abril 2012

Tercer aniversario del Taboo a golpe de pezoneras y R&B

El Paral·lel barcelonés siempre se ha caracterizado por ser bastante prolífico en los espectáculos de variedades. Para suerte de la cultura nocturna de la cuidad, teatros  como el Molino o el Apolo se han encargado de mostrar al público trasnochador las virtudes de este tipo de representaciones artísticas. En ese marco tan representativo y de la mano de Juanjo Barrantes, Albert Guijarro y Dani Nel.lo, Taboo Barcelona cumple su tercer aniversario. A lo largo de estos tres años este espectáculo ha sabido consolidarse como plan alternativo de algunos jueves y nos ha sumergido mes tras mes dentro del insólito mundo del Burlesque.

Contorsionistas, bailes exóticos, strip-tease, faquirs, y todo tipo de representaciones casi obsoletas se dan cita en el Taboo, en un evidente homenaje a lo “retro” y a la estética Pin-up. Y es que tal y como vas subiendo las escaleras de la sala Apolo, da la sensación de que te estás introduciendo en una máquina del tiempo que te transporta a un universo en el que prima más la imaginación y lo sugerido que lo trivial y lo explícito. Para guiarnos dentro de ese retrospectivo mundo, Madame Taboo hace valer su picardía cabaretera sonrojando a parte de la concurrencia con sus incursiones más allá del escenario principal.

Durante más de dos horas de espectáculo, el erotismo se va haciendo cada vez más presente y paulatinamente toma el protagonismo. Quizás, hay un exceso de protagonismo para mi gusto, y no es que en ningún momento la ceremonia se muestre zafia, pero tanta pezonera me recuerda un poco a la postguerra franquista. Aunque es evidente que se muestra un total respeto y fidelidad al Burlesque clásico americano, hubiese preferido que por momentos la noche tomara tintes más gamberros y menos ortodoxos.

 Para la árdua tarea de amenizar la velada, se encargó la banda local Mambo Jambo. Bajo la dirección musical de Dani Nel·lo, los Jambo no se adhieren al show, prácticamente se adueñan de él. Un cuarteto de all stars de la escena callejera barcelonesa -formado al 50 por ciento por miembros de los rockanroleros Nu Niles y al otro 50 por los Tandoori Lenoir– sabe bien como torear por estas plazas. Los componentes de la banda aúnan su talento para gestar una banda sólida como el hormigón y con la pegada de un peso pesado. Rhythm and Blues que oscila entre el Rockabilly al más puro estilo de Stray Cats y el sonido Swing-Jazz de taberna o burdel. Un deleite para los amantes de la música que evoca las películas de gángsters y cómics de época.

Al final de la noche, la coctelera de sensaciones me hizo salir con una idea confusa del espectáculo. Chicas que vaciaban una botella de cava en sus pechos, hombres con barba que escupían fuego por la boca, un saxofonista que tocaba un solo encima de un contrabajo… por un momento no sabía si estaba en el Apolo o presenciaba en directo el último videoclip de David Lynch. Eso sí, mientras duró la función, Taboo me trasportó a otra época y lugar, contando con la única ayuda de unos medios limitados, mucho trabajo, mucho más talento y, lo mejor de todo, para conseguirlo no me hizo falta subirme a un Delorean acompañado de Michael J. Fox.

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

 

MARK LANEGAN BAND: ES LO QUE TIENE HACERSE MAYOR

Mark Lanegan Band “Blues Funeral” (2012)

[xrr rating=7/10]

Pues eso mismo, este es un disco de alguien que tuvo un grupo de juventud, ¿se acuerdan de los ya lejanos Screaming Trees en medio de la marea de Seattle?, y que posteriormente ha iniciado una carrera en solitario, amén de miles de colaboraciones. De estas piensen en Soulsavers, Isobel Campbell o Greg Dulli en The Gutter Twins. Y claro, al final algo aprendes de todo ello y muchas cosas se te van pegando de los demás. Este camino si quieren le llaman madurez, pero también podrían llamarle aprendizaje, refinamiento, abandono de lo superfluo o como quieran. Por cierto, como resultado a veces se mejora y a veces no.

Esta es una de las veces en las que este proceso es positivo. Con un estilo reconocible tras el ya lejano “Bubblegum” Mark Lanegan se presenta con un muy buen disco en el que su blues personal se mezcla con texturas electrónicas, sorprendiendo el nuevo uso de los teclados y algunos ritmos del disco. La sorpresa superlativa es “Ode to sad disco”, una canción electro, homenaje al tecnopop de los ochenta. Así, como lo están leyendo.

La sonoridad del álbum viene marcada por la profunda voz de Lanegan, que desgrana sus historias de religión, miedo y muerte. Su narrativa y tono tiene muchos puntos en común con Nick Cave, aunque el uso de los elementos comunes es muy distinto. En este disco vemos la mezcla de los anteriormente citados teclados y elementos cercanos al techno con trallazos rock como “Quiver Syndrome”, una de las estrellas del disco y que contiene unos fantásticos coros stonianos. También, por supuesto, nos topamos con ese blues marca Lanegan: soberbia “Bleeding Muddy Water” o “Phantasmagoria Blues”. Durante todo el disco llama la atención la maestría con las que se domina el terreno y se unen a las perlas antes citadas otras como la más pop “Harborview Hospital” o la balada “Deep Black Vanishing Train”.

Sí, un buen disco, algo lastrado por algunas composiciones que no acaban de brillar al nivel que las demás (no las citaremos aquí para que todos vosotros podáis descubrirlas y debatir sobre ello, que es algo que siempre está bien y añade libertad al asunto). Y ese quizás es el mejor resumen, que la madurez nos lleva a refinarnos y mejorar, pero que no es oro todo lo que reluce. Y es una pena porque lo que reluce en este disco es de muchos quilates.

Texto: Víctor M. Paredes

BOWERBIRDS:PROVA SUPERADA AMB LLUM

Bowerbirds “The Clearing” (2012)

[xrr rating=8.2/10]

Després de l’excel·lent “Hymns for a dark horse” (2007) i el notable “Upper Air” (2009) els Bowerbirds tenien davant seu diversos reptes, tots ells molt difícils. D’una banda, mantenir l’altíssim nivell demostrat fins el moment. D’altra banda, ser capaços de no repetir-se i evolucionar de manera coherent la seva música. I per últim treure un disc que suposés un bon desenllaç a un any molt difícil per qüestions personals. Els reptes han estat tots superats amb “The Clearing”.

Del weird folk del seu disc de debut que tant va impressionar, i que recollia les influències de Devendra Banhart o de la mateixa Joanna Newsom, hem passat a un estil que ja no té aquella inocència dels inicis. La puresa d’aquelles cançons passa aquí a un conjunt de temes que, sense renunciar a aquesta base weird, els trobem molt més instrumentats i elaborats, menys purs, i que s’apropen a un pop de cambra, amb una influència evident de Bon Iver (no en va la producció del disc ha anat a càrrec de Brien Joseph, productor de Bon Iver, en el mateix estudi de Winsconsin que utilitza aquell).

En alguns temes reconeixem encara l’estil d’aquell “Hymns for a dark horse” (sobretot pels suaus girs de la veu de Philip Moore), com per exemple en les meravelloses “Walk the Furrows”, o “Sweet moment”, temes que sense tenir aquest segell tant marcat nu-folk de la banda, encara reconeixem en ells quelcom dels seus inicis.

Però una evolució musical molt clara es troba en temes com “In the Yard” (més pop), “Stith the helm”o “This Year”, que demostren molta més ambició, i que com hem comentat mesclen el weird folk amb uns sons més propers un pop de cambra.  Trobem cordes, teclats acordions, o àdhuc ritmes propers a una incipient electrònica (“Brave World”). Diferents sons en una producció més complexa i elaborada. Amb tot el resultat segueix sent preciós,  i “Bowerbirds” continuen així a un nivell elevadíssim.

En quant a la temàtica del disc, cal saber que el nucli dur de la banda està format per Beth Macular i Philip Moore, que són parella en la vida real. Durant la gira del darrer disc, l’estrès, l’acumulació de feina, va suposar la separació temporal de la parella. Després d’un interval tornen junts i preparen l’elaboració del nou disc. En aquells moments Bet Macular es posa greument malalta, passant uns dies en que es tem per la seva vida. La temàtica de les lletres del disc reflexen aquest esforç per superar greus dificultats. “The Clearing” parla de la lluita en situacions difícils, de la capacitat d’apreciar petites coses, i del triomf de la llum sobre la foscor. Això queda clar en temes com l’inicial “ Tuck the darkness in” -el tema del disc-, o explícitament, en la preciosa “Overcome with light”, que diu literalment “Yes we had some hard work but now it’s right/overcome with light”. Doncs això, tal com diuen ells mateixos, prova superada amb llum.

Text: Albert Gasch

Zahara: “Adiós” i fins aviat!

Divendres, 20/04/2012  – Sala Bikini

“Donde brilla el tibio sol // con un nuevo fulgor // dorando las arenas. // Donde el aire es limpio aún // bajo la suave luz // de las estrellas.”

 América? Sí, América, que el passat divendres no va sonar en la greu veu de tenor dramàtic d’en Luis Manuel Ferri Llopis, àlies  Nino Bravo, sinó en la dolça i aguda de la polifacètica ubetenca María Zahara Gordillo Campos, coneguda simplement com Zahara. Aclarim que tan sols van ser un parell d’estrofes que aquesta utilitzà per enllaçar i introduir Leñador y la mujer América, cançó que dóna nom a l’homònim projecte cinematogràfic de la cantant i tema inclòs en el seu darrer disc La Pareja Tóxica.

Bona nit! – Saluda seguidament al respectable, i a canvi rep una pluja d’aplaudiments i floretes. Pels voltants no paro de sentir “Què mona!” i és que, certament, és el compliment que millor l’hi escau. Una noia aparentment tímida i innocent que feu l’esforç d’adreçar unes quantes frases al públic en llengua catalana, agraïda al màxim, doncs se’n recordà de tothom: músics, tècnics de so, de llum, col·laboradors diversos, públic… Un encant, vaja.

Això sí, la idea de fragilitat que erròniament hom podria arribar a concebre s’esvaeix tant bon punt entona els primers compassos. Un raig de potent veu emergeix de la seva gola, una gola a la que l’artista féu treballar de valent durant hora i mitja. Sonaren temes del seu anterior treball  d’estudi (La fabulosa historia de…) com Funeral, Merezco, En la habitación, o Tú Me Llevas i un repàs íntegre del seu darrer llarga durada.

També ens va oferir una particular versió, molt guitarrera, del clàssic You’re The One That I Want, conegut per formar part de la banda sonora de Grease.

El col·lectiu musical de la vetllada, a més de per la intèrpret, va estar format per l’habitual Narcís Corominas als teclats i pels eventuals Dani Vega (Mishima) a la guitarra, Ricky Lavado (Standstill) a la bateria i Miquel Sospedra (Mazoni, Sanjosex) al baix i els cors.

Zahara aprofità la cançó Adiós  per explicar als presents que properament durà a terme la seva divuitena mudança (aquest cop amb aventura americana) i que, després de quatre anys, abandonarà la Ciutat Comtal, una ciutat que, segons paraules seves, l’ha tractat i acollit molt bé. De voler tornar, de ben segur, serà igual o millor rebuda.

Com a teloner l’andalusa va convidar a Marcel Cranc, cantautor que barreja ritmes electrònics amb tonades romàntiques. De fet no enganyà ningú quan anuncià “unes senzilles cançons d’amor”. Tot molt suau i tranquil·let, perfecte per un possible flirteig, però la pèssima equalització de greus va fer que en comptes de voler abraçar tendrament al mosso o mossa més proper ens portéssim les mans a les oïdes per tal de protegir els timpans d’un previsible esclat.

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma.Carme Montero

ELS AMICS DE LES ARTS:PUNYETERA PARADOXA…

Els Amics de les Arts – Espècies per Catalogar (2012)

[xrr rating=6.5/10]

Gairebé tres anys després de la publicació d’un dels discos més populars de la música catalana moderna, Bed & Breakfast (2009), Els Amics de les Arts llancen el seu tercer àlbum d’estudi sota el suggerent nom d’ Espècies per Catalogar (2012). En una evident línea continuista, el quartet barcelonès ha afegit més mitjans a una fórmula que els ha donat rèdit: una desenfadada barreja instrumental mesclada amb un desvergonyit joc de quatre veus. Firmen ara un treball correcte i un bon argument per prolongar aquell boom. Dotze cançons que ja no parlen tant d’entremaliadures, sinó de les dificultats de la vida adulta que afronten sense perdre la ironia ni el nen que duen dins.

Encara que amb menys suport de la crítica en general, Els Amics de les Arts, juntament amb Manel i Mishima, constitueixen sens dubte un dels tres pilars del pop català actual, fins i tot més enllà de les seves fronteres. Conscients del pes històric de la tradició musical del país, reprenen les arrels del cantautor català i les eleven a cotes mai vistes fins ara, apostant fort a més per unes lletres molt elaborades. En aquest àmbit, Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué i Dani Alegret han realitzat un gran treball, en alguns moments enciclopèdic, jugant amb multitud de referències de la cultura popular, des de Blur a Schopenhauer.

Els diferents temes del disc ens conviden a explorar experiències úniques, personatges allunyats dels tòpics i escenaris a mig camí entre la realitat i la ficció; d’aquí el títol del disc. Ens han convençut especialment L’home Que Dobla en Bruce Willis (que tanca la trilogia d’homes), trista historia de la veu que dóna vida aquest actor “que no és de Manhattan, que és de Cardedeu” i que haurem de contrastar per sortir de dubtes; Els ocells on descriu metafòricament com les onades migratòries van i venen “ja han arribat, tornar a ser estiu” igual que les relacions intermitents impossibles; Carnaval, on en una col·laboració especial amb l’Espai Brossa, les paraules cobren vida i es disfressen “visca la polisèmia i els significats”; i Ciencia ficció, telegràfica descripció de com superar una relliscada “per perdonar-te calia arribar aquí” per no acabar amb una relació.

No s’amaguen darrera tornades fàcils i a vegades és difícil trobar passatges per poder corejar. Ple de mig temps, sí hi trobem melodies fàcilment identificables. A més, sempre podrem gaudir entonant les múltiples codes líriques que usen, sobretot als tancaments. No s’aferren a cap sacrifici estètic i aposten per dos valors de vegades infravalorats en l’art: l’espontaneïtat i l’atreviment. Es deixen anar. Ara bé, no són tot flors i violes, es tracta d’un disc de difícil digestió que només després d’una escolta reiterada arriba a l’oient. El grup conserva encara certs tics (defectes per uns, trets indispensables per d’altres): l’excessiva obsessió per la rima fàcil i els jocs de paraules, l’abús de la teatralitat o l’exagerat protagonisme compartit.

L’altre dia em van preguntar: i aleshores perquè t’agraden tant… i no vaig saber què dir!

Text: Marc Batalla

MK MK: les roses no esperen a St. Jordi

Hi ha qui sembla haver nascut dalt un escenari, que la Mare Naturalesa, sàviament, li hagi reservat un lloc dins aquest peculiar i no sempre confortable hàbitat.

La desimboltura amb la que es mou  la Maika Makovski (MK MK, com hom pot llegir a la banda que subjecta la seva guitarra) per sobre la tarima fa pensar que ella és un d’aquests particulars individus que, com a natiu, allà a sobre s’hi sent com a casa.

A qui no agradin o entusiasmin els seus discos li recomanaria que un dia la vagi a veure en concert. Artista d’aquelles que, fruit de la passió amb la viu la seva professió, trasllada entusiasme a qui l’observa. No cal dir que el seu nivell interpretatiu ajuda força: veu, teclat i guitarra sonen magníficament bé. I si amb això no hagués prou Benas, Martínez i Luque (guitarra, bateria i baix respectivament) posen la resta i no desentonen en qualitat.

Per tant no resulta curiós que aquest passat dissabte la Bikini presentés un ple en una cita (presentació a Barcelona del seu Thank You For The Boots) ineludible pels incondicionals. Es respirava frisança i la mallorquina va voler estar a l’alçada.

El focus de l’acte, com era d’esperar, apuntà cap al darrer dels seus treballs i el primer dels temes en sonar fou Language. A partir d’aquí la seguiren No News, Get Along, Your Reflection, When the Dust Clears… intercalant material d’altres discos (Body, Friends, Oh M A…) i reservant pels moments especials perles com les inevitables Lava Love (que bé podria incloure Tarantino en alguna de les seves pel·lícules), A Dream within a Dream o l’escruixidora Song of Distance (gran capacitat per sostenir i arribar a determinades notes!).

En definitiva una manera excel·lent de celebrar un aniversari, i és que la cantant estrenà la vint-i-novena primavera amb un directe a la seva ciutat d’adopció. Va rebre de mans d’alguns dels presents un bonic ram de roses i ella, a canvi, els va (ens va) regalar un recital ric i cuidat on no faltaren tres bisos i l’estrena d’un tema encara inèdit. Què més es pot demanar? Un bon teloner?

En Dani Poveda, vocalista i guitarra de Gentle Music Men, canta i toca força bé però, malgrat fer gala d’una potent veu (en ocasions potser massa), les melodies sonaren com mancades d’un necessari acompanyament instrumental que arrodonís el producte. Difícil paper per algú que ha de precedir el concert d’una inspirada MK MK i companyia.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

GRUPO DE EXPERTOS SOLYNIEVE: LO LOCAL Y LO POLÍTICO

Grupo de Expertos Solynieve: El Eje de la Tierra (2012)

[xrr rating=7.2/10]

¿Es posible comentar el último álbum de Grupo de Expertos Solynieve sin hacer ninguna referencia a Los Planetas? No, así que despachémoslo cuanto antes. Que J., líder y cantante de Los Planetas, ejerza esos mismos roles en GES y que el sonido de los dos grupos tenga mucho en común -más con la música de Los Planetas hasta hace no mucho, cuando no trataba de reinventar algo que, en su caso, no requería reinvención-, son características que marcan tanto este El Eje de la Tierra, como su primer disco Alegato Meridional (2006). Y si tú, como el que suscribe, consideras que el legado musical de Los Planetas es uno de los más importantes que ha dado la música pop en este país, entenderás porque las puntos de contacto no hacen a GES menos interesantes sino todo lo contrario. Y una vez cerrado el paso dedicado a glosar la referencia a Los Planetas vamos a El Eje de la Tierra.

El segundo disco de GES es un álbum indignado. De la mano de la Fundación Robo (http://esunrobo.bandcamp.com/) y de Roberto Herreros (ex-Grande-Marlaska) y de Nacho Vegas, un puñado de bandas y personalidades del indie nacional hacen un esfuerzo por posicionarse en la realidad. Y hoy la realidad es la crisis y los que luchan contra ella y contra los que la han propiciado y esperan a ver cómo crecen sus dividendos sobre nuestra miseria. Por eso J. y Manuel Ferrón (que también se reparten las tareas de composición) cantan defendiendo las banderas de las causas imposibles (“¿Por qué no te largas de aquí?”), dejan claro que son canciones para levantar la voz (“Blues chillando en un cubo”), denuncian la pobreza y la caída de una clase ficticia que creyó en el mito del ascensor social (“De baja”)… Pero tranquilos/as, fans del indie más alienado, El eje de la Tierra no articula un discurso político como tal, aun estamos lejos de ello, solo hay retazos de indignación y mucho es ya.

Musicalmente, este es un álbum de sonido sosegado, perezoso a veces. De claro sabor andaluz, J. se divierte remarcando, casi como seña de identidad, su acento andaluz, aunque, como en el anterior, también este disco huele a otro sur, al de Los Estados Unidos de Norteamérica. Parece que en el indie las mixturas musicales también dan buen resultado y que Andalucia es terreno fértil para ello. Así, no es solo una curiosidad que en este disco haya una reivindicación del legado morisco y del regreso a las raíces, en el tema “La reconquista de Graná”, y que otros grupos de esas latitudes estén incorporando la música tradicional a su sonido.

¿Quién nos iba a decir que partiendo desde la modernidad más hedonista y orientada hacia el mundo anglosajón se podía regresar a la protesta social y a propuestas más ancladas en las realidades locales? Bienvenido sea ese comienzo de viraje de la música estatal y más si la propuesta musical es tan interesante como la de GES.

Vinil() Fest o Lanuza & Friends, sisena edició

Ha de ser tot un goig poder organitzar un cop l’any un petit festival per a reunir un bon grapat d’amics. Que toquin i cantin cançons, xerrin, presentin llibres, facin fotos… en definitiva, que s’ho passin en gran.

Un dels afortunats que pot fer això, i que va tenir a bé incloure L’Ampli a la llista de convidats, és en Jordi Lanuza, líder de la banda barcelonina Inspira i propietari del bar,  excel•lent punt de trobada, Vinil().

Amb el pretext ja mencionat en Jordi celebrà el passat dia 6 a la sala BeCool, la sisena edició del Vinil() Fest que, com era d’esperar, va sumar un nou èxit a la seva trajectòria.

Per l’escenari circularen els col•legues de La Comarque,  Not from here, Nothing Places, Pau Gener (amb llibre d’aventures i poemes nous anomenat Home a l’aigua), Raydinspira (fusió de Raydibaum i Inspira) i per últim l’experiment de la Banda Inèdita (amalgama de components de bandes tant importants com Love of lesbian, Mishima, Standstill o  Egon Soda). Tot, donat també per les característiques de la sala, va sonar càlid i proper.

Així doncs un triomf més d’aquest festival que demostra que qui sembra, recull. Nosaltres, com probablement la majoria dels presents, ens ho vam passar molt bé. La ressaca i la Setmana Santa  han fet que aquesta ressenya arribi amb força retard, fet, malgrat tot, que evidencia encara més les seqüeles d’una gran nit.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Nit electro-pop per tancar el millor Let’s Festival

Durant un mes sencer la sala Salamandra ha estat testimoni de les actuacions dels millors grups de l’escena estatal, en el què segurament ha estat la millor de les edicions del Let’s Festival (així ho afirmen els propis organitzadors!). Els què hem tingut la sort d’assistir-hi hem comprovat que grups tan consolidats com Lori Meyers, El Columpio Asesino o La Habitación Roja estan en plena forma i amb corda per estona, mentre que la Masia té un potencial increïble i ens ha deixat gratament sorpresos. Parlem de Grushenka, Mine! o Wiggum, clars exemples que demostren que el futur de l’indie a casa nostra està més que assegurat. El colofó el van posar dissabte passat We Are Standard, Mendetz i Chinese Christmas Cards en una nit no apta per a introvertits.

El primer round va anar a càrrec dels barcelonins CCC, els cadets de Mushroom Pillow, que van sortir a l’escenari tímids i sense fer massa soroll. Aquells tres joves amb pinta de no haver trencat mai un plat, que semblaven acabats de sortir de missa de dotze, van regalar-nos un reguitzell de melodies enganxoses, de lletres senzilles i descaradament optimistes, que formen el seu primer treball, l’EP “Barcelona” (Mushroom Pillow, 2011). Amb un so entre Two Door Cinema Club i Death Cab For Cutie, Mario Gutiérrez i els seus ens van fer saltar i ballar com si ja portéssim hores escalfant motors. I és que ningú es pot resistir a hits com “Dreams” o “Welcome To Life”, que ja prometen omplir moltes sessions a les pistes de ball. Esperem que no triguin gaire a oferir-nos nous temes; fins aleshores, seguirem reproduint “Barcelona” compulsivament cada ennuvolat matí de dilluns.

Després d’aquest breu però intens escalfament, van sortir els Mendetz a donar-ho tot amb els himnes de “Silly Symphonies” (Music Bus, 2011), que no tenen res a envejar a la seva espectacular opera prima, “Mendetz” (Sinnamon Records, 2006). Ha plogut molt des d’aquella festa de Microfusa a la 2 de Razzmatazz, el 2007, i es nota. Els que seguim Mendetz des de fa temps ja vam intuir, només amb les primeres notes de “2012”, que aquella nit seria espectacular i que no pararíem de saltar fins al defalliment. Hysteria, delirium, guitarres i sintetitzadors, molts sintetitzadors, barrejats, naturalment, amb el so Casio, tant vuitantes, que caracteritza  a la banda. No va caldre gaire més per convertir la Salamandra 1 en una festa. Hi va haver temps per a tot, des de recuperar grans temes com “The Ground” o “Sofa” fins al cover de “Freed from Desire”, al qual ja ens tenen habituats. I al final l’esperadíssim i incansable “Futuresex” per arrodonir una actuació de matrícula d’honor.

Els Mendetz ens havien deixat l’adrenalina pels aires. Potser per això les melodies – molt madures i treballades però menys immediates – de l’últim EP de la banda basca We Are Standard, “Great State” (Mushroom Pillow, 2011) van trigar uns minuts a fer efecte, davant la impaciència del sempre excèntric cantant Deu Txakartegi. S’ha de reconèixer que no va ser un dels millors directes dels bascos, potser perquè “07:45” o “Good Ones”, malgrat ser grans temes, estan pensats més per a l’estudi que per al directe. Però els de Bilbao no es van rendir tan fàcilment, encara que aquella nit haguessin perdut 2-0 al Camp Nou. Per sort – i gràcies, tot s’ha de dir, a treure el material del primer disc, l’explosiu “We Are Standard” (Mushroom Pillow, 2008) – el públic es va anar despertant i, com havia passat amb Mendetz, vam donar el màxim amb hits com “Bye Bye Bye”, “The First Girl Who Got a Kiss Without a Please” o l’elèctric “Don’t Let The Children Play Around”.

El cover de “Have Love, Will Travel”, de The Sonics, va posar punt i final a la sessió de concerts, però no a la festa, que va seguir a la 2 de Salamandra amb els eclèctics De Vito.

Una nit memorable per una edició de Let’s que trigarem a oblidar…potser fins al març del 2013?

Text: Elisenda Lamana

Fotos: MCarme Montero

 

 

MISHIMA: UN CANT A L’AMOR

Mishima: L’amor feliç (2012)

[xrr rating=8/10]

L’amor és la gran mussa universal, és el motor que ha inspirat infinitat de cançons al llarg de la història, i Mishima amb ‘L’amor feliç’ (TRIS-Warner, 2012) vol explorar-lo des de totes les seves vessants en un exercici de maduresa i complexitat sonora. De la mateixa manera que l’amor, aquest sisè treball de la banda barcelonina demana temps perquè no és fàcil ni obvi, sinó que genera interrogants i contradiccions des del primer fins l’últim minut. Com la vida mateixa. Per tant, sigueu pacients i deixeu que amb els dies aquest univers metafòric us vagi atrapant. A poc a poc.

 ‘L’amor feliç’ s’endinsa en aquest gran tema a través de l’humor, la desesperança, la passió, la mort i el desig, i alhora ho fa des d’una diversitat d’estils que sempre és mou dintre dels paràmetres del pop. Uns elaborats arranjaments de guitarra i piano i un més acurat treball d’estudi – de nou sota la producció de Paco Loco– el diferencien dels anteriors ‘Set tota la vida’ (2007) i ‘Ordre i Aventura’ (2010), i el fan guanyar en solidesa i profunditat. ‘No existeix l’amor feliç’, versió de ‘Il n’y a pas d’amour hereux’ de Georges Brassens -a mig camí entre la chanson i el brit pop de Pulp– sembla l’embrió al voltant del qual es mouen la resta de temes del disc. Un dels moments més brillants se l’emporta ‘Els crits’, un tractat sobre l’angoixa a ritme trepidant que desemboca en un final lent i acústic amb regust de final de tempesta.

 Les dosis d’humor salven ‘L’amor feliç’ de caure en un pou –de vegades- massa profund. La tornada ‘n’està fins el collons de tu’ a ‘El camí més llarg’, un sentit més estricte del pop al single contagiós ‘L’última ressaca’ o la surrealista ‘Ossos dins d’una caixa’ son un perfecte respir a la gravetat emocional de ‘Ningú m’espera’ o als malsons passats que es fan presents de ‘La vella ferida’. Una encertada maniobra d’equilibri en què cançons com ‘El que em van dir’ i ‘Rilke’ (versió d’un poema d’aquest autor) se sostenen per sí soles.

 La incorporació definitiva a la banda de Xavi Caparrós (al baix) i Alfons Serra (a la bateria) i la seva participació durant el procés de creació del disc, probablement hagi tingut molt a veure amb un resultat final més treballat i ric en matisos. Amb ‘L’amor feliç’ constatem com Mishima continua pujant amb fermesa uns esglaons que el seu públic li posa cada vegada més amunt.