setembre 2014

La música viu al Mercat de Música Viva de Vic

Els carrers de Vic fan olor a música quan comença el setembre i s’acaba l’estiu. La música omple la capital osonenca durant quatre dies, enguany del 18 al 21 de setembre. Èxit tant d’assistència com d’un cartell ple de bones propostes solapades d’horaris i de localització pels diferents escenaris escampats per la ciutat.

Adrià Puntí feia acte de presència puntualment davant d’un públic entregat  que havia exhaurit totes les entrades disponibles al Teatre Atlàntida. No estava sol, venia acompanyat de la Band Bang Bang amb la que va anar repassant vells temes i presentant alguns dels que formaran part de ‘La clau de girar el taller’, el seu nou treball. En Puntí pot tocar la guitarra, l’harmònica i el piano a cops de puny o de peu. D’aquí en rau tant la seva excentricitat com la seva genialitat.

Pau Vallvé, Marlango i l’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, presentaren cançons dels seus nous treballs. El primer d’ells estrenà gira acompanyat d’en Jordi Casadesús de La Iaia, i el concert no va decebre a ningú i més tenint en compte que ens va avançar en primícia algun dels nous temes del seu nou treball apunt de sortir del forn “Pels bons dies”. Un disc que sortirà a la llum sense discogràfica i fet a mà pel propi Pau. Un petit tresor que ja tenim reservat perquè ens arribi aviat a les nostres bústies.

“Un pas i neu i un pas”. Amb aquestes paraules Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien començaren un concert íntim, mimat i exquisit. Amb una posada en escena ben estudiada i interpretada, el quintet també avançà cançons del seu tercer disc “Un pas i neu i un pas”. Passet a passet, Anna, arribaràs molt lluny. Leonor Watling va passejar l’elegància que defineix a Marlango. Els madrilenys, amb el públic ficat a la butxaca abans de començar, no varen decebre, com de ben segur no ho farà el seu nou treball “El porvenir” que veurà la llum aquest octubre.

De Madrid també, en Marwan va repassar el seu últim treball “Apuntes sobre mi paso por el invierno”. Guitarra en mà i un alt sentit de l’humor, els millors còmplices d’un cantautor que escriu poesia i té cura al mil·límetre de les lletres de les cançons que composa.

Joana Serrat i Guillem Roma, varen ser la representació osonenca d’enguany. Els temes del treball “Dear Great Canyon” de la cantautora de Vic, ompliren l’escenari de la plaça major amb un anglès perfecte. Folk amb referències elèctriques, lletres curades i atmosfera íntima. De ben segur en sentirem a parlar molt d’ella. La Camping Band Orchestra va acompanyar a un Guillem Roma encorbatat de diumenge. “Nòmades” i “Oxitocina” barregen de manera ben curiosa diferents estils musicals. El resultat, cançons de bon rotllo i un directe net i de qualitat.

Els Pets i els Manel varen ser les propostes que l’edició d’enguany reservava com a plats forts i que ompliren la Plaça Major de Vic de gom a gom, com era d’esperar, d’un públic de totes les edats.  Però el que realment dóna vida i sentit al MMVV són els músics del carrer que ompliren la gairebé vintena de petits escenaris repartits per la ciutat . Aquells músics desconeguts que comencen amb tota la il·lusió i tenen com a públic només a la família i als amics. Músics de tots els gèneres i colors. Perquè al cap i a la fi, la música és vida, i any rere any, el MMVV ens demostra això, que la música viu. I esperem que així sigui eternament.

Text i fotos: Maria Carme Montero

Festival Altaveu: 26 anys sent l’alternativa musical

L’any passat l’Altaveu va fer la seva majoria d’edat amb els seus 25 anys de vida. Nosaltres hi vam ser i vam prometre que hi tornaríem pels 26. I així ha sigut.

En aquesta edició l’equip de l’Altaveu ha apostat per una barreja d’estils, intentant allunyar-se dels noms i tendències habituals que aquest any i estiu han farcit la programació de la resta de festivals, així com també, per una internacionalització dels convidats.

Aquesta vegada ens vàrem apropar a Sant Boi el dissabte 6 i amb en Robert Ellis a les nou de la nit, va aterrar la música de Nashville al rehabilitat teatre de Cal Ninyo. El cantautor de Houston, establert ara al bressol de la ciutat del country, ens va recordar que no solament d’aquest tipus de música viuen a Tennessee, oferint-nos un dels tres concerts que farà a la península, presentant-nos el seu últim treball “The Lights From the Chemical Plant” (New West Records, 2014).

Durant l’actuació va fer palès que el rock i el folk també han fet un forat en la potent industria musical de la ciutat americana. Veu i guitarra excel·lentment executades amb tocs d’humor, inclús quan se li va petar una corda de la guitarra enmig de l’actuació. Un concert acústic, íntim i reflexiu, que vàrem poder gaudir només fins a la meitat ja que volíem passar per la plaça de l’Ajuntament per veure una estona al Petit de Cal Eril que juntament amb el David Mengual presentaven el seu concert-jazz-fusió.

Amb l’actuació ja començada ens vàrem trobar a El Petit i la seva banda, en una cantonada d’un escenari  absolutament ocupat pels setze músics de la Free Spirits Big Band. En David Mengual va agafar les cançons del Petit i les  va passar pel sedàs del jazz amb un resultat pel meu gust una mica desigual. Potser fou el peatge que vam pagar per sortir d’un concert i en dos minuts, entrar en un altre totalment diferent. Una proposta agosarada que el mateix Joan Pons agrair a l’organització l’oportunitat de poder-lo presentar en directe.

A un quart d’onze ja tornàvem a ser a Cal Ninyo ja que ens venia molt de gust veure al Neil Halstead el qual ja porta uns quants anys en el món de la música, d’ençà dels seus inicis a Slowdive als anys 90, passant per Mojave 3 i decidint finalment tocar en solitari. Amb la sala pràcticament plena, amb un públic entregat i coneixedor del que anava a escoltar, dissabte ens va portar el seu “Palindrome Hunches” (Brushfire Records, 2012). Acompanyat de la seva acústica i harmònica, la seva veu va saber omplir cada racó de la sala, repassant  nous i vells temes i acceptant peticions del públic.

Als Jardins de l’Ateneu Santboià ens hi esperava en Myles Sanko. Una nova i totalment diferent proposta internacional. Amb un espectacle al més pur estil anglosaxó, amb retirada i tornada a l’escenari per tocar una última cançó i presentar als membres de la seva banda, amb un so potent i mil·limetrat, Myles Sanko, pulcrament vestit, va saber empatitzar ràpidament amb un públic molt divers d’edat i estils, i va saber treure la part funky i soul que tots tenim dintre fent que els cossos es moguessin a voluntat del ritme que ens oferia.  De moment només coneixem el seu primer i únic treball “Born in Black & White”, però el seu segon està ja trucant a la porta i de fet ens va portar algunes cançons, entre elles “Forever Dreaming”. L’estem esperant.

I finalment, a la una de la nit va ser el torn de Gerard Quintana i Xarim Aresté, que varen ser incorporació d’última hora, ja que es va suspendre per motius aliens a l’artista l’actuació de Jacco Gardner que era el cantant anunciat de bon principi. Ens varen portar el seu últim disc “Tothom ho sap” (Promo Arts Music Records, 2014) i algun antic èxit dels Sopa de Cabra com el “Boig de la ciutat”. Amb ganes de donar-ho tot, el concert va intentar recuperar el rock més genuí que en Quintana portava feia anys en els seus concerts. A nosaltres la proposta no ens va acabar de convèncer. Lletres crítiques amb la situació actual del país, complicitat i molta energia a dalt l’escenari. Així ens acomiadàvem de l’edició d’enguany del Festival Altaveu. Estem segurs que repetirem. Fins l’any que ve.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

GULP: Sensualitat retro

Season Sun (2014)
[xrr rating=7.5/10]
Ajusteu seients, cordeu-vos el cinturó, comproveu els retrovisors, clau al contacte… Llestos per arrencar!  La banda sonora de la nostra road movie la posen els Gulp, formació britànica que compta amb en Guto Pryce dels Super Furry Animals a les seves files.

 

En Guto cedeix protagonisme davant la cantant i teclista escocesa (i dona del mateix) Lindsey Leven. Ella és qui confereix a la música dels Gulp el toc més psicodèlic, una veu suau i envoltant que neda sobre les parsimonioses notes d’un sintetitzador de reminiscències 70’s.

 

L’àlbum té el seu primer senzill a la pista número 7 i porta per nom “Play”. Tema preciós que malgrat això no passa de ser un més, doncs podríem dir que Season Sun és un viatge de cadència i ritme relaxat on les peces composen un tot, una travessa per paratges naturals, pobles i ciutats on l’estrès no té cabuda. Everything seria la nostra cançó preferida, per allò d’escoltar el matrimoni Leven-Pryce cantant a duo.

 

De totes maneres creiem que la suma de temes conformen un global més que notable, sensual i captivador.