juliol de 2014 – L'AMPLI

El Disc Populi d’en David Camarasa

	DAVID CAMARASA	En David Camarasa, bateria dels Vancouver, va néixer el 1974, essent fill de pagesos residents a la Vall d’Àger. La seva formació extra-musical passa per l’Institut a Tremp i per l’Universitat a Lleida. Des de finals dels 90 s’apropa a la capital del país per residir a Sant Just Desvern.
	Appetite For Destruction – Guns N’Roses	He escollit aquest disc en representació del que foren els meus inicis musicals. A finals dels 80 es portaven les samarretes d’Iron Maiden, Motörhead, Metallica… jo no era gaire fanàtic de res, ningú m’hagués classificat entre els “heavis” de l’Institut, però sí que em “molava” el rock dur. Recordo que a casa només hi havia cintes de “cassette” perquè no teníem tocadiscs, i quan va arribar el disc compacte, i el meu germà va poder comprar un reproductor, jo vaig comprar-me els meus dos primers CD’s, eren l’Appetite i el “No sé qué hacer contigo” de Barricada.
	Prisoners Of Love – Yo la Tengo	Recordo l’any que feia COU, seient a les escales del pati de l’Institut de Tremp, que vaig veure per primer cop la portada del “Nevermind” dels Nirvana. Durant els meus anys universitaris m’agradava tot el que sonava a grunge i a britpop, però la meva afició per la música no s’accentua fins arribada la meva trentena (també va coincidir amb el final d’una llarga relació de parella) on de sobte trobo un infinit món per descobrir entre la música més underground. I bona part del mèrit se l’emportarien els meus amics, els grans mentors del meu particular renaixement musical: el Gerard Birbe (que em portava com deu anys d’avantatge en coneixement d’àlbums imprescindibles), el Santi Comelles (que em feia llistes d’autors desconeguts de folk-rock americà) i l’Albert Gasch (que em va ensenyar que existien discs com el “Funeral” dels Arcade Fire, l'”It’s a Wonderful Life” dels Sparklehorse o el “Rock Action” dels Mogwai). He escollit aquest recopilatori dels Yo La Tengo perquè, encara que dubtant molt, diria que és el meu grup preferit.
	Cuckooland – Robert Wyatt	Amb aquest geni, d’entranyable i dura trajectòria vital, voldria tancar aquesta petita selecció, que més que un pòdium representa una evolució musical. Vaig descobrir-lo en una llista de lo millor del 2007 feta per la revista Rockdelux amb la cançó “A Beautiful War” del disc “Comicopera”. Gràcies a aquella llista vaig descobrir una cançó d’aquelles que arriben a l’ànima, i després un disc: “Cuckooland”, d’enorme virtuositat en forma i contingut. I parlant de llistes, tresor de qualsevol melòman curiós, us deixo la meva de 5 imprescindibles ara mateix: Kurt Vile, Mogwai, Tame Impala, The Dodos i el més experimental: Dan Deacon.

Jambinai: tradició d’alt voltatge!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 22 de juliol del 2014. Apolo [2]

A l’endemà de tornar de Burg, amb el cansament propi d’un cap de setmana intens, els de L’Ampli volguérem apropar-nos a l’Apolo a escoltar els sud-coreans Jambinai. Entenguérem que la seva proposta és prou interessant com per posposar el ja necessari descans: una barreja de música tradicional asiàtica amb la força i la contundència del metal i el hardcore.

Essent un dilluns i tractant-se d’una raresa hom podria haver arribat a pensar (em confesso culpable) que la sala no presentaria una de les seves millors entrades. Gran error, doncs per sorpresa d’aquest redactor l’espai l’ocupà un número generós de persones, moltes d’elles (segons converses alienes) engrescades per la curiositat.

El directe, emmarcat dins el cicle Be My Guest, començà amb envoltants melodies interpretades amb l’instrumental clàssic coreà: el haegeum (un llaüd amb arc), el piri (una flauta de bambú que produeix una àmplia gamma de tons) i el geomungo (un instrument de corda de la família de les cítares).

El recital s’assimilà momentàniament a una sessió de wordmusic però un cop finalitzada la primera peça (molt maca i hipnòtica) sonaren ja les primeres notes del contundent so que els ha donat a conèixer. Entre el públic els primers caps començaren a moure’s amb la cadència pròpia d’un concert de metal i més d’un “yeah!” (rotllo James Hetfield) se sentí entre els presents.

La mescla sonà molt bé, certament fresca i enèrgica, però el fet d’utilitzar algunes percussions i sons enregistrats no semblà prou justificat i restà veracitat al resultat. De totes maneres no volem restar mèrit a uns músics que demostraren la seva qualitat i que acontentaren a seguidors (que segur que n’hi havien) i a curiosos.

Els Jambinai (paraula que pel que es veu no significa res) ens feren passar una gran estona viatjant, dit de manera insolent, del documental d’osos panda a una frenètica peli d’arts marcials on l’acció queda reflectida en la força del so elèctric.

Si amb això no hi hagués prou, l’Ilwoo Lee (piri i portaveu de la banda) es ficà el públic a la butxaca amb les seves intervencions en anglès (desastrós, sí, però amb molta gràcia) i els seus “bona nit Barcelona”, “bona nit Catalunya” o “ens veiem”.

Podem afirmar, ara sí, que a Corea del Sud hi ha un més enllà del Gangnam Style i les inefables boybands que triomfen al continent asiàtic. Nosaltres ens alegrem.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Vida nova a la Geltrú!

A PRIMERA FILA

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival

PopArb: la Joia del Montseny

A PRIMERA FILA

Desena edició del PopArb. Sí, sí, ja fa deu anys del festival petit més gran de Catalunya (amb el permís del Faraday que ha passat a millor Vida…). El PopArb és música, piscina, amics, amigues, cerveses… El PopArb és l’hòstia!

Aquest any començava un dia abans, el dijous 26 de juny, amb les actuacions de Joana Serrat, en Guillamino & The Control Z’s i va punxar en Miqui Puig. Però el gran gruix de les actuacions van ser el divendres 27 i dissabte 28 de juny. Anem-hi!

Va obrir el divendres Erm a Can Torres. A continuació, ja a Can Cassó, a l’escenari Envelat Estrella Damm, va sonar el nou disc, i bo, Estructures sota terra dels Raydibaum. Entregats i contundents i, sorprenentment, novells pel que fa a tocar a Arbúcies. Els van seguir els veterans d’aquesta edició, en Pau Riba i en Pascal Comelade. Crec que no va ser un bon moment per explicar les seves històries, ja que la seva proposta s’adequa més a un teatre o, potser hagués estat bé a Can Torres. En Refree, amb en Miquel Sospedra “el baixista del PopArb” i en Nico Roig a la guitarra, va descarregar les noves cançons del seu últim disc Nova Creu Alta. Va ser acabar el bon concert de Refree perquè sorgís, des d’on no sabem d’on, una gentada amb les primeres notes de Al mar dels Manel. Van estar grans. Aquí va arribar la primera imatge d’aquest PopArb: en Dani Vega, guitarra de Mishima, va col·laborar a la cançó Teresa Rampell i va deixar a tothom amb la boca oberta quan li va agafar, mai millor dit, un rampell i va destrossar la guitarra. Potser no n’hi havia per tant, no? En Carlos Cros va fer un concert molt correcte. Van presentar Nadie se resiste al amor. Ell s’hi va deixar la pell i va suar de valent! I Mazoni amb el seu keytar més típic dels anys 80 que del 2014, una mica igual que la seva indumentària, ens va regalar unes ballaruques fantàstiques. Jo era bastant escèptic pel que fa al seu nou disc Sacrifiqueu la princesa, però en directe amb va convèncer força. A Can Cassó va tancar la nit del divendres el Dj Amable fent un remember musical que ens va transportar per diferents èpoques musicals. Va continuar la nit a La Consulta amb l’Hereu Escampa i en Jordi Lanuza punxant discos i al Barrock amb el Dj Delafé. Jo, però, ja vaig retirar a dormir.

Dissabte a la tarda tocava Renaldo & Clara a Can Torres. Em vaig quedar sense veure’ls i em vaig haver de conformar a veure, amb alguns dels músics, la pròrroga i els penals entre Brasil i Xile. Va guanyar Brasil en contra de la voluntat de la majoria de persones que omplien Can Torres. Unes braves, un entrepà i cap a Can Cassó. Potser no ho sabeu, però a Can Torres fan uns entrepans molt bons, però no són massa ràpids (guardant les distàncies, em recorden al Cafè Rovira d’Arenys de Munt) i aquest fet va fer que em perdés en Caïm Riba i l’estrena del Mundo fatal el nou disc dels Me and the Bees.

Vaig arribar que engegava Sanjosex i el seu Festival particular. Era el moment de la passarel·la PopArb: primer els mataronins The Free Fall Band van aparèixer vestits de blanc nuclear amb el seu brillant disc The Münster Sights sota el braç. Podríem dir que van fer de taloners del seu protector, en Miqui Puig. Amb la banda l’Agrupació Cicloturista a l’escenari va entrar, vestit com un pinzell, decidit a fer un concertàs. I ho va fer. El cantant de cançons d’amor en va cantar de noves i d’antigues. I n’estic completament segur que a més d’un el va deixar bocabadat. En Miqui Puig va estar il·luminat i grandiós! I per tancar-la, vestits completament foscos, igual que la seva música, van sortir a l’escenari els Anímic. El seu Hannibal ens va hipnotitzar. Emocionant va ser el moment en què el públic va cantar, juntament amb en Ferran Palau, Trenco una branca. El que no em va agradar és que, abans que acabessin, molts ja es giressin cap a l’escenari Envelat Estrella Damm per veure els Mishima. Evidentment, ells eren una de les grans atraccions de la desena edició del PopArb. I ho van demostrar. I ens van deixar una altra imatge d’aquest PopArb: van aparèixer focs artificials enmig dels udols a Tot torna a començar. CaboSanRoque van portar la seva proposta diferent, curiosa i els seus instruments remodelats abans del polifacètic Joan Colomo. Aquest any no va fer la radiofòrmula. Vam tenir la sort d’escoltar La Fília i la Fòbia i les bones cançons que ha fet al llarg d’aquests anys. I van acabar amb una altra imatge, per mi, la imatge que simbolitza el festival: en Joan començant a cantar Els amigos i els del grup a darrera abraçats. Bonic! I van tancar la desena edició del PopArb el grup d’electrònica Lasers.

Enmig d’aquesta bogeria de concerts vam tenir la piscina el dissabte amb els Línia Maginot i DJ Txarly Brown. S’hi estava tan bé, que aquest any no vaig anar al Prat Rodó. L’any vinent, potser…

Moltes gràcies a totes les persones que fan possible el PopArb! I per molts anys!

Ah, per cert! Potser us preguntareu: i el títol de la crònica? Doncs bé, anava escrivint i no li trobava un títol o els típics per aquesta edició “10 anys de PopArb”, “Moltes felicitats per 10 anys de música”, “Per molts anys”… i tenia la resposta davant dels nassos: La Joia del Montseny. Evidentment! La Joia del Montseny és com anomenem la casa que ens deixa la família d’una amiga per passar el PopArb. Té unes vistes al·lucinants! I el PopArb també és la joia del Montseny. I tant que sí!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera