novembre 2012

GODSPEED YOU! BLACK EMPEROR: REENCUENTROS CON VIEJOS AMIGOS

Godspeed You! Black Emperor: “Allelujah! Don´t Bend! Ascend!” (2012)

[xrr rating=8.5/10]

Como dice el título, este disco (el primero de GY!BE desde hace 10 años) es un reencuentro con un grupo que nos dio muchas alegrías, como aquel “Lift you skinny fists like antennas to heaven”. Pero la verdad es que es un reencuentro sólo en cuanto a grabación, ya que las piezas que lo componen llevan tiempo siendo parte habitual de los conciertos de los de Montreal. De todas formas, parecen reestructuradas y mejoradas en esta nueva versión.

Hablando del disco, lo mejor y lo peor es que se reconoce a la perfección al grupo. En parte es malo porque puede sonar a ya escuchado, pero no deja de indicar que tienen un sonido especial, una marca que ha dejado huella en la música popular, desde Mogwai hasta Explosions in the sky. En concreto, son cuatro canciones: dos sobre los 20 minutos y dos sobre los 6 minutos y medio. El disco empieza con “Mladic”, que arranca con una voz en off y acaba con algo que se podría considerar una cacerolada, ya que el componente político del grupo es capaz de incluir algo así y más. En medio subidas y bajadas de intensidad, en las que llegan a niveles importantes de ruido y agresividad, con cierto aire en la melodía a la música de Europa del Este, sólo que muy acelerada. Un tema notable, pero pasemos al otro tema largo y verdadera joya de la función, “We drift like worried fire”. Un tema este en el que se articula toda la acción alrededor de un tema principal muy simple y que se repite en diferentes formas a lo largo de la canción. También hay intensidad y demás en la canción, pero no es tan agresiva, más bien es agradable, un tema que refleja la parte “optimista” del grupo. Por lo demás, experimenta con la repetición, con los cambios de ritmo y con la dinámica de su música. Y llegamos a los dos temas cortos: tanto “Their helicopters´sing” como “Strung like lights at thee printemps erable” funcionan como contrapunto o contrapeso, ya que, sin dejar cierto grado de amenaza y tensión, se construyen sobre drones que resultan mucho menos estridentes que los otros temas. Pero ello no les quita el mérito de trabajo con las texturas del sonido.

Otro asunto importante para cuando escuchéis el disco es la tensión y combinación continua y fantástica de las guitarras y la sección de cuerda durante todo el disco. Presten atención.

Texto: Víctor M. Paredes Revilla

El minimalisme i els loops de Julianna Barwick

Tanco els ulls. Fàcilment em transporto lluny d’allà on em trobo. Per moments, puc creure que puc volar en una mena de miratge oníric, i que màgicament tot pot fluir desafiant la més pura llei de la gravetat.

Obro els ulls. I tot és fosc. Només unes minses llums vermelles trenquen la foscor a la sala Sidecar. I a dalt l’escenari, en una sòbria penombra,  la veu de Julianna Barwick conjuga amb el seu micròfon i una taula de mescles, les notes, acords i veus en espirals de loops i reverberacions, que semblen haver captivat a un públic d’allò més heterogeni,  però no suficient per omplir la sala.

La de Louisiana, va aparèixer passats alguns minuts de les 10 de la nit,  saludant simpàticament i estrenant vestit per la ocasió. Espontàniament, algú del públic proposà als assistents, seure a terra per escoltar millor el concert. I com si d’una trobada d’amics es tractés, tothom es va anar acomodant a les cadires imaginaries del terra i es va fer el silenci.

Durant poc més d’una hora, amb bis inclòs, es van desgranar les composicions que formen l’àlbum Magic Place (Asthmatic Kitty, 2011). Temes com “Envelop”,  “White Flag” o “Bob in your gate” es varen anar encadenant, sense massa parlaments.   La música que fa Julianna Barwick, no ens enganyem, és diferent : amb la seva petita taula de mescles, genera loops de pocs compassos que es van repetint i superposant amb menor o major intensitat depenent de la reverberació que hi afegeix. Les diferents veus que hi incorpora li donen al conjunt un toc angelical i perquè no dir-ho, hipnòtic, ja que després de la tercera cançó alguns dels que seien a terra, s’estiraven còmodament amb el ulls tancats.

Amb tot, potser l’excés de tants bucles fa que es trobi a faltar alguna mena d’element que trenqui  tant de loop o que sorprengui, o que s’allunyi una mica de sons que estones potser recorden massa a Enya i la seva música New Age.  Inclús la projecció de vídeo que acompanyava el concert, era una de barreja de llum i boira que es repetia infinitament.

El que està clar que la música es pot entendre de moltes maneres i totes elles són acceptables i molt respectables . I el que fa Julianna Barwick té un segell personal i característic, i els seus concerts, tal i com diuen,  són únics i diferents els uns dels altres.  Els crítics apunten a Barwick com a successora de Bjork i es considerada una de les grans revolucionaries de la vanguàrdia pop del moment. Segur que en sentirem a parlar.

 Text i fotos : Maria Carme Montero

We are standard: danzad, danzad, malditos!

La 15a edició del festival Euskal Herria Sona organitza’t per l’Euskal Etxea de Barcelona va portar uns dels grups bascos menys bascos del món: els We are standard. Arribaven a Barcelona d’haver actuat la nit anterior a Donosti i estaven, segons paraules del seu cantant, una mica ressacosos. Això no els hi va impedir fer un concertàs (com ja ens tenen acostumats).

La sala Bikini es va vestir de gala per acollir el grup de Getxo. Només va faltar més afluència de públic… Sobta que un grupàs com ells no omplissin la sala. Suposem que són les moltes activitats paral·leles i la situació econòmica actual. Tot hi fa…

Van començar amb “Good ones” del seu últim EP “Great state” i l’allau de cançons no van parar al llarg de l’hora i poc que va durar el concert. No van faltar “The last time”, “The first girl who got a kiss without a please” o “Dont’ let the children play around” del disc “We are standard”, “Txusma” del “3.000v – 40.000w” i versions com “Waiting for the man” de The Velvet Underground. Cançons per no parar de saltar i ballar.

Bona part de l’espectacle, a part de les bones cançons i els grans músics que són, va anar a càrrec d’en Deu Txakartegi. El cantant i showman va estar provocador com sempre. Ens va fer riure i ho va donar tot a dalt l’escenari, com ho certificava la camisa xopa de suor al finalitzar el concert.

Un concertàs, com he dit a l’inici, amb majúscules. Només una queixa: no van tocar “Summer”. Però se’ls hi perdona. A ells els hi perdono tot!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

SWANS: MICHAEL LO HA VISTO TODO

[xrr rating=9.5/10]

Si ya en su anterior entrega desde su retorno del limbo “My father will guide me up a rope to the sky” (2010) nos habían deleitado con un gran disco, ahora Gira y sus chicos se desmelenan, se sueltan, se vacían, etc. Y todo ello lo habréis leído en mil críticas den todo internet o en revistas cool. Pues bueno, ahora que seguro que lo sabéis todo ahí va la impresión de este pobre escriba.

The seer es un disco MUY largo, con canciones MUY largas. Por ejemplo, la titular The seer dura 32 minutos, pero el reloj suele marcar tempos largos. Esto, a parte de facilitar la apariencia de canciones enormes que tienen varias partes o “movimientos”, permite que las ideas del grupo (por no decir las de Michael Gira) se expandan y lleguen hasta donde puedan. Y parece que de eso va el disco. Por un lado, sí que en este disco se dan todos los Swans que han existido e incluso algunos elementos de The Angels of Light, el anterior grupo de Gira. Nos vamos desde el sonido abstracto hasta el ruidismo, y casi sin distorsión, por el puro poder de los acordes y sonidos utilzados. También hay momentos tremendamente dinámicos junto a la repetición más exasperante (aunque a algunos nos encante que nos mareen las neuronas durante minutos con el mismo sonido mientras se dan pequeños cambios alrededor del mismo). Por otro lado, cogen todos estos elementos y los combinan en algo nuevo pero, sobretodo, en algo grande, sobrecogedor. Escuchar este disco es escuchar un exceso de todo lo que puedas imaginar.

Hecho a partir de las contradicciones, como siempre, nos llega a enfrentar al hecho humano. Gira dice en The seer que lo ve todo, y casi lo parece. Siendo ya un tipo experimentado (tiene sus añitos) y, además, siendo muy poco conformista, nos vuelve a desafiar. Nos mira y nos dice “¿podéis aguantarlo?”. Lo bueno es que si lo logras puedes disfrutar de un disco que, a partir de elementos reconocibles pero poco comunes, y a una gran presencia de la percusión, así como de la fuerza de los ambientes que genera, produce un disfrute enorme. Pero siendo un disco de los Swans, como decía, no es fácil, casi hay que trabajar para ello. Esa parece su filosofía, la misma de siempre. La idea que ha tratado Gira, en apariencia, de difundir: somos contradictorios, en nosotros todo cabe, somos humanos, para lo bonito y para lo feo. Y creo que este disco nos enfrenta con esos hechos de manera certera. Igual me voy por un rollo muy místico o cerebral al analizar este disco, pero escuchar lo elegíaco de la inicial “Lunacy” (gran frase la de “your childhood is over” para iniciar un disco), junto a la sencillez de “Song for a warrior”; o la tranquila “The daughter brings the water” junto a la compleja “The apostate”, indicará algo de lo que transmite el disco: asusta y calma a la vez.

Juro que no volveré a hacer una crítica como esta, principalmente porque no me gusta el rollo o tono de la misma, pero igual que el disco que retrata ha de tener su propia vida y las contradicciones que nos aquejan (espero que os parezca que lo ligo todo medio bien). Discos que te ofrezcan muy buena música y que a la vez reflejen grandes ideas hay pocos. La verdad es que Michael, ciertamente, nos ofrece una gran panorámica musical.

Texto: Víctor M. Paredes Revilla

Andreu Rifé: el cantactor

Divendres fredolic i plujós de novembre. El club Tr3sc organitzava, a la sala B de Luz de Gas, un d’aquests concerts exclusius per les persones sòcies. Aquesta vegada era el torn de l’Andreu Rifé, el cantant i actor, és a dir, el cantactor. Presentava el seu últim disc “Ping Pong”.

Va ser un concert familiar i l’Andreu va estar acompanyat de molts amics i amigues que tenien l’oportunitat d’escoltar-lo, novament, després d’un temps centrat en la seva faceta d’actor. Bé, ho direm ja, el podreu tornar a veure fent de doctor a la sèrie Polseres vermelles. Ja està dit…

Al principi del concert, l’Andreu Rifé i els seu grup (format per en Raúl Juan a les guitarres, programacions i productor del disc, Carlos Rivero al baix i veus, Roger Pi a la bateria i Dani Prat als teclats) van haver de conviure amb petits problemes de so que es van arreglar ràpidament.

L’Andreu ha fet un disc popero, tal com ell mateix ens va comentar quan el vam entrevistar. I fa unes lletres properes i quotidianes. En resum, un pop proper i senzill. Agradable i fàcil d’escoltar. Per tant, objectiu aconseguit.

Va obrir el concert, curiosament, amb “És el bon moment” l’última cançó del disc. Evidentment, el concert va girar al voltant del “Ping Pong”, però també vam tenir sorpreses com les noves “Dos rombos” i “Tovalloles”. Així com algunes cançons dels seus anteriors treballs: la rapera “Pa torrat” del “Roba’m la cartera” i “Poema d’amor” del “Terrós!”.

El concert va servir per saber que, a l’Andreu li agrada xerrar. I ens va fer riure amb algun que altre monòleg. Un artista en totes les seves lletres. I, mica en mica, vam arribar al final del concert, però les ganes de la gent va fer que sortissin a fer una última cançó. Tot i que estàvem, en argot futbolístic, en temps de descompte. No en tenien cap més de preparada i va haver-hi un petit moment assembleari on tothom va començar a cridar la seva cançó preferida. Ells van acabar per repetir el seu primer single del disc “M’agrada el Ping Pong”.

I vam marxar contents. Contents de veure l’Andreu. Contents d’haver gaudit d’un bon concert. De veure antics amics i amigues de l’escola o de la universitat. I d’haver passat una bona estona. I podem dir que també ens agrada el ping pong!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

The Divine Comedy: You are fucking brilliant!

03/11/2012 – Casino de l’Aliança del Poble Nou

Explica la llegenda que el nom de The Divine Comedy és casual. Neil Hannon va escollir-lo per a la primera formació de la banda l’any 1988 en trobar el poema de Dante Alighieri a casa dels seus pares.

El que potser no és tant casual és el rerefons intel·lectual que acompanya de manera evident les composicions del nord-irlandès. La sonoritat de tall clàssic, la pronúncia cuidada, la ironia fina o fins i tot la posada en escena formen part intrínseca del seu particular estil.

El concert de dissabte va ser un recital en la seva primera i més clara accepció:  m. [LC] Execució per una sola persona d’una sèrie de peces musicals.

Hannon es bastà i sobrà per tenir content als presents tot oferint, al piano i guitarra, un cuidat repertori que inclogué, sobretot, temes del Bang Goes The Knighthood (com les bonrotllistes At the Indie Disco  o Neapolitan Girl que contribuïren a caldejar l’ambient) sense oblidar hits d’àlbums anteriors com National Express (amb algun lapsus corregit amb humor) o A Lady Of A Certain Age (aquesta darrera tocada a la guitarra amb una delicadesa i entonació que posà els pels de punta). La versió que feu del tema Time to Pretend de MGMT resultà una excel·lent perla afegida.

Un cop més el cantant va demostrar no només disposar d’una veu extraordinària i qualitats musicals innegables sinó que sabé ficar-se el respectable a la butxaca amb divertits parlaments al més pur british style (malgrat reivindicar-se com a fill d’Irlanda).

En un d’aquests reconegué no tenir groove: “No soc negre, tan sols el fill d’un clergue irlandès!”. En un altre, volent agrair la col·laboració del públic, preguntà com es diu “You are fucking brilliant” en català. En fi, mostres evidents que això de la divina “comèdia” no és tant fortuït.

Volem felicitar també els organitzadors per saber programar un bon concert dins el marc més escaient. El Casino de l’Aliança del Poblenou esdevé un lloc ideal, per sonoritat i clima que es genera, de cara a actuacions musicals de petit/mig format sense estridències com An evening with Neil Hannon.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Juliane Heinemann: Was liegt am Strand…

25/10/2012 – Heliogàbal

Ambient íntim, com de costum, a l’Heliogabal. Aquesta nit la cita és amb la berlinesa Juliane Heinemann qui presenta nou disc en solitari. True Gods, nom de l’àlbum, és un petit tresor: càlid, proper, fet amb estima. Val a dir que aquests adjectius són també aplicables a Aren’t you glad to be here?, fins aquí cap sorpresa, però en aquesta ocasió el seu estil ha mudat cap a una vessant més pop-rock, ens ocasions més accelerat, més allunyat del jazz.

Tocava, doncs, transmetre en directe aquestes sensacions, les antigues i les recentment adquirides. La cantant i companyia superaren notablement la prova. Jordi Matas, íntim col·laborador en la construcció del treball discogràfic, acompanyà a l’alemanya a la guitarra, Miguel Serna al baix i Oriol Roca a la bateria. Tots tres vells coneguts de l’escena musical del nostre país. Pels darrers temes la banda comptà amb la col·laboració de Pablo Schvarzman, guitarrista i especialista en la manipulació d’efectes en directe, qui va aportar un punt fresc i modern a les melodies.

Junts aconseguiren crear l’ambient idoni i posar el directe a l’alçada del producte enregistrat. En algunes ocasions, fins i tot, els temes en viu guanyaren en força i contundència, com en el cas de Trees in Spring que va sonar molt canyera, fent evident el potencial que Juliane te com a rockera.

La compositora, arran de la seva natural gràcia per explicar acudits, sabé fer-se també amb la complicitat del públic. Llàstima que només en sabés un i en alemany: – Was liegt am Strand und spricht undeutlich? Eine Nuschel! -. Per partir-se de riure, oi?

Més enllà de l’anècdota felicitar-la per la seva nova faceta (no la d’humorista sinó la de rockera) de la qual creiem pot treure molt de profit.

Also, alles bestens Juliane!

Text i fotos: Alex Reuss