desembre 2013

Bailes, buen rollo & indie pop

No hay mejor antídoto que ir a un concierto de Lori Meyers en plena resaca y depresión navideña. Y lo puedo decir bien alto después de verlos el pasado 27 de diciembre en el Razz. Y esta afirmación aún tiene más mérito si me doy cuenta que todas las letras de su último disco ‘Impronta’ giran alrededor de la pérdida, el abandono y el desamor. ‘Chapeau’ por estos lojeños, que saben salir del bucle depresivo y crear temas al cien por cien bailables y con estribillos tremendamente pegadizos. En el Razzmatazz se montó una buena fiesta, que además coincidía con el último concierto de la banda del 2013.

Empezaron tranquilos, después de un enérgico ‘Bona nit’, con ‘Intromisión’ de Cronolánea (2008). Parecía que estaban calentando y cogiendo impulso para lo que iba a venir luego. Después de verlos el pasado Sonorama, en un concierto donde por falta de tiempo tuvieron que lanzarse directos a los hits de sus últimos discos, agradecí volver a recuperar temas como ‘De superhéroes’ (Viaje de Estudios, 2010), ‘Dilema’ (Hostal Pimodán, 2006) o ‘Luces de neón’ (Cronolánea, 2008). Se notaba que contaban con el tiempo suficiente para hacer guiños a sus seguidores más fieles. El ambiente se iba caldeando y nuestros bailoteos empezaban a quemar los días de grandes comilonas con ‘Alta fidelidad’, ‘Huracán’ o ‘El tiempo pasará’. El despiporre total vino con los sus últimos hits, ‘Mi realidad’ y ‘¿Aha han vuelto?’. A partir de ese momento era imposible dejar el cuerpo en reposo, y todo se convirtió en una escalada de sorpresas y celebraciones.

Alfredo, el batería de la banda, ese día cumplía años, y en mitad del tema ‘Emborracharme’ salió al escenario un pastel con sus velitas y cantamos todos juntos más sudados y más ebrios si cabe el ‘Cumpleaños feliz’. También nos esperaba un dulce sorpresa, y digo dulce, porque Anni B Sweet esperaba entre bambalinas a salir y hacer una versión de ‘Be My Baby’ de The Ronettes junto a la banda.

Recuerdo que ‘Yo sé que me vas a cantar, naranaranananana’ (‘La caza’) fue de lo último que entonamos mientras ellos se preparaban para abandonar el escenario. Después de casi dos horas nos dejaron sudados, con una gran sonrisa y más ligeros de cuerpo y alma.

Texto: Tatiana Moret

Fotos: Ivan Pujol Photo                                                                                                                www.ivanpujolphoto.com

 

Destroyer: càlida travessia en solitari

Passaven pocs minuts de les nou del vespre quan entrem a la Sala Apolo per agafar posicions i ja en aquell moment s’intueix el que passaria minuts més tard. El concert de Destroyer s’anuncià com una trobada en solitari d’en Dan Bejar, fundador de la banda,  amb la platea de la Sala Apolo conseqüentment guarnida amb les seves millors gales, plena de taules i cadires, tot esperant l’inici de l’íntim concert

A l’escenari: cadira, micròfon i guitarra. La sala a mig omplir sobre l’aforament previst.

Amb puntualitat i gairebé sense fer soroll sortia en Dan Bejar a l’escenari i arrencava el concert amb les cadires, ara sí, ja plenes i les últimes corredisses per situar-se en les últimes places lliures dels laterals.

Ell sol amb la guitarra, despullant-se de tot l’ornament sonor al que ens te acostumats (amb la banda) tot oferint uns paisatges més càlids i propers, traient el màxim partit a la seva potent veu. La seva sola presència va aconseguir omplir sobradament aquell immens i solitari escenari. Val a dir que es trobà a faltar alguns dels arranjaments de les versions d’estudi.

Va fer una bona repassada a tota la seva discografia, centrant-se en seu darrer treball, el reconegut Kaputt, del que van sonar Chinatown, Savage Night at the Opera entre d’altres, malgrat que els primers crits van arribar amb la versió de María de las Nieves de Sr. Chinarro. La vetllada va transcórrer en un ambient on la tranquil·litat va ser la nota dominant. El silenci que hi regnava va fer que per moments semblés que ens podíem sentir la respiració. De fons en Bejar acaronant-nos amb les seves melodies.

Després d’una breu pausa s’arrencà amb un parell de bisos posant fi amb aquests a un càlid viatge, retornant-nos de nou a la crua i freda realitat d’aquests dies de tardor.

Text i fotos: Sergi Moro

Glasvegas: es pot dir més clar però no més alt

Sala Bikini, Barcelona, 03/12/2013

Als Glasvegas els definirem com una d’aquelles bandes de so brut i contundent, amb aires de banda garage, lletres nihilistes farcides de patiment, que seria punk sinó fos per l’actitud, més moderada, menys transgressora. Segur que aquesta barreja te un nom que desconec, cadascú te els seus límits.

El resultat de tot plegat, aclarim,  esdevé creïble. Els escocesos semblen no fingir cap postura, el seu so és simple i honest a parts iguals. Això, sense la voluntat de desmerèixer la seva feina, conforma la seva millor basa.

James Allan, vocalista, i els seus demostraren, sobretot, dues coses: que l’oratòria no és el seu fort (un requisit, podríem dir, prescindible) i tenir una gran capacitat d’entrega (la cosa no minvà en cap moment malgrat la injusta escassetat de públic).

Durant el recital poguérem escoltar algunes peces del seu treball més nou, Later…When The TV Turns To Static (Later…When The TV Turns To Static, Youngblood, I’d Rather Be Dead i If), així com de l’aclamat i homònim Glasvegas i del controvertit EUPHORIC /// HEARTBREAK \\\. Precisament a aquest últim pertany el tema colofó de la vetllada, Lots Sometimes, una brillant i contundent mostra de potència que, com Oliver i Benji, feren vibrar l’afició. Una potència que rajà al llarg tot el concert de les guitarres dels cosins Allan i de l’espectacular percussió a càrrec de Jonna Löfgren i el seu cerrell inquiet.

El concert si no excel·lent fou més que notable, amb un punt clau a millorar totalment aliè a la banda: l’excés de decibels, queixa compartida entre molts dels assistents. Música alta sí, mola. Música perillosament ensordidora no, no barrufa.

Definitivament, si a això li sumem l’endimoniat accent de Glasgow que gasta l’amic James, podem afirmar que es pot dir més clar però no més alt.

Text: Alex Reuss

Fotos: Silvia R May