Seward al Teatre Círcol Maldà: bona manera de començar l’any

in A PRIMERA FILA

Per fi puc escriure de Seward, un dels meus grups indiscutibles. Crec que són la joia amagada de l’avantguarda musical de Barcelona. Ho diré d’una manera objectiva, perquè ningú em porti la contrària: si es fes un rànquing del millor grup desconegut de l’underground de la ciutat (i del país), Seward ocuparia una de les primeres posicions.

Tan desconeguts són com l’espai on van tocar ahir: el Círcol Maldà, poc habitual com a sala de concerts, però perfectament en línea amb el caràcter teatral de Seward. L’espai li va donar a l’espectacle aquest toc artístic, còmic, tan adequat a les peripècies èpic -gestuals de l’Adriano Galante  (ahir, tot i que contingut, va cantar de cara la paret, es va posar de genolls un parell de cops, i ja al tercer tema, 1º 1ª, va sortir a passejar amb el seu banjo al públic fins a la darrera fila).

I és que Seward és un espectacle. I ahir també ho va ser. El concert va començar cap a les 23:30 hores, i va seguir una dinàmica d’alternar cançons tipus balades intensament líriques amb altres plenes de canvis de ritme i finals apoteòsics. Bona prova fou el segon tema 25TH. Una bateria solemne, marcant un ritme cerimoniós, una cosa així com post-rock, amb el banjo i la veu de L’Adriano Galante en plan weird folk, es confonien per generar una atmosfera in crescendo, seguint amb els efectes especials d’en Pablo Shvarzman -guitarra i taula de sons-, i donant lloc a un final de soroll progressiu, acompanyat amb una traca de bateria que ens va deixar a tots, un cop més, clavats. Contundent i aclaparador.

 Però ja ho sabíem.

Aquest és el mèrit de Seward, barrejar, en una coctelera bases de jazz, folk, rock, noise, i amb una intenció experimental, agitar-ho de manera desigual: lírica o furiosa. A més al tractar-se de músics excel·lents, formats en jams sessions, es deixen portar pel moment i la improvisació és permanent. “No fan mai dos concerts iguals” va dir un dia Jordi Lanuza – líder d’Inspira-. I ahir igual: “quin tema és aquest?” ens preguntàvem.

Un apartat es mereixen els components. Estant de gira el baixista habitual de la banda –Martin Leiton-, ahir el polifacètic Jordi Matas, habitualment guitarra acompanyant,  va tocar el baix, i fins i tot al tercer tema , 1º 1ª, ho va fer com si vos un violí. En Jordi és un crack i ja l’hem vist amb diversos projectes paral·lels, on demostra la seva versatilitat. En Pablo, com he dit abans, s’encarrega de la taula de sons i de la guitarra, i li dóna un toc experimental que ajuda a crear aquesta atmosfera pròpia de la banda. L’Adriano canta i toca la guitarra i el banjo. Ahir, amb melena i barba, semblava la reencarnació de Bonnie Prince Billy, però amb el cabell a lo Boney M. I per últim vull destacar el bateria. Es diu Juan R. Berbín, i de fet, més que el bateria, hauríem de dir, el “bateria i altres objectes que fan ritmes”. Ja que toca la bateria, però també toca penjolls, campanetes, pals, i tota mena de coses amb les quals fa ritmes, tant amb les mans com amb les baquetes al revés o com sigui. A part d’un músic excel·lent, veure’l és també pur espectacle. Ahir també.

El públic va reclamar el seu bis, i que haguessin pogut ser dos pels aplaudiments, però es va quedar finalment en un. Hora i quart de concert magnífic amb el segell Seward. Per cert, l’últim tema, una altra patada a la cara del rock discontinu, amb canvis de ritme i final intens que ens va deixar amb la sensació que amb aquest grup no ens importa repetir les vegades que calgui.

Text: David M. Tare

Fotos: Clara Orozco