abril 2013

FOO: l’entrevista

Diumenge hora del vermut. Ens trobem amb els FOO (l’Oriol Senan, l’Ernesto Moles i els germans Ishanda, en Daniel i en Pol). Quedem a la plaça de Virreina de Barcelona, perquè si haguéssim de quedar amb ells no sabríem si fer-ho a Barcelona, Lleida o Tarragona (les tres capitals on viuen escampats actualment).

Es van conèixer a la Universitat de Lleida. Tot i que de Lleida només ho són els germans Ishanda. L’Oriol és de Nou Barris de Barcelona. I l’Ernesto, fan broma dient que no té pàtria, però és del poble de la franja de ponent de Binèfar. També ha viscut a Sucs, un poble del protectorat de Lleida. L’Ernesto i l’Oriol van estudiar Biotecnologia. En Pol està acabant d’estudiar Dret, no la recomana a ningú. I en Daniel, el més petit, anava a l’institut. Es van conèixer, sobretot, a les festes universitàries com l’Agrònom de Ferro.

Després d’aquesta contextualització de cada un d’ells, ens posem a la feina…

Quan vau començar com a grup ?

Pol: quan ens vam conèixer, ens vam adonar que tocàvem la guitarra o el baix i el meu germà tocava la bateria. Ens vam posar a assajar i vam fer un bolo en una festa universitària i després ens vam anar trobant, però d’una manera més seria. Assajàvem com en un búnquer d’un amic, sinó una cuina o un soterrani. I quan ens feien fora d’un lloc anàvem a un altre. Oriol: després vam tenir un “parón” d’uns quatre mesos perquè vam anar d’Erasmus. Pol: després vam gravar una segona maqueta, com bonament vam poder, i ens vam apuntar a diferents concursos, però no en vam guanyar cap. Casualment, en una persona d’un jurat d’un concurs de Barcelona li va agradar la maqueta i va veure possibilitats de fer alguna cosa millor. Aquesta persona, en Marc Molas, feia poc que tenia un estudi de gravació i un segell independent. Es va involucrar molt i també ens va produir el disc. Això era finals de 2010 que vam gravar el disc… El disc fa molt que el vam gravar i el vam presentar al desembre de 2012 a l’espai cultural El Niu de Barcelona.

Com és que heu trigat tant en presentar el disc?

Pol: gravar-lo va ser ràpid. En Marc ens va proposar gravar-lo en directe i la idea ens va semblar molt bona, perquè érem un grup que no teníem molta experiència i fer un disc súper ben produït, que tot sones perfecte i després ens vinguessin a veure en directe, la gent diria: “hòstia, ens han enganyat!” (rialles) Oriol: i així també té més canya…

Volíem saber si era gravat així per qüestió de filosofia, ja que el so és una mica garatge i, ens recorda a grups com Kings of Lions o The Strokes. Us hi identifiqueu?

Daniel: bé, és la música que escoltem sovint…

Sobretot a la sonoritat de gravar el que després es correspon amb el vostre directe…

Pol: va ser una proposta que ens va agradar i, un cop ho hem fet, jo no descartaria tornar-ho a fer. Oriol: vam gravar veus i guitarres primeres i segones “tomes”…

Ho vau fer pel tema econòmic?

Pol: No, no, no… Ernesto: no, que va! Es van involucrar moltíssim. Pol: abans de començar vam tancar un preu i punt i final. L’equip d’en Marc és tot analògic, la taula de so és dels anys 70 i això també va impregnar-se en el so. Oriol: en canvi, ens va costar bastant la mescla, perquè tenim alguns gustos i idees, però plasmar-ho ens costava… Pol: és difícil que algú t’entengui. Tens clar les idees, però explicar-ho i que t’entenguin, sinó ho has fet mai, és difícil. Però això ens ha servit per aprendre i fer-ho millor la següent vegada. Oriol: a més a més, estàvem a Lleida i cada cap de setmana havíem de baixar… Daniel: i tots els caps de setmana ens els passàvem tancats a l’estudi… Pol: i fer una mescla és molt i molt pesat… Quan portes més de dos hores escoltant la mateixa cançó tot et sona igual i acabes saturat. I acabàvem sortint de festa…

I els vostres gustos i influències?

Pol: si que hem escoltat discos dels que ens heu dit abans, però són molt diferents i variades… Ens agrada molta música de diferents anys i variades. Bé, a l’Ernesto li agraden molt els Slipknot, sobretot quan tornem d’un bolo. Ell condueix, es veu un Red Bull i fot Slipknot i el que vagi de copilot s’aguanta… (rialles) Ernesto: tinc un disc de directes boníssim… Daniel: si que vam coincidir, quan vam començar, que als quatre ens agradaven els Red Hot Chili Peppers. Altres bandes també, però amb els Red Hot vam coincidir. Pol: quan fèiem versions eren dels Red Hot Chili Peppers, però quan vam gravar el disc ens vam oblidar d’ells… Daniel: també érem més joves… Pol: el rock dels anys 70 ens agrada molt. Els grups britànics dels 80 com The Smiths o The Stone Roses. El rock dels 90… A vegades ens diuen “però com soneu?” doncs a rock dels 90.

També ens recordeu als Artic Monkeys…

Daniel: molts amics meus també ens ho han dit… Pol: és un grup que no he escoltat… Oriol: a mi m’agraden cançons dels Artic, però mai he escoltat tot un disc. Daniel: més que del so en general, de detalls, de frases, d’empalmar una frase amb una tornada i algun amic m’han dit “hòstia, això sona igual que la cançó dels Artic” i jo els hi dic “doncs no conec la cançó…” Oriol: suposo que els Artic van fer un canvi de rumb en la música indie, van marcar una època i van influenciar a diferents bandes. Pol: hi ha èpoques en que el rock i el indie es reinventen, no? Daniel: a nosaltres també ens passa a l’hora de composar. Hi ha temporades que és més tranquil i pausat i n’hi ha que tot és més “canyero”…

I, parlant de composar, com us ho feu?

Pol: és una dictadura. Jo arribo i dic: “hem de fer això” (rialles) Arribem al local i un diu, tinc una idea, i a partir d’aquí comencem a desenvolupar. Oriol: de les cançons, de les lletres, vam fer una mica, perquè va venir així, com els Doors (abans que fracassessin). Fem una cançó i la tenim, en teoria acabada, i la toquem en directe i mirem la reacció i l’anem modificant. Pol: els temes van madurant… Ernesto: encara ens passa, que anem tocant i anem canviant coses de les cançons, sobretot les noves…

Perquè les dels disc també es van modificant?

Ernesto: No, aquestes ja estan tancades, bé, poder modifiquem alguna coseta, algun final, però no massa… potser en directe si que les adaptem, potser si que sonen més potents.

I el tema de l’idioma? Perquè l’anglès?

Oriol: va ser natural… no va ser buscat. Escoltàvem les bandes en anglès i va anar així…

Suposem que també hi fan les influències…

Pol: jo crec que és això! Tota la vida he estat escoltant grups que canten en anglès, tot i que també m’agraden grups d’aquí, i ens vam posar a composar i a fer temes. Les versions ja les fèiem en anglès… I va sortir de manera natural. Més o menys com que dominem, no ens costa, no ens suposa un gran esforç.

L’idioma pot ser una barrera?

Daniel: gràcies a Déu tenim estudis i no ens costa… (rialles) Ernesto: potser costa més que el públic entengui les lletres…

Per exemple, hi ha bandes que han fet l’evolució de l’anglès al català o castellà i això els hi ha facilitat expressar-se millor i arribar a més persones.

Pol: les bandes que han canviat ho han fet per obrir-se al mercat espanyol. Només cal veure l’evolució d’algunes bandes com Mishima, Love of Lesbian… Per exemple, jo era molt fan de Sidonie, però quan cantaven en anglès. No entenc perquè van canviar… (rialles). Oriol: a mi també m’agraden moltes bandes que canten en català o castellà, però si cantéssim en català no seriem FOO seriem una altra cosa… Estarem contents del què fem i serem bons si som nosaltres mateixos, per això cantem en anglès.

I vosaltres que utilitzeu l’anglès com a llengua vehicular, a quins estudis uns agradaria gravar?

Pol: a Suècia hi ha estudis molt bons, també a Alemanya… Tampoc cal anar molt lluny, a Espanya també hi ha molt bons estudis. Oriol: a Abbey Road a Anglaterra… Daniel: i anar a Estats Units a fer les mescles… (rialles)

I ara què us plantegeu? I de cara a l’any vinent?

Pol: doncs volem fer un disc nou. Hem fitxat per Poropopero i uns de Madrid, a través d’un bloc, ens estan preparant una minigira. Oriol: nosaltres volem ser músics i tocar. I buscar-nos els “bolos” i gestionar-ho vol molta dedicació i és poc gratificant. I volíem algú que tingués més contactes. Pol: portem un any i mig que intentem tocar per Espanya… bé, a Madrid hi hem tocat tres cops, també a València, a Saragossa, León, Monzón… A Catalunya hi hem tocat moltíssim, sobretot a Barcelona i Lleida, però també a Reus, Tarragona, Torelló… Però volíem muntar alguna cosa sòlida i amb l’ajuda de Poropopero esperem poder-ho fer. Aquest any volem tocar a saco i presentar el disc, encara que faci temps que l’hem gravat. I a finals d’any preparar el segon disc.

Les xarxes socials creieu que us han ajudat a donar-vos a conèixer?

Pol: jo personalment hi estic molt en contra. Sóc una persona molt discreta… però actualment és indispensable. Tenim penjat els disc per escoltar a Spotify, Grooveshark, Bandcamp, Itunes i Amazon. Que algú posi al google el teu nom i pugui escoltar el teu disc és fantàstic. Però tenim clar que no ens forrarem… Oriol: internet és bo perquè ha provocat que més bandes es donin a conèixer. El que ara et gastes en mòbil i connexió a internet, abans t’ho gastaves en discos i concerts, per exemple. Jo, com a músic i persona que m’agrada la música, intento gastar-hi diners anant a concerts o comprant discos. Si algú compra el nostre disc els diners van a la discogràfica, que ha cregut amb nosaltres, i per nosaltres. Com menys intermediaris hi hagi millor pels grups. Pol: a altres països tenen una altra percepció de la música i la cultura. Es valora més, crec… Està molt bé poder escoltar un disc gratis, però si no t’hi dediques no saps les hores, diners i feina que hi ha al darrera. És clar que no ens hem de forrar venen discos, però almenys recuperar el que hem invertit. Oriol: hi ha molta música i aquests mitjans fomenten la promoció. No s’ha de prohibir. Pol: s’han d’oferir els dos formats…

I també cal valorar que les xarxes socials i internet posa al mateix nivell a tots els grups, pel que fa a les possibilitats.

Pol: podem moure’ns com a banda gràcies als blocs i mitjans independents petits que fan difusió de grups que els grans mitjans no en fan gaire cas.

Com us gestioneu el fet de treballar i tocar i que estigueu repartits pel territori català?

Oriol: doncs perquè les ganes i la motivació et fan moure… Pol: quan sabem que tenim concert o assaig, ho deixem tot… és la nostra prioritat. Ernesto: i els assajos en fem un cap de setmana a Barcelona i un cap de setmana a Lleida. I tot el material el tenim a Lleida. Daniel: les ganes de tocar et fan moure el que faci falta. Pol: i quan quedem per assajar aprofitem per posar en comú les idees que hem anat tenint al llarg de la setmana per a les composicions… Ernest: o ens enviem documents d’àudio o vídeos… Pol: ho portem bé…

I per anar finalitzant, ens podeu dir els discos que us han marcat?

Pol: “Blood Sugar Sex Magik” dels Red Hot Chili Peppers. No sembla a res del què fem nosaltres, però m’encanta. Cada vegada que l’escolto flipo. És un disc amb molta màgia per com es va gravar: en una mansió, amb Rick Rubin un dels grans productors que hi ha al món. És un dels grans discos! Oriol: jo, personalment, diré The Verve “Urban hymns”. Li vaig regalar a en Pol pel seu aniversari. M’agrada molt. Bé, dels The Verve m’agraden els quatre discos… I The Strokes “Is this it” l’escoltem moltes vegades. Pol: un disc que escoltem molt, que també els posaria entre els tres primers, és una banda anglesa que es diuen The Bishops. Els vaig veure al FIB el 2009 i m’encanten. També un disc que escoltem bastant és The Stone Roses, el primer homònim. Ernesto: “By the way” dels Red Hot Chili Peppers. És un disc on hi tenim moltes influències. I “(What’s the story) morning glory” dels Oasis. Aquest l’escolto moltíssim. I “Iowa” d’Slipknot! (rialles). Pol: un altre disc que escoltem moltíssim és el primer dels Led Zeppelin. Daniel: jo sóc gran fan de la música clàssica. Escolto tot el dia música clàssica perquè estic estudiant música clàssica de percussió clàssica, d’orquestra simfònica. I a mi això és el que m’agrada escoltar. Però d’aquest estil de música jo diria el “Is this it” dels Strokes que cada matí quan em llevo me’l poso. Són temes senzills però molt ben fets. De música clàssica m’agrada tota: Wagner, Txaikovski, Beethoven… Sobretot les grans simfonies amb molts percussionistes. M’agrada molt.

I fins aquí la conversa… I ens guardarem per nosaltres el secret del seu nom abans de dir-se FOO.

Els FOO són:

Oriol Senan: cantant i guitarra

Ernesto Moles: baix

Daniel Ishanda: bateria

Pol Ishanda: guitarra i veus

We are standard: un aperitiu nocturn

Sempre he sentit a dir que abans que passi una cosa no te n’has de crear expectatives. Als llocs hi has d’anar amb la ment neta. I, un consell: si us creeu expectatives, que siguin molt dolentes o pessimistes. Més que res que tot el que vingui serà positiu…

I us preguntareu: que s’enrotlla ara aquest? Vol fer el favor d’explicar el concert dels We are standard? Doncs ho explico perquè és justament el que em va passar a mi amb el concert dels de Getxo. Hi vaig anar entusiasmat i amb unes expectatives altíssimes i en vaig sortir un pèl decebut.

Quan vaig saber que venien els We are standard a presentar el nou i brillant disc “Day” em van caure les llàgrimes d’alegria. Ja sé que acostumen a tocar sovint, l’última vegada va ser a mitjans del novembre passat, però estarem d’acord que veure’ls és tot un espectacle, oi? Doncs jo estava com un nen amb bambes noves.

I va arribar el dissabte a la nit. El concert a Razzmatazz comença tard, així que quedo per sopar. I a temps de sobres… I enfilem camí cap a Poblenou. Abans d’arribar tenim notícies que el concert començarà a dos quarts de tres del matí. Hòstia! Al final va començar a les tres en punt. Doncs anem a fer unes cerveses.

Entrem a la sala. La sala està en “mode discoteca”. I la sensació que allà hi ha moltes persones que no saben que hi haurà un concert. A les tres en punt paren la música. S’aixequen les pantalles de davant de l’escenari. S’obre la cortina. I apareixen els We are standard. I comença el concert. Com sempre en concert ho van donar tot, però aquesta vegada sense tanta interacció de Deu Txakartegi amb el públic. Es van dedicar a tocar les cançons de l’últim disc, i vam poder cantar, saltar i ballar amb “Can I Count on you”, “Something bigger” i no va faltar el confeti a “07:45 (Bring me back home)”. 50 minuts més tard van marxar. Sí, sí, 50 minuts! Sense bisos. I la sensació de “ja està? Ja s’ha acabat?”. Doncs si, ja està. Ja s’ha acabat.

Personalment, penso que no va ser la millor manera de presentar el disc. Un disc molt esperat i que no ha decebut, crec, a ningú. Un disc brillant. El format i la durada del concert no va fer justícia a un dels millors grups de l’escena actual.

Esperem que aquesta actuació només hagi estat un aperitiu i tornin ben aviat a fer una presentació com Déu mana.

Text: Jordi Daumal

Foto: arxiu de Mushroom Pillow

El Petit de Cal Eril. Un cant a la vida divertida

12/04/2013 – Sala Els Pagesos – St. Feliu de Llobregat

No sempre passa que en sortir d’un concert hom se senti una mica més optimista i content. En Joan Pons músic i persona posseeix la malauradament poc comuna virtut d’aconseguir fer grans les coses petites. La sala Els Pagesos de Sant Feliu, amb les seves reduïdes dimensions, és un indret acollidor, ideal per a íntimes i còmplices vetllades. La conjunció, doncs, d’artista i local convertiren un acte “menut” en una nit d’alegres records.

El recital d’El Petit de Cal Eril se centrà al 100% en la presentació del seu darrer treball, La figura del buit, decisió aquesta que el públic (creiem) entengué i respectà.

Els que heu escoltat el disc sabreu que en aquesta ocasió, a diferència del Vol i Dol, les melodies i lletres composades pel cantant traspuen alegria, malgrat que, com de costum, costi desvetllar el seu veritable significat. En un exercici d’aclariment el guissonenc digué, referint-se a La perla, que aquest és un cant a la vida divertida. Si bé l’explicació semblà fruit de la més pura improvisació podríem afirmar que en efecte aquest i d’altres temes del disc s’avenen perfectament amb la descripció.

L’àlbum, mancat d’artificis però ric en matisos, va ser magistralment reproduït en viu per l’autor i la seva nova banda (Alonso, Tort i Comas) amb una interpretació curosa i fidel. A l’habitual i personal sonoritat s’afegeixen pinzellades més rockeres, punts de jazz, funky…  Delit, en definitiva, pels espectadors, fins i tot pels que demanaren infructuosament més temes.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

CHELSEA LIGHT MOVING: LA DIFICULTAD DE VOLVER A EMPEZAR

[xrr rating=6.2/10]

“Chelsea Light Moving” (2013)

Chelsea Light Moving es la nueva banda de Thurston Moore tras la “suspensión de actividad” de Sonic Youth. El año pasado ya iniciaron su andadura, dando conciertos y publicando algunos singles. Y ahora nos llega su primer larga duración, mostrando a un Moore que se ha rodeado de unos buenos instrumentistas para dar rienda suelta a su lado más rock, ahora que la banda madre ha desaparecido. Parece que su aspecto más árido necesitaba un vehículo diferente al de sus discos en solitario. Es curioso, por ello, que la paleta sonora vuelva a unos referentes que se percibían en los inicios de Sonic Youth pero que hacía tiempo que no se apreciaban en dicha banda. Por supuesto, son el punk y el hardcore, así como unos toques de metal bastante importantes a lo largo del disco. Y otro aspecto destacable es el de la querencia intelectual de Moore por la poesía beatnik (“Burroughs”) o la propia vida cultural de New York, desde la canción “Frank O´Hara Hit” hasta el propio nombre de la banda, que parece ser que ha sido tomado de una compañía de mudanzas que formó Phillip Glass y que tuvo como empleado a Steve Reich.

Es un recorrido por momentos que revisitan el punk de inicios de los 80, como en “Lip” o en la versión de los Germs que cierra el disco (“Communist eyes”), sin mucho interés pero que proporcionan, digamos, interés. También hay momentos que parecen inspirarse en los primeros Nirvana y los Melvins en “Alighted”, una canción de estribillo pegadizo pero que quizás sufre de la extensión del desarrollo instrumental. Pero en todo el disco escuchamos bajos contundentes, y guitarras versátiles que tanto tiran hacia el metal como muestran su  dominio el arte del noise.

Aparte de la curiosidad que representa “Mohawk” gran parte de las canciones repiten un patrón ya canonizado por Sonic Youth, patente del propio Moore, pero que en esta ocasión llegan a cansar en la manera de alargar algunas canciones. De todas formas tienen momentos más que disfrutables en la ya citadas “Alighted”, “Burroughs”, y “Frank O¨Hara Hit”. Pero, siendo un primer disco, incluso para un hombre de 54 años, habrá que ver cómo evoluciona el sonido de una banda cuyo rasero viene marcado por la ausencia de otra.

Text: Víctor M. Paredes

ATOMS FOR PEACE: MOVIMIENTO GLACIAL

[xrr rating=6/10]

“AMOK” (2013)

Para aquellos que no lo sepan, Thom Yorke reclutó para algunos conciertos de 2009-10 en los que tocaba los temas del ya lejano “The Eraser” (2006) a una especie de supergrupo. En él estaban el productor Nigel Godrich, el bajista de Red Hot Chili Peppers Flea, el percusionista Mauro Refosco, y el batería Joey Waronker. Y es esta alineación la que, bajo el nombre de Atoms For Peace, se nos presenta ahora.

El disco se abre con “Before your very eyes”, un tema que se inspira en el afrobeat, usando su dinámica pero sin fuerza ni intensidad. Y esta es una idea que parece repetirse a los largo de toda la escucha: la de un gran entramado rítmico, una complejidad considerable de los temas, que no acaba ni de explotar en alguna dirección, ni tampoco aporta intensidad a la música. En este sentido, el álbum es profundamente extraño, frío, cerebral y casi se diría inhumano en su distancia. Acaba transmitiendo la idea de correr sin moverse del sitio o de que Yorke quiere deshacerse o algo así. Aunque, por supuesto, hay algunos momentos francamente remarcables, como la rítmica de “Unless”, con sus cambios y vestigios de intensidad. Igualmente llaman la atención “Judge, Jury and Executioner”, conducida por palmas (el elemento más humano del disco), y la canción quizás más tensa del lote, “Reverse Running”. Mención aparte para el segmento central de “Dropped”, que parece indicar que, junto con algunos temas de la última entrega de My Bloody Valentine, se da el pistoletazo de salida a la añoranza del drum´n´bass. Y, para cerrar, tenemos el tema titular, que acaba constituyendo un buen broche.

Lo malo de todo ello es que se acaban viendo posibilidades en las canciones, considerando que con mayor intensidad y fuerza en la ejecución, los temas brillarían mucho más. Y el hecho de que esto se haga bastante evidente y que nos tengamos que imaginar cómo sonarían las canciones en vivo, hace que uno pueda llegar a cansarse de tanta frialdad y aire arty por parte de Yorke y los suyos.

Text: Víctor M. Paredes

NICK CAVE & THE BAD SEEDS: CONTRA VIENTO Y MAREA

[xrr rating=7.7/10]

“Push the sky away” (2013)

El señor Nick Cave, porque se merece que le tratemos de usted a estas alturas, tras 30 años de carrera con la mejor banda de rock del planeta, sigue dándonos de qué hablar con un nuevo disco de un más que buen nivel. Más cerca de discos como “The boatman´s Call” y “No more shall we part” que del anterior “Dig!!! Lazarus Dig!!!” nos topamos con un disco que contempla el retorno de Barry Adamson a la vez que el adiós del importantísimo Mick Harvey. Y este adiós parece una de las claves del mismo, ya que ahora el hombre de confianza parece haber pasado a ser Warren Ellis, ese otro prodigioso multiinstrumentista barbudo que acompaña al señor Cave también en Grinderman.

El disco muestra una nueva paleta de sonido para los Bad Seeds. Están ahí pero se les oye diferentes, contenidos, etéreos. Intensos pero calmados. Es una sensación extraña escuchar algunos de los contrastes de este álbum. Por supuesto, al comentarlo, se ha de empezar por el pico absoluto del disco, “Jubilee Street”, una canción que crece sin parar, haciéndose cada vez más excelsa, sin importar que el tema de la misma sea el asesinato de una prostituta. Los demás temas destacados son “Higgs Boson Blues”, un blues sobre la recién descubierta “Partícula de Dios” que camina por una serie de imágenes brillantes, como suele pasar con el señor Cave, y que van desde la leyenda de Robert Johnson y el nacimiento de la “Música del diablo”, hasta Miley Cyrus flotando en una piscina. Y el tema titular, “Push the sky away”, con su aire de oración liderada por un fraseo de teclado maravilloso.

Entre las demás canciones nos encontramos momentos de storytelling como hacía tiempo que no se oían: “Water´s Edge” o “Finishing Jubilee Street”. Esta última, además, contrasta poderosamente con la anterioremente citada “Jubilee Street”. El bajo amenazante pero compensado por el piano y el violín en “We real cool”. Además, se observan muchas voces femeninas a lo largo del disco, así como violines, vibráfonos, piano y demás, que ayudan a generar una tensión menos evidente, más “flotante” y llena de emoción. Y los textos del señor Cave siguen manteniendo un gran nivel. De hecho, vamos a acabar explicando el título de esta crítica con la letra del tema titular,  canción que parece llamada a ser una declaración de intenciones del señor Cave, sólo para que todos nos enteremos: “”If you got everything/ And you don´t want no more/ You´ve got to just keep on pushing”. Y, atención, porque no se puede decir más: “And some people/ Say it´s just rock´n´roll/ Oh, but it gets to you/ Right down to your soul”.

Text: Víctor M. Paredes