Vida nova a la Geltrú!

in A PRIMERA FILA

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival