l’Amor de mis amores d’Agustín Lara, popularitzada recentment per Natalia Lafourcade.

La nostra conclusió és que en Guillem Roma, qui evidentment ha guanyat en presència escènica, està aconseguint amb tenacitat i bones formes (en el sentit més ampli de l’expressió) fer-se un merescut forat en el panorama musical del país.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero