El Disc Populi de l’Albert Gasch

in DISC POPULI
ALBERT GASCH
Albert Gasch: guitarrista de Vancouver. Home fascinat per la música i que intenta descobrir noves experiències musicals cada dia. Tant li pot agradar el soroll d’una rentadora com una cançó del 1929. Socialment, es tracta d’una persona musicalment incompresa, amb un gust propi coincident amb unes publicacions elitistes que no llegeixen ni els gafapastes. Tot i així, a vegades en diu alguna que genera unanimitat. Aquestes són les seves recomanacions…
Feels – Animal Collective Vaig anar al cine a veure la pel·lícula “Shortbus”. La banda sonora m’agradava, però d’entre totes les cançons, una sobresortia de manera estranya. Era un so nou, diferent, especial. No havia escoltat res d’igual. En arribar a casa vaig baixar-me el ‘tracklist’ de la banda sonora i vaig tornar a escoltar la cançó. Em va tornar a encantar. Vaig mirar la llista, i vaig veure que era d’un grup que es deia Animal Collective. I la canço “Winter’s love”. Després vaig escoltar el disc “Feels”, i la sensació d’aquella cançó se’m va reproduir durant tot el disc. Eren obres mestres consecutives. Des de llavors penso que Animal Collective és una de les millors bandes del planeta.. Ara s’han posat de moda, però quan van començar, sobretot, eren inigualables.
Love Songs – Beatles
Hi ha coses a la vida que s’han de fer. Per primer cop. La primera borratxera, el primer petó, el primer viatge, etc… Entre aquestes coses i a un nivell essencial, jo també situaria veure per primer cop pel·lícules de Hitchcock, llegir a Bécquer per primera vegada, i escoltar els Beatles. He escollit aquest disc perquè les sensacions d’adolescència que vaig tenir amb els Beatles, com qui descobreix l’amor, no les he tornat a tenir amb res al món de la música. Hagués pogut posar qualsevol àlbum dels Beatles. Aquest el tenia per casa i em flipava.
Funeral – Arcade Fire Tot i que no han fet res igual després d’aquest disc, aquest em va marcar moltíssim. Ho acaba de deixar amb la meva xicota de Saragossa, i un amic, en Jordi Daumal, em va recomanar aquest grup on “toca molta gent” i “amb molts instruments”. Per fer les coses bé, vaig llegir primer la lletra de la primera cançó del disc per entendre el que deien abans d’escoltar-la. Em va semblar molt poètica. Però quan vaig escoltar la cançó, no se ben bé perquè, em vaig posar a plorar sense contenció. No parava de plorar. Com si tragués sense control una estranya tensió que no se d’on em venia. “Neihborhood 1” es brutal, i “Laika”, en alguns moments, no és d’aquest món. Com si algú superior ens parlés als mortals de la terra.