Nacho Vegas: Palau de la Música i l’art del Detournement.

in A PRIMERA FILA

Nacho Vegas: Palau de la Música i l’art del Detournement.

Semblava que els planetes del sistema solar s’haguessin alineat perquè la meva primera crònica per l’Ampli anés més enllà de la simple crítica musical. Ja feia mesos que tenia ganes de començar a col·laborar amb tan distingit magazine musical i aquella trucada d’última hora demanant-me “Fer, vols fer la crònica de Nacho Vegas al Palau?” va ser un d’aquells obsequis que només li pots agrair amb un: “Oi tant, collons!!!

Tot i l’alegria d’aquella trucada, se’m fa difícil parlar d’alguna cosa que tingui a veure amb la música després de tot el que va passar en aquell concert. Jo, que acumulo prejudicis barats contra la instrumentació política per vendre discos, he de reconèixer que amb en Nacho Vegas algun dubte tenia, tot i que em vaig passar la tarda regirant per Internet mentre escoltava les seves cançons velles i noves, i llegint cites com:

Estem tan acostumats que es perverteixi el llenguatge per fer passar per atractives idees polítiques miserables que ens sembla bé la idea de restituir el significat original de termes com “populista”. Les cançons a les quals ens referim parlen de la gent i, per tant, li han de pertànyer a la gent. Creiem en la música com un bé comú.” Rockdelux

Esperant al vestíbul del Palau em vaig concentrar en  la meva tasca de “posar l’orella” per escoltar i identificar quin tipus de gent venia a veure a Nacho Vegas, pensant en dirigir cap al terreny antropològic la meva crònica ¿Com són els progres del segle XXI? Era la meva hipòtesi de partida. No obstant això el retard es va anar allargant i els comentaris sobre els suposats vicis de l’artista o els problemes tècnics corrien a parts iguals.

Quan un nodrit grup de segurates i treballadors del Palau es va acumular a les escales, jo ni per un moment vaig pensar que realment el concert estava a punt de ser suspès, la indignació del supòsit públic polititzat no va anar més enllà d’alguns xiulets tímids, res feia pensar que la gent assaltaria el “temple de la música catalana” a causa de la frustració de no poder veure el seu cantant favorit. Lluny de la indignació de les places 15Meres el públic semblava d’allò més formal i educat, d’aquells per als quals la política es tracta més de votar i discutir al bar que d’organitzar l’autogestió generalitzada.

El que va passar després, quan per fi amb quaranta minuts de retard vam poder ocupar els nostres seients, eclipsa la crònica musical. El vídeo amb el qual Nacho Vegas va tergiversar l’espot publicitari  “Converses sobre el futur” promogut pel Banc Sabadell, patrocinador principal de l’esdeveniment, va ser simplement brutal. En aquest moment molts vam entendre el retard. En el vídeo en el qual Nacho divagava i s’auto-parodiava al costat de la cantant Fee Reega es tancava amb un contundent:

“No et quedis a casa, te la podem treure”.

I unes dades que malgrat ser de domini públic i arxiconegudes no van deixar de ressonar en el meu cap durant tot el concert:

Més de 3’5 milions d’habitatges buits
Menor parc públic d’habitatge de lloguer d’Europa (1%)
656.839 execucions hipotecàries des de 2007
436.235 desnonaments des de 2008

Ni l’acompanyament del Cor Internacional Antifeixista Al Altu La Porta, ni el repàs als temes més coneguts dels últims discos em podien fer treure del cap el gest de tremenda potència simbòlica i real que havíem presenciat i les cares que havien hagut de posar els organitzadors del festival i responsables davant del seu principal patrocinador; el Banc Sabadell al qual havien trolejat fins i tot el logotip convertint-lo en un símbol de dolar.

Potser per això, o perquè el so en el segon amfiteatre era pèssim, ningú es movia, ni taral·larejava tant sols les cançons. Una mística pseudo-litúrgica es va instaurar al Palau acompanyant a la PAH i als seus 10 afectats amb les seves samarretes verdes sostenint unes pancartes en què es llegien els cinc punts que exigeix la plataforma:

1.- Dació en pagament retroactiva
2.- Lloguer assequible
3.- Stop desnonaments
4.- Habitatge social
5.- Subministraments garantits

Jo no vaig resistir aprofitar una visita furtiva al bany per colar-me a la platea i situar-me al costat de les samarretes verdes al lateral esquerra. Les seves cares d’alegria i la seva dignitat rebel em van distreure encara més de la música i mentre una amiga (que m’havia previngut de l’acció de la PAH que havia de gravar en vídeo) m’explicava, amb un gran somriure, com havia presenciat els esbufecs i passejades nervioses per la platea dels organitzadors i directius, mentre es planejava la idea de suspensió del concert després de veure el vídeo durant la prova de so.

Ja gairebé al final, en els bisos, em vaig quedar realment eclipsat amb la presència escènica de Nacho que entonava sol a l’escenari Luz de agosto en Gijón. El cor antifeixista va tornar per tancar el concert i ni els acoblaments van poder enterbolir El hombre que casi conoció a Michi Panero.

Cap temps passat va ser millor, i segurament no podrem reviure per molt que pengem fotos als concerts de la guitarra de Woody Guthrie i la frase “This machine kills Fascists” (“Aquesta màquina mata feixistes”) el que es va viure en la dècada dels 1960’s i el moviment de la cançó protesta, però només podem alegrar-nos del dia en què Nacho Vegas es va creuar amb un membre de la PAH pels carrers de Gijón i el van embolicar per muntar un concert. Aquell dia, segons em van explicar els compas de les samarretes verdes amb una cervesseta després del concert, el camí emprès per Nacho Vegas amb La Fundación Robo va seguir madurant per regalar-nos en un futur proper alguns himnes més d’aquests que segurament traspassaran els nostres temps.

Fa temps que Nacho Vegas va emprendre aquest camí que en paraules de Bertolt Brecht ens diu que “L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma”. Esperem que ell no l’abandoni pel molt de temps.

Text: Fernando Paniagua

Fotografia: Maria Carme Montero