Pau Vallvé: el “looser” guanyador

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 12 de desembre de 2015. L’Auditori

Crec que a en Pau Vallvé li inspiraria llegir-se Lo importante es perder de Manuel Pérez Subirana o El Viaje Vertical d’Enrique Vila-Matas. Tracten de persones que no es troben a si mateixes en el personatge social que representen, on el triomf és un amalgama de llocs superficials i prefabricats, i per això inicien un viatge interior, en el que ho abandonen tot, fins i tot el seu propi èxit, per cercar en l’abandonament, en la pèrdua, alguna cosa essencial en les seves vides.

Ara fa ja bastants anys quan des de l’Ampli li vam fer la primera crònica d’en Pau Vallvé –ho recordo en un Faraday a Vilanova i la Geltrú– ja l’artista s’autodenominava “plom”, “trist”, i altres. I es justificava de les seves pròpies cançons abans de tocar-les. La veritat és que ahir ho va seguir fent, però el temps ha fet que es deixi anar, que sigui més divertit i espontani, i que l’abandonament que ha practicat en la seva pròpia vida (deixar les discogràfiques, marxar a Banyoles, fer discos a mà i fer una gira per tota Europa dormint a les cases de la gent), li ha donat una llum que abans no tenia –i també tocar una temporada amb en Colomo–.

És cert que ahir deia coses com “tinc uns amics que han vingut al concert que estaven a un bar al costat del tanatori, ja s’anaven ambientant”, o bé dir “jo faig un folk tostón”  o, fins i tot, va arribar al punt de demanar en el tema Amics dels cirerers que la gent no aplaudís al final –perquè segons ell genera un mal rotllo i un buit existencial, que fan que aplaudir sigui pitjor–.    Però tot i que segueix fent i dient totes aquestes coses, transmet quelcom més autèntic i divertit.

Això dels Amics dels cirerers cal explicar-lo més. Ja hem dit que a en Pau l’angoixa l’èxit, i adopta el camí del perdedor, de manera premeditada, potser una mica fictícia. Va explicar que en certa manera l’èxit el persegueix, quan per exemple en Cuní va posar un tema seu, Protagonistes, com l’anunci que tornava a la televisió, o bé quan el tema Amics dels cirerers que he esmentat abans, el va adoptar la sèrie Polseres vermelles. Aquesta apropiació de TV3 d’alguns dels èxits d’en Pau, podria ser una de les causes de la seva fugida a Banyoles. En tot cas tot queda a casa.

Ahir, sigui com sigui, era un dia molt important per ell, perquè era el final d’una gira d’un any i mig. I sobre això cal dir vàries coses. En Pau de looser res. Ahir va omplir l’auditori per segon dia consecutiu i fa poc ho fa ver a la Sala Bikini. Musicalment va fer un concert impecable, acompanyat del bateria Víctor Garcia i d’en Jordi Casadesús – baix, teclats i altres-, dels quals va fer una presentació llarga, entregada, plena d’elogis i d’història, que ens va ensenyar un Pau que no coneixíem. Pau, aquest és el camí.

Però anem al concert. Va començar poc passades les 21:00 hores, rodejats de cara conegudes (Nico Roig, Enric Montefusco, Jordi Lanuza…), amb execució fabulosa de Muntanyes i glaciars i Un gran riu de fang, amb un so en directe que es notava que la banda ha polit els temes fins deixar-los ben acabats. Va seguir amb “Jo només faig el que puc, un pèl més rítmica i amb un solo amb so de dofí xisclant, mantenint la tensió del concert. Bàsicament, va alternar temes del De bosc amb l’últim Pels dies bons, amb alguna incursió a anteriors discs, com ja l’esmentada Amics dels cirerers del 2010. Tots vam coincidir que va ser un plaer de concert, que va passar molt ràpid l’hora i mitja que va durar i que va sonar impecablement bé.

Quan el van deixar sol, cal destacar la versió de la Björk All is full of love que tantes vegades li hem sentit, però que ha anat millorant, fins a la versió d’ahir, on amb l’ajut del sampler , va arribar a un nivell simplement descomunal (al final del tema va demanar perdó. Per què?!?!?!?!?!?!).

M’estic allargant i podria explicar moltes més coses (altres cançons, la confessió terapèutica grupal de la ràbia que li feien els seus pares perquè s’estimaven molt…). Només resumir dient  que va ser un concert fantàstic de final de gira, i que va acabar amb Benvingut als Pirineus enganxós i ja als bisos, el clàssic Tots som molt millors amb el públic cantant.

Pau Vallvé doncs, va triomfar, com ja ho està fent darrerament amb els seus discos i gires. Com a looser comença a perdre credibilitat. És un dels millors creadors musicals de Catalunya –sense dubte– i omple sales i ven discs. Ara s’agafa un any sabàtic –va preguntar si algú tenia feina–. Ben guanyat any sabàtic, doncs.  Moltes felicitats i molta sort.

Text: David Tare

Fotografia: Maria Carme Montero