St. Vincent i… un Johnny Cash feliç?

in A PRIMERA FILA

Dissabte, 7 de setembre de 2013, L’Auditori

So ambiental de caire silvestre: ocells, vent, petits insectes… relax a l’Auditori malgrat la gran quantitat de gent que ja s’hi aplega. De sobte els altaveus de la sala reprodueixen l’estrèpit d’un tro i les primeres gotes de pluja que en breu acabaran esdevenint tot un xàfec. Maco, molt maco si no fos per la cervesa que m’he pres abans d’entrar. Se’m planteja el dilema de si podré aguantar fins el final del concert o si s’imposa una visita ràpida a Can Roca.

Fou llavors, en aquest curt però etern espai de temps, que una veu madura i profunda anuncià l’imminent començament de l’espectacle. El mateix David Byrne, des del “més enllà” ens recomanava que, en cas de fer fotos i vídeos, no ens passéssim tota l’estona enganxats a la pantalla. El savi consell, en definitiva, proposava intentar gaudir al màxim del xou.

Efectivament els artistes no trigaren a sortir a l’escenari abraçats per la cridòria d’un públic entregat. Ben aviat, amb el tema Who, fou evident la química del binomi i el rodatge d’un projecte nascut l’any 2012. Love this Giant, àlbum que uní l’escocès David Byrne i la nord-americana Annie Clark, fou i és una alenada d’aire fresc que es reprodueix de forma fidedigna i molt treballada damunt la tarima.

La posada en escena, sense grans artificis, és alegre i molt efectiva. La banda de 10 músics que acompanya el duet d’estrelles la composen 8 instrumentistes de vent, un teclista i un bateria/percussionista. A aquests cal sumar les guitarres de Byrne i Clark però la força, la contundència i la diferència venen de mà de la tuba, els saxos, trompetes, clarinets… De la mateixa manera, val a dir, si se li pot posar un “però” a tot plegat, fora precisament el fet que aquest tipus de formació ofereix un rang de matisos inferior resultant en certs instants lleugerament monòton.

Ara bé, el dinamisme amb que els músics es mogueren per l’escenari, la indiscutible qualitat vocal i instrumental i una intel·ligent combinació de temes feren d’aquest un concert sincerament memorable. Més enllà dels temes del disc David Byrne regalà al respectable alguns dels temes més coneguts dels Talking Heads (essent l’excepció l’esperat Psycho Killer) fent que el públic s’aixequés de les seves butaques i ballés al ritme de This Must Be The Place, Burning Down The House… Brillants foren també els temes de St. Vincent interpretats amb sobrada solvència per una oxigenadíssima Annie Clark.

Molts coincideixen en afirmar que Byrne ha rejovenit gràcies a aquest projecte, la seva companya d’escenari, en clara referència a la seva indumentària negra,  el va definir com un “happy Johnny Cash”. Sigui com sigui fa goig veure com encara hi han artistes de gran trajectòria que no es conformen a viure de rendes i aposten per noves i excitants aventures (sense renunciar, és clar, al seu gloriós passat).

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada