Let’s Festival #3 – Hi ha algú de L’Hospitalet?

 

15/03/2013 – Let’s Festival – Sala Salamandra

Gran cartell amb accent català per a la nit de divendres passat al Let’s.

Els encarregats d’obrir foc foren els barcelonins Bremen que passet a passet augmenten la seva presència en els festivals d’aquí i d’allà. El seu directe afegeix contundència i una intencionada distorsió als temes del seu debut discogràfic Les cançons que vindran. Tres guitarres, dues veus protagonistes i puntuals sonoritats surenyes amb un cert aroma Eagles en la seva etapa country rock.

Com diria Sofia Mazagatos, l’important és “estar en el candelabro” i la banda compta, més enllà del “televisiu” Ja ho veus, amb raons per quedar-s’hi.

Un bon inici de sessió i preàmbul per una altra formació que a l’igual que els Bremen passeja amb envejable assiduïtat el seu Pla B pels escenaris. Parlem de Prats que carregaren al màxim les piles per a despentinar els assistents amb un enèrgic concert carregat de decibels. La recent formació destil·la experiència, la dels seus membres, i això es nota en l’elegància i seguretat de la posada en escena. A més del repàs integral del disc els de Marc Prats van afegir, com ja va sent habitual, un cover de la brillantíssima cançó Ja no sap greu de Paul Fuster així com  una sorprenent versió del Laredo de Band of Horses.

A l’Ampli li mola Prats, ja ho sabeu, les xarxes “gossip” en van plenes, i malgrat que no som gaire de xafarderies comentar-vos que en breu en tindreu proves d’aquest tòrrid idil·li. En fi, estigueu atents.

I finalment arribaren els Mishima. Què dir d’aquests cap de cartell que no s’hagi dit ja? Són grans i ho saben, sobretot quan arrosseguen al públic allà on calgui. Carabén, en una sincera mostra de cortesia, manifestà el seu goig en tocar al Salamandra i, per tant, a L’Hospitalet. Ara bé, poques mans s’aixecaren quan intrigat preguntà si hi havia algun autòcton entre els presents.

Doncs això, poc importa que al cantant se li oblidi fugaçment la lletra o que Dani Vega toqui momentàniament en un to equivocat; la gent coreja i gaudeix amb fervor totes i cadascuna de les cançons.

Aclarim, tot i que potser no caldria, que els Mishima toquen de memòria i que la pulcritud amb la que executen els seus hits, un rere l’altre, els fan mereixedors d’un lloc privilegiat a la història de la música feta al nostre país. El concert del Salamandra en fou una nova mostra.

 Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Història anterior

Let’s Festival: Sr. Chinarro + Nacho Umbert & La Compañia + Bastante

Següent història

MY BLOODY VALENTINE: LA EXPECTATIVA Y EL HECHO

L'últim de A PRIMERA FILA