Núria Graham. Mecànica newtoniana

A PRIMERA FILA

Barcelona, 12 de febrer del 2016. Sala Apolo. Curtcircuit 16.

Qui va fitxar Messi sabia el que es feia. Menut i introvertit, sí, però capaç de deixar amb un pam de nas nois, a priori, més aptes per la competició esportiva d’alt nivell. El símil, ximple i elemental, em vingué al cap en assabentar-me, mesos enrere, de l’edició del brillant Bird Eyes (entre els millors discos del 2015 segons L’Ampli) per part d’El segell.

No goso aventurar-me i predir per l’osonenca una carrera tan llarga i prolífica com la de l’astre argentí, però sí a afirmar que el seu sostre queda lluny i que, malgrat la ja evident consolidació dins el circuit local, la seva projecció podria (amb les empentes adequades) no tenir límits.

El concert, programat dins l’edició d’enguany del Curtcircuit, no fou sinó una nova demostració del seu talent, com a artista (per descomptat) i personatge empàtic que sap sintonitzar amb frescor i naturalitat amb el seu públic. Qualitats, aquestes, que no garanteixen però òbviament ajuden a fer via dins el complex univers de la música.

La presentació d’un nou EP, In the Cave, resultà el pretext perfecte per mostrar les línies que dibuixen un nou camí. Una nova senda que s’allunya del confort melòdic dels anteriors treballs discogràfics endinsant-se en terrenys més abruptes, per més que el paisatge conserva o fins i tot millora l’atractiu. Quatre temes intercalats, no per primer cop, dins el repertori, cançons que amb caràcter centrípet atrapen l’oient dins un remolí acústic on el reverb, la distorsió i una veu hipnòtica conformen vector suma. Repercussió especial ha obtingut la fosca versió del Toxic de Britney Spears.

Fem justícia, tanmateix, i mencionem que el lubricat mecanisme que controla la força te més d’un nom propi: el d’Aleix Bou i el de Jordi Casadesús s’han d’afegir al de Núria Graham per entendre millor l’efecte resultant. Units fan la causa, en mecànica newtoniana, que pertorba en definitiva el moviment del cos.

El de l’Apolo esdevingué, com cabia esperar, gran directe. Acotxat per amics, seguidors fidels i d’altres que, amb probabilitat elevada, ho acabaran sent, el trio executà (més enllà dels quatre temes de l’EP) un repàs gairebé íntegre de l’àlbum, recordant puntualment (Unknown) l’ara “antic” First Tracks.

 

Germà Aire els precedí. Fills (també) de “la Comarca” feren encara més palès el dolç moment pel qual passa musicalment el territori.  Porten una bona temporada fent girar el seu Ball del Cel, aconseguint, nogensmenys, que el material soni tan fresc com el primer dia. Potent directe que creix amb temes d’efectiva concisió com (el meu preferit) Bata Blanca.

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero