octubre 2012

A l’Andreu li agrada somriure i explicar coses. És vital, contagia entusiasme i durant l’hora que fem el cafè amb ell li falten mans i paraules per saludar amics i coneguts. Li volem preguntar què es porta ara entre mans, perquè a part de ser el doctor Josep a ‘Polseres Vermelles’, també juntament amb un amic porta l’empresa ‘Tu ets Música’, on composen música a mida. Però això no és tot perquè també és membre de la companyia ‘Pelones’  amb l’Albert Espinosa. I encara té temps per treure el seu tercer disc titulat ‘Ping Pong’ que va presentar fa uns mesos a la sala Sidecar i que l’està portant per tota la geografia catalana. Com no tenim prou temps (i ell encara menys!) per abarcar la seva dilatada carrera artística, ens centrarem en el seu salt al pop de la mà de ‘Ping Pong’.

Si comparem ‘Ping Pong’ amb la resta dels teus discos anteriors hi ha una clara diferència. Aquest és un disc eminentment pop. A què es deu aquest gir musical? O es tracta d’una evolució natural?

Jo vinc del teatre i sempre he barrejat el teatre amb la música. He fet teatre a soles, he fet música i teatre però mai havia fet música a soles. I tenia ganes de fer música a soles amb un format descaradament músical. Per a mi plàsticament això es tradueix en una banda en escena i també m’agrada la idea que aquest projecte musical estigui dintre de sinèrgies musicals de festivals, de trobades amb altres artistes, etc… més que buscar el format petit estant assegut en un auditori. Per tant, em venia molt de gust el concepte banda, el concepte només musical i el format “gent dreta ballant la meva música”.

També la meva tendència musical és més aviat tranquil·la i fins i tot melancòlica i tenia moltes ganes juntament amb el productor amb qui ja fa temps que treballo, el Raúl Juan, de fotre bateria i format “popero”. No vol dir que m’instal·li a partir d’ara aquí, perquè ara ja el cos m’està demanant una altra cosa. La gira està oberta i tot just comença, però de cara a altres cançons i propers projectes ja veig que vaig cap a una altra banda.

I quins concerts has fet de moment amb aquesta gira?

Pocs, de moment pocs. Vam començar al Sidecar on vam fer l’estrena. Vam fer un bolo promocional al FNAC, vam tocar a Amposta, un altre a Castellbisbal per la diada. Un amb l’associació del Raval a la Sala BeCool juntament amb el Joan Tena i quatre o cinc autors. I ara estarem amb el TRESC a la Sala Luz de Gas.

Quines influències musicals ha rebut aquest últim treball? Quines bandes podries citar com a referencials?

Doncs mira, francament hi han 3 o 4 referències per a mi essencials que no tenen ja res a veure amb la música i que després te’ls diré (rialles). Més enllà d’això a mi m’ha agradat molt treballar amb el productor Raúl Juan perquè és un xaval a qui li he delegat bastanta feina. És evident que les melodies, les harmonies i els ritmes són de l’Andreu, tot el que són els arranjaments són d’ell i els ha fet amb total llibertat. Aleshores crec que la pregunta li hauria de fer també a ell. Hem fet molt treball d’anàlisi previ per saber el que volíem i com volíem que sonés, però no hem agafat referents determinats.

Indirectament i d’una manera humanista Pink Floyd o David Bowie. Músics d’ara com Standstill que just va coincidir que els escoltava molt en el moment en que estava composant i també els Vetusta Morla.

Al costat de quines bandes t’agradaria figurar en un cartell? En quins festivals?

Jo penso que els músics estem en un moment en que ens interessa tocar a tot arreu tot i que personalment crec que el PopArb està molt bé. Amb quins artistes? Doncs, mira, reconec que en Pau Vallvé és un personatge que m’interessa molt i en Joan Colomo també.

Es tracta d’una autobiografia musicada? Quina era la teva idea alhora de composar les lletres de ‘Ping Pong’?

No és tan una autobiografia, no és una qüestió de voler narrar la meva vida perquè és molt poc interessant; la meva vida i la de tothom. Jo com la majoria dels mortals, i també parlo dels grans artistes d’ara, tinc una vida mormal. Una altra cosa és que li donem èpica. Per exemple, l’Albert Pla que és un tio excèntric l’altre dia va respondre a la pregunta ‘Tu què fas quan et lleves?’ de forma senzilla i clara: Doncs vaig a pixar, em prenc un cafè amb llet, em trec les leganyes…” (rialles). El que sí trobo interessant és com filtrem la nostra vida per traduir-la al què volem explicar. El què d’un artista està en com troba la mística en una vida totalment humana i terrenal. A ‘Ping Pong’ partim d’experiències personals, però l’objectiu d’aquest projecte és utilitzar coses d’un mateix perquè tothom s’hi identifiqui. Per tant, la meva idea és que arribi universalment el concepte de l’amor, la mort, la soledat.

Una de les coses que més em va interessar és que el nom ‘Ping Pong’ va aparèixer al final de tot. El que tenia molt clar és que tot el disc havia de tenir una unitat. Trobo que els discos d’avui en dia a part de tenir un disseny i una producció musical unitària haurien de tenir una unitat a nivell de disc.

Tenia clar que el principi de Ping Pong havia de ser un comiat, una oda al passat, i el transcurs del disc havia de portar a una oda al futur. Començar amb què he esperat, què he tingut i què he llegit del passat per arribar a l’últim tema per fer una declaració d’intencions del que ha de ser el meu futur. L’últim tema, ‘El bon moment’ és un resum del que pretenc en el futur. Tots els temes que hi ha entremig són de present. Fins i tot hi ha una cançó que parla del passat des d’ara, que és ‘Recordo molts més coloms’.

Abans vas decidir arriscar i ajuntar disciplines com el teatre, la poesia i la música. Ara el teu projecte té un format clàssic de banda. Et sents més a gust amb aquest format?

Hi ha una cosa que és impepinable, que és que tinc uns músics boníssims, de manera que puc improvisar molt mentre els músics estan picant pedra d’una manera acollonant. En aquest sentit estic super tranquil perquè el bolo va sol. És un format que m’està agradant molt perquè no és gens intel·lectual i és molt de ballar i de fer el tonto, i m’hi sento comodíssim.

Al final els grups amb els que més he ballat són grups dels quals no conec les lletres. Tu agafes temazos de Bowie o de Genesis, i se’t mou el cos sol, sense saber què diuen les lletres. La lletra és una textura més a la qual t’hi pots agafar o no, però quan una penya està en un bar dreta i ballant..òstia! No pares a escoltar la lletra. I mira que jo me les miro mogollón les lletres. Si no us agraden les lletres d’aquest disc és que no connectareu amb mi.

De debò t’agrada el ping pong? O t’agrada anar d’aquí cap allà?

Hi ha una anècdota molt tonta que és que jo de petit era molt bo amb el Ping Pong, vaig guanyar fins i tot campionats. Però això no hi té res a veure. Jo crec que Ping- Pong és un concepte molt poc intel·lectual, és molt plàstic. És una paraula molt rodona, té mola sonoritat i una plàstica que ja em porta a la cosa de ballar. També Ping Pong engloba un conepte d’anada i vinguda, i jo m’identifico molt amb una pilota de Ping Pong. És moments de canvi, de contrastos, moments en els quals no et pots agafar absolutament a res.

Ets un home polivalent: actues, cantes, composes…això és una limitació alhora de volcar-te en aquest cas en la música, o un avantatge?

És un avantatge per un tema. Jo no sóc un gran músic, jo xapurrejo la guitarra i el piano. Jo penso que la música m’és un mitjà per explicar coses, que això no vol dir que sigui músic. Crec que és interessant que els músics siguin la gent amb qui treballo. Crec que el que jo vull comunicar s’ha d’enriquir de moltes coses i una d’elles és la música, però també hi ha el teatre i la polifacia que m’he volgut treballar.

De fet, potser agafes a qualsevol grup que transmet a la gent i potser el seu valor afegit no és el de ser músic. Per exemple, Els Amics de les Arts o Manel no són ben bé músics. És Do, Fa, Sol. Són quatre acords però molt ben posats i com a grup tenen molt a explicar.

Com veus l’escena musical actual?

Jo veig que és un moment molt interessant sobretot pel tema de la crisi. Hi ha propostes molt més interessants que el rock català dels 90. Jo amb aquell tipus de música no em vaig identificar en res, probablement perquè tenia un motor clarament identitari. Per a mi va ser una cosa que no va sortir dels artistes sinó que era un fenomen que va sortir d’una directriu política pensada. Ara no. Ara tothom té ganes d’explicar. Beneïda crisi. És una putada perquè porta molts problemes, però és que realment tots els projectes més interessants estan sortint de coses que neixen de les emocions, que la gent està fins el ous i la gent s’anima amb projectes sense un duro. El videoclip de ‘Ping Pong’ el vaig fer amb 0 euros. L’únic que em va costar va ser el maquillatge de l’Aina Clotet, que van ser 30 euros.

Crec que les sèries catalanes, com per exemple ‘Polseres Vermelles’ estan aprofitant tot això. Saben que hi ha aquest moment bo i estan agafant a músics d’aquí. I fins i tot a nivell espanyol els comentaris referents a la música catlana són molt bons.

Creus que plataformes com internet resten qualitat a l’escena musical?

Internet és el paradigma de la democràcia. És la màxima expressió de que tothom és lliure per expressar i escoltar el que vulgui. És la fotografia perfecta de la sinceritat i del que té qualitat. La qualitat s’acaba traduint en més visites i en més rebombori.

Diga’ns tres discos que t’hagin marcat al llarg de la teva vida ( el nostre disc populi!)

‘The Final Cut’ de Pink Floyd marca clarament la meva infantesa. Aquest disc m’ha marcat a tots els nivells: personal, professional, ideològic, artístic. També tinc la sort que em va arribar en aquella época perquè tinc dos germans grans.

El Requiem de Mozart. Un cap d’any estavem a l’Alt Empordà en una ermita i vaig anar pixar a fora cinc minuts abans de les campanades. En aquell moment va venir un amic, i ens vam imaginar veient tot el paisatge nocturn sentint el Requiem de Mozart, com si sortís d’un gran bafle de terra. Total, que al cap de dues setmanes vam llogar un equip de so brutal que ens va costar una pasta i ens vam anar a una casa que tenien llogada uns col·legues. Vam instal·lar 8 bafles, i el vam posar a terra. Nosaltres ens vam estirar i vam posar el requiem de Mozart. Va petar l’equip (rialles). És per això que és un disc super vivencial.

‘Verges 50′ de Lluís Llach. Em va marcar molt i m’emciona cada vegada que l’escolto. És un treball no molt conegut per ser del Llach, on hi ha el tema ‘El meu país petit’ . Per a mi és el disc on figuren les seves millors melodies.

Andreu Rifé són:

Veu: Andreu Rifé

Guitarres: Raúl Juan

Piano i teclats: Dani Prat

Baix i cors: Carlos Rivero

Bateria: Roger Pi

Fotos: Sergi Moro