Cruïlla 2013: un pas més cap a l’indie

Sota el lema ‘We are music’ l’última edició del Festival Cruïlla ha arribat aquest any a la xifra dels 31.000 assistents, una xifra notable tenint en compte el caràcter heterogeni de la seva proposta. Tot i així, sembla que la proposta eclèctica ha perdut força aquest any si ens fixem en la notable diferencia en els cartells de divendres i dissabte. Mentre un públic més ‘indie’ esperava ansiós la tanda de concerts del divendres, un públic més difícil d’encasellar ho feia el dia següent. Una aposta per la música pop a Barcelona és un caramel per a un festival, i sembla que els organitzadors del Cruïlla no s’ho ha pensat dues vegades a l’hora de pujar-se al tren de la tendència.

Divendres la nostra ruta pel Cruïlla va començar amb una gran, Charlyn “Chan” Marshall àlies Cat Power, que va presentar el seu últim disc “Sun” en una també assolellada tarda de juliol al Fòrum. Es va presentar amb la humilitat d’un espontani, i s’agraeix. Més encara si va acompanyada d’una personalitat enigmàtica i d’una manera peculiar de moure’s per l’escenari, que va atrapar els assistents. A vegades la veu sonava massa imperfecta, però és part de la bellesa de la seva proposta.Va interpretar la majoria de temes del seu últim disc, que mira més cap a horitzons més electrònics deixant enrera la etapa més Americana music.  “Mahattan”, l’encomanadissa tornada de “3,6,9”, i els sons més llatins de “Ruin” van ser alguns dels temes més corejats, tot i que va fer alguna petita incursió en els seus treballs anteriors. Es va acomiadar tirant flors i aigua a un públic que es resistia a abandonar els jocs i la complicitat amb Cat Power.

Rufus Wainwright va aparèixer despullat de floritures i del barroquisme al que ens té acostumats. Un piano, unes quantes guitarres i la seva immensa veu van ser suficient per omplir el buit que deixen les seves melodies orquestrades. Una vetllada molt emocional, amb dedicatòries a la seva difunta mare, a ‘Sometimes You Need’ a la seva filla a ‘Montauk’, i a la seva parella a ‘Song Of You’, del seu últim disc. També va haver-hi lloc per a la seva versió de l’ ‘Hallellujah de Cohen i per temes més antics però tant i més coneguts com ‘Going to a town’ o ‘Cigarettes and Chocolate Milk’. Un autèntic luxe poder presenciar en directe una interpretació magistral al piano acompanyada d’un torrent de veu.

Suede va prémer l’accelerador dels hits, que es van succeir un darrere l’altre sense donar un moment de treva al seus incondicionals. ‘She’, ‘Trash’, ‘Animal Nitrate’, ‘We are The Pigs’, ‘New Generation’ i ‘Beautiful Ones’ van sonar contudents i la qualitat del grup va demostrar perquè són temes que mai caduquen. Un Brett Anderson en forma va deixar la camisa xopa i es va entregar a balls i en va fer còmplice a un públic que es va deixar les cordes vocals. Definitivament Brett Anderson s’ha guanyat el títol d’Iggy Pop del britpop, i tant la seva maduresa vocal com la seva nova proposta amb ‘Bloodsports’- van sonar potents ‘Barriers’, ‘It Starts and Ends With You’, ‘Hit Me’, – el mantenen ben alt, en l’olimp de l’indie.

Joan Colomo va obrir el ‘xiringuito’ amb una mescla de clàssics dels 80 i dels 90, on ajuntava amb total tranquil·litat el ‘Do you believe in life alter love’ de Cher amb l’ ‘1 de enero, 2 de febrero, 3 de marzo, 4 de abril…’. Dic xiringuito perquè els organitzadors no li van fer un gran favor col·locant-lo a un petit escenrari (dit lounge) amb una qualitat de so bastant pobra i poc espai pels seus fans, que ja en té uns quants. Però ell no es va acovardir, sinó tot al contrari, va posar tota la seva ‘jeta’ al servei de l’entreteniment amb majúscules. La maquinària remember amb ‘The final countdown’, d’Europe, ‘’Basket Case’ de Green Day o ‘Maria’ de Blondie no va parar, i un públic més noctàmbul va transformar aquell  petit espai en una gran disco de festa major.

Una gran descoberta d’aquest Cruïila van ser els danesos Whomadewho, uns vertaders trencapistes de ball amb la seva mescla de funk, disco y rock. Perquè us en feu una idea, tenen una proposta similar a la que poden tenir grups com LCD Soundsystem o Daft Punk. La hora del concert ideal per un repertori amb tan de ritme i groove, que  va sacsejar un públic nombrós, on es trobaven seguidors però segur que també algun desconeixedor, que com jo, va quedar atrapat a la pista per una proposta de qualitat, divertida i original.

Les propostes musicals que el Cruïlla ens tenia reservades pel dissabte eren d’allò més heterogènies i diferents en estils a les de divendres. L’actuació de Goran Bregovic i els 19 músics que l’acompanyaven (si no ens vàrem descomptar) de la Wedding and Funeral Orchestra, va ser un clar exemple de com el mestissatge de cultures, a cavall entre el folklore més pur procedent dels Balcans amb tocs de rock, i la barreja de sons de multitud d’instruments, poden convertir un concert en una autèntica festa, fent saltar i ballar al més incrèdul. Força, energia i molt bon rotllo, això aconseguiren tant el repàs dels temes del seu últim treball “Champagne for Gypsies” com els consolidats “Kalashnikov” o “Gas Gas”. Bregovic, el compositor per excel·lència de l’Emir Kusturica, va fer molta feina i ben feta, i els milers d’espectadors que varen acabar ben suats al final del concert, en varen ser testimonis.

Vestida d’un blanc immaculat, Skye Edwars, va donar la benvinguda als Morcheeba a la nit xafogosa de dissabte al Fòrum. Clàssics de la primera època com “Shoulder holster”, “Otherwise”, “Blindfold” o “Rome wasn’t built in one day” combinaren amb les noves propostes del “Blood Like Lemonade”, treball que va tornar a unir Edwars amb els germans Godfrey. I és que la veu de la britànica té alguna cosa especial, on hi conflueixen el groove, el trip hop i alguns dels seus temes com “The Sea”, varen hipnotitzar als oients. Va ser la proposta idònia per fer de pont entre Bregovic i Snoop Dog.

Amb ulleres de sol, collars, anells i una samarreta del barça amb el número 10 però amb el seu nom, Snoop Dog o Snoop Lion, va fer acte de presència davant d’una marabunta entregada i disposada a idolatrar-lo des del minut zero. I el rei del rap californià, no els va decebre. Com si de la llei d’acció-reacció es tractés, el públic i el protagonista de la nit, entraren en un joc de simbiosis que durà tot el concert. Braços alçats, cossos movent-se rítmicament, i olor a marihuana, varen ser les constants. Les repeticions per part del públic de les seves rítmiques raperes, les variables. “You might be alone” , “Signs”, “Young, Wild and Free”, “Drop It Like It’s Hot” o “I wanna fuck with you” es varen anar alternant amb les incomptables vegades que Broadus va ser políticament incorrecte amb el seu vocabulari i els seus “motherfucker”. Però a ell se li pot permetre tot, perquè no deixa a ningú indiferent, t’agradi o no el rap o el funky. Després d’hora i mitja d’adrenalina desmesurada, tres paraules posaven un final de festa a l’alçada: “smoke weed motherfuckers” mentre les primeres notes de “Jammim” de Bob Marley omplien l’escenari alhora que Snoop Dog s’acomiadava d’ell.

Lluny de les massificacions de la nit, Maïa Vidal, va encisar amb la seva veu angelical juntament amb el joc de llums que l’acompanyaven. Abillada amb una diadema de flors, presentà als assistents “Spaces”, el seu segon treball. L’americana afincada a Barcelona, va sonar delicada, dolça i amb una qualitat rigorosa i va ser una altre descoberta personal del Cruïlla d’enguany.

Els Mambo Jambo ja ens tenen acostumats a uns directes d’infart i com era d’esperar, varen estar sembrats. En el petit recinte que l’organització els havia reservat no hi cabia ni una agulla. Rock&roll i rhythm&blues en estat pur. I Tiken Jah Fakoly, potser varen ser els que més ens sorprengueren amb el seu African Revolution i el seu reegae reivindicatiu procedent de costa d’Ivori. Rastafaris amb olor a herba ballant sense parar. Reminiscències de sons africans: un altre exemple de l’àmplia gamma de ritmes i música que el Cruïlla ens ha apropat aquest any.

 Text: MCarme Montero i Tatiana Moret

Fotos: Xavi Torrent – Cruïlla Barcelona

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Història anterior

#PopArb13: crònica d’un gran cap de setmana

Següent història

Faraday, festival 10!

L'últim de A PRIMERA FILA