octubre de 2011 – L'AMPLI

Kakkmaddafakka: descàrrega elèctrica al Music Hall

Exhausts, afònics i més que satisfets. Així és com vam acabar els afortunats que vam viure ahir el debut dels noruecs Kakkmaddafakka; set joves amics que, de mitjana, amb prou feines superen la vintena, però que van demostrar un domini musical i escènic propi de conjunts amb moltes més arrugues.

El Music Hall –antigament la discoteca City Hall – va ser l’escenari escollit perquè els de Bergen es deixessin cos i ànima davant d’un públic jove però amb les idees clares. Una acústica perfecta i la sensació constant d’estar entre amics van contribuir a fer del concert una genial experiència de música en viu, gens fàcil de trobar en un panorama musical dominat per les grans sales.

Trencant absolutament amb qualsevol estereotip nòrdic, els Kakkmaddafakka es van mostrar propers, desinhibits i descarats, en una actuació que va traspuar energia pura del primer a l’últim segon. Dalt de l’escenari es barrejava caos i disciplina, professionalitat i bon rotllo: cada component jugava el seu rol, però els papers es podien intercanviar en qualsevol moment. Una química especial que van saber transmetre al públic, amb el qual van interactuar de principi a fi.

Després d’un preludi instrumental que serví per escalfar motors, l’enganxosa “Touching” va iniciar el que fou una intensa hora i mitja en què els de Bergen van presentar la seva opera prima, ‘Hest.’ Aquest treball, produït i publicat per Erlend Øyé (Kings of Convenience, The Whitest Boy Alive) sorprèn per la seva frescor – un tant naïve – i, a la vegada, per la seva maduresa musical, consolidant un estil molt propi i eclèctic, de base pop-rock però amb influències clares de jazz, disco i funk.

A banda d’avançar singles inèdits, com “Lie” o “Nam Jam”, l’actuació també va incloure moments d’humor i d’improvisació per part dels incansables “nois del cor”, i genuïns solos, on el brillant teclista, Jonas Nielsen, va demostrar un virtuosisme que deixava sense alè. El cantant i guitarra, Axel Vindenes, comentava, entre cançó i cançó, la seva devoció per Barcelona, ciutat que, segons ell, els va enamorar durant una visita que van fer d’adolescents, segurament en busca de sol, sangria i sexe precoç. La lloança es va materialitzar en una còmica balada dedicada a la ciutat comtal i als seus hot points turístics (els Kakkmaddafakka són molt agraïts amb el seus fans, i han composat unes notes especials per a cada ciutat on toquen).

Ja al zenit de l’actuació, van ser “Gangsta”, – divertit i descarat tribut al clàssic antiheroi dels anys 30 – Self-esteem i, naturalment, el gran èxit “Restless”, els hits més corejats per un públic generós i completament entregat, a qui no va ser fàcil convèncer que aquella descàrrega elèctrica havia de tenir un final.

Sortosament per a nosaltres els Kakkmaddafakka tot just acaben d’iniciar les seves passes i els queda corda per estona.

No canvieu mai, nois!

Text: Elisenda Lamana

Fotos: Tatiana Moret

Guitarras acústicas, voces y buenas canciones

A PRIMERA FILA

Amigos imaginarios no sólo son Santi Campos y Ester Rodríguez; también forman parte de la banda Charlie Bautista, Sebastián Giudice y Jesús Montes. Pero esa noche sólo fueron dos, con la colaboración de Ana Franco (Coffee & Wine).
No hay mejor modo de despedir un mes de agosto caluroso en el sur que asistiendo a un concierto en la intimidad de una casa. Cena entre amigos y brisa nocturna. Como una dulce tormenta, así son las canciones de Santi Campos y así las recoge Ester Rodríguez. Entre ambos crean una bella conjunción de voces, de melodías, historias sencillas y directas, desgarradoras, llenas de miedo, de infancia, de parejas… pop sosegado y vibrante, con reminiscencias folk. Quién da más.

Un diumenge amb Mazoni

A PRIMERA FILA

“És diumenge i estic molt patós”. Així d’expeditiu es va presentar Mazoni al concert que va oferir a la sala Apolo dins del cicle ‘En persona’. Es tracta d’una proposta molt original que tracta d’apropar els artistes al seu públic i que permet, a banda d’escoltar la seva música en directe i en un format acústic, entaular un diàleg i preguntar curiositats a l’artista convidat.

Era diumenge i suposo que l’ànim general no va permetre trencar el gel amb facilitat. Ahir vam constatar que Mazoni és home de poques paraules i de molts acords, que viu tant la música que no la pot explicar i que es defineix a través de les seves lletres i melodies.

Va encetar el repertori amb ‘Com he arribat aquí?’, d’‘Esgarrapada’, el disc que va marcar un abans i un després en la seva trajectòria musical. ‘Galàxia interior’, ‘Perduts en la boira’ i uns ‘Ulls de gat mesquer’ que el van deixar en blanc no van acabar de fer arrencar el públic, tímid però segurament amb mil preguntes per fer-li. I, de sobte, entre els assistents, va sortir al rescat un col·lega de Mazoni i ‘representant del Baix Empordà’, que va començar a posar cara i salsa a l’ambient. I després, per acabar de destesar-ho tot plegat, va arribar Le Petit Ramon, que amb el seu punt canalla va donar-li un punt rocker a la trobada. Van tocar junts ‘Això nostre s’ha acabat’, ‘Qui vol consells?’ de Le Petit Ramon’, i van versionar ‘God save the Queen’ dels Sex Pistols. Shorts o slips?.Aquesta va ser la pregunta bandarra que va llançar a l’aire el Ramonet per animar al personal i fer esclatar algunes rialles.

Sobretot va tocar temes de discos anteriors- ‘Se’m moren les plantes’, ‘Eufòria’, ‘Memòria’ ‘Caputxeta’, entre d’altres-, ja que tal i com va explicar, potser necessitava temps per digerir els nous i fer-los més seus. Va reconèixer que de la seva versió de Bob Dylan ‘La granja de la Paula’ li va atraure el seu to quotidià, perquè era l’únic tema que no parlava “de la pau, el món, els somnis i la mare que ho va parir a tot”.

La conya va començar quan el seu col·lega del Baix Empordà va pujar a l’escenari i va posar coreografia i onomatopeies vàries al tema ‘Ei, que surt el sol’. Les rialles ja eren generalitzades, el concert ja s’acabava i el públic no volia marxar, així que el singular tàndem ‘Mazoni/ Le Petit Ramon’ van posar el punt i final amb els clàssics ‘I saw her standing there’ dels Beatles, ‘Last time’ dels Rolling Stones i ‘Rainy Day Women’ de Bob Dylan.

Us preguntareu quines van ser les anècdotes que van sortir d’aquest cara a cara amb Mazoni. Vam poder saber que el Jaume Pla havia tingut un dia estrany, que des dels 14 anys fa cançons, que li agrada molt fer el gandul i que el nom de Mazoni surt de les dolentes del còmic del Capità Harlock.

Vam sortir de la sala amb la sensació d’haver-nos deixat alguna pregunta, i finalment ens en va venir una. Quina música escolta Jaume Pla a casa seva? Esperarem un pròxim cara a cara per preguntar-li.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Anímic: la sensibilitat feta música

A PRIMERA FILA

Els Anímic són un grup d’amics i amigues que viuen tots junts en una casa a Collbató, al peu de Montserrat. I els hi agrada la música. Els hi agrada tant que són un grup de música que s’autoedita els seus discos. I això ho fan des del 2003 quan va fer “Teràpia musical” fins ara que han tret el magnífic “Hannah”.

En Ferran Palau, la Louise Sansom, en Roger Palacín, la Núria Mones, Zuma i en Juanjo Montañés van demostrar que cada vegada li tenen la mida més agafada als directes. Amb un so implacable i unes veus que t’abracen, dolces i delicades van anar desgranant, cançó a cançó, el fabulós disc “Hannah”. Intercalen el català i l’anglès, ja que la Louise és anglesa i catalana d’adopció. Cançons com “Trenco una branca”, “1979”, “La pols i el punyal” o “Blue eyed tree” no se’t fan gens estranyes.

Acompanyen el “Hannah” amb cançons de l’”Himalaya” i, com a anècdota, toquen una cançó d’un dels seus primers discos, el “Niu-nuvol”, editat el 2004. Recomanen, entre rialles, que ningú el tingui.

Per acabar el concert toquen “Taüt”. I, en aquest moment, mentre sona la cançó i entra la part instrumental, es produeix un moment que el podríem anomenar “especial”…

Un concert magnífic per veure, sentir i escoltar. Us recomano que, si teniu l’oportunitat d’anar-los a veure en alguna sala on cuidin tant als músics com fan a l’Apolo, no ho dubteu ni un moment i aneu-hi!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Lämpara. Eclecticismo hipnótico

A PRIMERA FILA

Bajo la inquieta mente de Javier Ramos reposa un nuevo proyecto, Lämpara. Sin olvidar sus influencias rock, ahora se adentra en terrenos más eclécticos: electrónica, música clásica y experimental crean las atmósferas que dan forma a los nuevos temas de este artista. Acompañado en directo por su hermano Ramos Dual en la batería y Pájaro Barrio al teclado nos encontramos con una potente puesta en escena, donde la dramatización y el derroche de energía se plasman una vez más en la trayectoria musical de los hermanos Ramos (Malparaíso).

Arrancó el concierto con tres temas donde Javier Ramos se agarró a su guitarra para demostrarnos que tiene el talento del que se siente músico y sus recursos instrumentales son extensos (es un gustazo verlo en otras formaciones, como Chicomalo, tocando el bajo). “Minor West”, “Zarpeggio” y “Some kind of millionhood” fueron suficiente preludio para que el público quedara entregado a la magia visual y sonora de Lämpara. Con Javier ya sentado frente a piano, teclado y sintetizadores comenzó la verdadera sesión de hipnosis a la que quedas sometido con el directo de esta banda. “Logical meaningless” es un tema oscuro donde voz y piano forman una hermosa conjunción. Pero con “Hellstone” la banda nos descubre el enorme potencial del grupo, Ramos Dual saca sonidos imposibles de su batería electrónica acompañando sus movimientos robóticos. El público entregado disfruta del resto de temas, sumergido en una evocación continúa de espacios sensoriales, donde destacan: “Dripping wine”, de vuelta a la oscuridad y a unas melodías cargadas de ásperas texturas, conformando un auténtico poema sinfónico; y “The fake of my heart” más simple en la acometida pero cargada con toda la sonoridad que supone un directo de Lämpara. Javier Ramos se despidió en solitario al piano con el único tema cantado en castellano, “Tirado”, una de esas canciones que se te agarra al estómago y te recuerda que aún quedan artistas por descubrir y que merecen un hueco en el panorama nacional.

1 de octubre de 2011. DIRECTOS 37. La sala cordobesa celebraba así su segundo aniversario, dos años cargados de programación continua, reseñable y buenos directos. Esperamos que continúen alimentando la escena musical en su ciudad. Hace falta defender y apoyar las propuestas de este tipo en Córdoba.

Texto: Antonio de Egipto

Fotos: Marga Suárez

Nubla visita el convent

A PRIMERA FILA

13 x 7,5m, mides de planta de la sala noble del Convent de Sant Agustí. En aquest reduït espai de fisonomia clàssica i davant una audiència que omplia sobradament el recinte es va presentar Saipán, tercer treball discogràfic de Nubla. Durant el concert organitzat pel Club TR3SC i d’aproximadament hora i mitja, la cantant, acompanyada de quatre músics, va dur a terme un recorregut integral per l’àlbum.

L’esdeveniment, marcat per les dimensions de l’indret i la personalitat de l’artista, resultà proper, íntim, per moments familiar. L’acústica redundà la bona sonoritat dels temes, cançons en les que vocalista i companyia van saber combinar la calidesa del sud amb la sobrietat escandinava. Sobri per què els artificis no van fer acte de presència i càlid per la veu, tempo, cadència, melodia (i temperatura ambient).

Nubla aprofità la pausa entre temes per explicar, en forma de monòlegs d’inspiració onírica (que comptaren amb la complicitat del públic), la història que acompanya les seves cançons: Retorns metafísics des de no se sap ben bé on, un ocell fent confessions a cau d’orella o un esquilador d’ovelles entrevistat a una emissora de ràdio “de las que hablan”.

Un dels moments més especials de la nit arribà amb els bisos quan, sense micròfons i acompanyada tan sols d’una guitarra, cantà Que simple es vivir. Demostració de la evident capacitat que, aquesta dona estilitzada i menuda, té per créixer damunt l’escenari.

En definitiva, Saipán és un bon disc, probablement el millor de Nubla, i el seu directe no només està a l’alçada del producte sinó que hi aporta el valor afegit de la proximitat i la seducció.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Noves propostes i noms consolidats a l’Altaveu 2011

A PRIMERA FILA

Després d’assistir tres dies seguits a aquest festival que ja va per la seva 23a edició, vam pensar que l’Altaveu té un recorregut i presenta una proposta musical de qualitat que no està a l’alçada dels seus resultats. Potser perquè just després venia al BAM? Per la seva localització? Per la poca publicitat que li donen els mitjans? No ho sabem ben bé, en tot cas, aquest any ens va sorprendre la poca afluència de públic en general –tret d’excepcions com Manel o Antònia Font, que omplen escenaris, siguin quins siguin-.

Aquest any, el festival comptava amb una nova ubicació: els Jardins de l’Ateneu. I allà va començar la nostra petita incursió, amb els rockers Nu Niles. Aquesta banda es dedica a fer rock, que el porten a les venes i també a la seva roba d’estètica rockabilly (entenem patilles llargues i ben alineades i tupés quilomètrics). Van tocar cançons del seu darrer disc ‘Sin rendición’. Contundents, enèrgics i amb actitud. I a continuació, Very Pomelo. Van arribar amb una bona proposta de rock’n’roll, un punt de blues i unes gotes de rockabilly. Van desgranar el seu últim disc ‘Xurrac Asclat’, molt ben rebut per la crítica i una excel·lent continuació del seu debut ‘Figaro Figaro’.

I, per últim i cap de cartell del primer dia, el Sr. Chinarro. Amb l’últim disc ‘Presidente’ calentet calentet. L’Antonio Luque, el cap pensant i visible de Sr. Chinarro, és una garantia. No direm que és un espectacle ell com a personatge, però si que és un espectacle poder-lo veure i sentir tocar en directe. Genial en totes les seves facetes: com a lletrista, cantant, tocant, fent comentaris… Una sort poder seguir gaudint de la seva música després de tants i tants anys fent-ho. A més a més, es va recolzar en els anteriors discos, els aclamats “El fuego amigo”, “El mundo según…” i “Ronroneando” per acabar lligant un bon conjunt de cançons i fer un molt bon concert. Un concert rodó.

El divendres, només per rebre Manel, ja va ser garantia d’èxit. Tot i així, no ens vam voler perdre les propostes de Joan Colomo i de 4t 1a, que van tenir poca acollida tenint en compte que gran part del públic només es reservava pels mediàtics Manel. Els 4t 1a portaven un sol disc sota el braç, tot i que ja tenen rodatge per escenaris domèstics. Vam tenir temps per relaxar-nos sentint batalletes del grup i fins i tot vam poder saber la història de com es va fer un trau el vocalista del grup (que, per cert, inspira el seu tema ‘8 punts’). Després, Joan Colomo, sense complexes, va protagonitzar grans moments de surrealisme davant col·legues i incondicionals oferint sobretot temes del seu últim disc ‘Producto Interior Bruto Vol.1’.

I amb Manel va arribar el moment d’eufòria per a molts. Sense contemplacions, van començar a desfilar els temes del seu últim disc ’10 milles per veure una bona armadura’ davant la mirada atònita de fans que fins i tot es van portar roba interior de casa per ensenyar-la als seus ídols. No se’ls veia potser molt còmodes davant d’aquestes demostracions d’afecte, però el cas és que el Guillem Gisbert sap molt bé com trencar el gel amb els seus monòlegs entre cançó i cançó.

Els hiperactius Pepet i Marieta, els veterans Doctor Divago i el quartet de rumbers Achilfunk van tancar la jornada de divendres.

I finalment l´últim dia de festival, però no per això sense propostes potents. Els primers que vam veure van ser Sènior i El Cor Brutal, per a nosaltres un dels grans descobriments del festival. Amb un folk d’estil americà i sureny van venir a presentar alguns dels temes del seu nou disc ‘Gran’, format per dotze temes que segons el cantant versen sobre “el sexe, els budells, el cor i com acabar amb els feixistes”. Després, els ireverents Za! No, que poden agradar o no, però que creiem que s’han de veure almenys una vegada en directe. Pura improvisació, electricitat i anarquia sota la batuta de dos músics que semblen una dotzena.

Què podem dir més d’Antònia Font, un grup consolidadíssim, però que tot i així ho dóna tot en cadascun dels seus bolos. Van venir a presentar ‘Lamparetes’ seguint rigorosament l’ordre dels disc davant un públic ple de fans fervorosos. Algun problema amb el so va fer que no els poguéssim gaudir com a d’altres concerts, però bé, les dosis d’eufòria i d’optimisme de temes com ‘Alegria’ o ‘Wa Yeah’ van camuflar algunes patinades sonores.

I per acabar, els Lecirke, i les melodies pop treballades de Raydibaum. El surf-rock instrumental dels calavèrics Los Tiki Phantoms va acabar d’embalar a un públic que va acabar fent bots camuflat darrere d’unes màscares de paper ‘phantonianes’.

Text: Jordi Daumal/Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro/ Tatiana Moret

El Último de la Fila, The Pogues i Antònia Font

DISC POPULI

Enemigos de lo ajeno (El Último de la Fila)

Un disc de la dècada dels 80, en què jo era bastant jovenet, i que es titula ‘Enemigos de lo ajeno’ de El Último de la Fila. Recordo molt el moment, recordo aquest tipus de lletres que eren molt novedoses i molt urbanes. Això amb el temps m’ha fet fixar una imatge d’aquests anys 80: un ambient urbà, fred, cosmopolita.
Recordo molt la lletra d’una cançó que deia: “ veo mi casa desde tu balcón, chimeneas y tu ropa al sol. Barba de quinze días, no me levantaría”. La imatge de tot això la tinc molt dibuixada i molt associada a casa meva. La tinc molt situada en una habitació concreta, veient una determinada vista des de casa meva. Suposo que m’agrada també la lletra i la poesia que hi havia dins.

Rum Sodomy & The Lash (The Pogues)

Coneixia un de més comercial, ‘Peace and Love’. En aquella època el meu germà va anar a Irlanda i li vaig dir que em portés un disc dels The Pogues. I, evidentment, no em va portar un disc, em va portar un cassette, que és el que es portava llavors. I em va agradar la barreja de música moderna amb les flautes irlandeses i després els textos de les cançons. Especialment la última de les cançons que es deia ‘Waltzing Matilda’. Vaig descobrir tota la història del que representava , del rerefons de la Primera Guerra Mundial, de la història del soldat ferit que enviaven i retornaven a casa seva. Suposo que també em va influenciar que fossin irlandesos i tot el que implicava de lluita per un alliberament. A més a més el cantant era alcohòlic perdut, i en aquella època, quan tenia 15 anys, m’atreia molt aquesta estètica.

A Rússia (Antònia Font)

Va ser una sorpresa. En aquell moment el rock català ja havia passat molt de moda i estava molt desprestigiat. I de sobte, va irrompre un grup que no només cantava en català, sinó que a més a més ho feia en mallorquí, que era considerat des de Barcelona com a molt de poble, molt dialectal. I em van agradar molt el tipus de lletres perquè n’hi havia algunes que em recordaven instintivament a Franco Battiato, concretament el tema ‘A Rússia’. Després vaig descobrir que aquest cantautor havia influït en el grup.

Sigur Rós, Ray LaMontagne i The XX

DISC POPULI

Takk (Sigur Rós)

Es un grupo que conocí a raíz de un festival llamado Inedit en el que vi la peli ‘Heima’, que va sobre ellos y está ambientada en Islandia, en una gira que hicieron por todo el país. Después del tour internacional estaban un poco quemados y querían volver un poco a sus orígenes, e hicieron una gira por todos los pueblillos de Islandia, y la verdad es que es una película alucinante. A raíz de esto, es quizás el disco que más me ha gustado de ellos y la verdad es que forma parte de una banda sonora muy importante de mi vida porque gracias a haberles conocido decidí viajar a Islandia. Fue la banda sonora del viaje y fue precioso.

Trouble (Ray LaMontagne)

La verdad es que es un tío que tiene una voz que desgarra. Está el sólo, con su guitarra, y a veces algunos músicos lo acompañan. Todas las canciones de este disco son preciosas, y las letras también. Es como si estuvieras con él, metido en él. Tiene una personalidad que te atrapa y es ideal para escuchar tranquilo, en casa.

XX (The XX)

En una edición del festival Primavera Sound al que fui con mucha gente pasé por delante de ellos y no los pude escuchar. Finalmente cayó el disco en mis manos y la verdad es que es un disco que te lo pones de principio a fin, te lo escuchas del tirón y está muy bien.

Festival Sintonitzza: la feina ben feta

A PRIMERA FILA

Brotxetes de gambes, saltejat de gírgoles amb espàrrecs verds i pernil de jabugo, pintxos de vedella, pintxos de salmó, unes cerveses i cap al Sintonitzza!

El Sintonitzza és un festival que es realitza per la Festa Major de Santa Coloma de Gramanet i, durant dos dies, omple el Parc Europa d’un bon ambient i bona música. I gratis!

El divendres van actuar, a l’escenari principal, els Athom Rumba, Eric Fuentes & El Mal, Very Pomelo, Surfing Sirles i Perfecto Desorden. A l’escenari Baremoto hi van actuar els Monoculture i Mondosonoro Dj. A última hora hi va haver la baixa dels Nudozurdo.

Però bé, centrem-nos en la segona jornada del festival. Aquesta va començar amb els Saudade. El concert va començar amb una mica de retard (potser per la pluja que va caure una estona abans?). Aquest grup diuen que són de Badalona, però tocaven una mica a casa, ja que alguns dels seus components són de Santa Coloma. Van tocar les cançons del seu primer disc “Colección de errores”. La curiositat del concert, i que em va sorprendre, era que el cantant, en Joako, anava descalç.

A continuació era l’hora de Ornamento y delito. Sincerament, amb concert em van agradar molt més que escoltats en disc. I ara me’ls escolto amb una altra predisposició. A part de les cançons de l’últim disc “Extraradio”, publicat a finals de l’any passat, també van tocar algunes cançons del primer “Relicario” i del segon “Rompecabezas de moda i perfección moral”. A part, van fer un petit avançament d’algunes cançons que sortiran en el proper disc.

I arriba la gent. I amb la gent en Ramon Rodríguez i el seu alter ego The New Raemon acompanyat de la seva banda. Solvent. Solvents. Toquen cançons de l’últim disc “Libre asociación”. En Ramon Rodríguez també toca un parell de cançons sol: “La dimensión desconocida” i “Tú, Garfunkel” (aquesta la va acabar amb tota la banda). Aquest últim disc és força diferent als dos primers… té tocs dels antics Madee. Si teniu l’oportunitat, aneu-lo a veure!

I, mentre m’espero a que surtin Pony Bravo, m’arribo fins a l’escenari més petit que porta el nom del xiringuito Baremoto on hi toquen els valencians Polock. Entregats i amb ganes de fer-ho bé. I déu ni do, ho fan força bé!

Pony Bravo van portar la festa i la ballaruca. Fan un pop rock tribal ballable que va ser l’animació de la nit. La gràcia del grup radica en l’intercanvi dels instruments i, on el baix, és el principal i el que marca el ritme.

I un altre any. I un altre Sintonitzza. Felicitats als organitzadors, perquè any rere any es superen. Fins l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro