Foramuralla 2012: fent bona la dita

in A PRIMERA FILA

Vic, 31 d’agost – 1 de setembre

Atenció! Procedim a l’obertura del sobre. Quins nervis! Silenci, si us plau, aquest és un moment de gran solemnitat. El premi a la paraula més recurrent del Foramuralla 2012 és per a… FRED! Un fort aplaudiment!

Sí, fred, i és que a excepció de Bigott, que més enllà de l’estricte text de les lletres no va dir ni ase ni bèstia, tots els artistes van fer referència a l’esmentat fenomen climatològic. Cert és que la majoria dels assistents no passàrem calor però potser va ser més fruit de la sorpresa que d’insoportables corrents d’aire siberià. Tal vegada fred podria servir, alhora, per referir-se a l’ambient en general, poca afluència de públic en un festival a priori atractiu que probablement esdevingué víctima del síndrome post-vacacional i, com la resta, de la crisi.

Musicalment no hi trobaríem gaires pegues, cadascun dels artistes que conformaren l’elenc sabé com mantenir el bon nivell del conjunt. Potser, si haguéssim de mencionar un “però”, esmentaríem que hagués estat bé programar, per la primera de les nits, a algú amb “més ritme”. Nacho Umbert, guitarra (prestada) en mà, sonà íntim, com sempre, i una mica refredat. Paul Fuster sortí a l’escenari amb ganes de xarrera provocant constantment les riallades còmplices dels presents (exceptuant el personal de seguretat al que dedicà algunes paraules). El repertori de cançons, malgrat sonar amb força, va ser més aviat escàs. Magnífica versió del Heart of Glass de Blondie. Joana Serrat, tapada fins les celles, va fer bo el merescut reconeixement que li ha valgut el seu darrer treball The Relief Sessions. Va sonar molt bé, però el seu estil sembla més propi de la Jazz Cava de Vic que d’un festival d’aquestes característiques. Finalment arribà l’hora d’un dels caps de cartell i val a dir que els Antònia Font escalfaren l’ambient com bonament pogueren, tot i que el reduït número d’assistents ho feu difícil. Així arribàrem al moment àlgid de la nit quan, transformats en Rage Against The Machine, interpretaren el seu Astronauta Rimador. Concert generós i variat que inclogué els grans èxits de la banda.

Pel segon dia s’esperava una major afluència de públic però l’inici, certament, no prometé. Hyperpotamus començà la seva actuació acompanyat dels quatre gats que l’observàvem des de la gespa. La seva va ser una contribució interessant, una experiència curiosa i diferent, Micròfon en mà embastà sons vocals per acabar confeccionant melodies plenes de ritme. Malgrat la manca d’hores de son (fruit dels seus compromisos professionals) i de caliu humà el cantant mostrà interès pel gentilici de Vic i fou agraït amb els assistents. Mates Mates, els següents de la llista, fills de la Plana, se sentiren còmodes dalt l’escenari i oferiren un bon concert. Bon rotllo, energia i la característica barreja de sonoritats que els és pròpia, demostrant un cop més que són una banda de directe. Seguidament torn de l’orgull de la comarca, La Iaia, que s’esplaià envoltada de col·legues (el número de persones augmentà substanciosament) en un recital que comptà amb certs moments d’eufòria col·lectiva. Gran versió de l’Alegria dels Antònia Font. Per postres un bany de multituds amb el trio barrejant-se amb el públic. Seguidament el saragossà Bigott oferí un extens repertori farcit de bones cançons. Sobri i més que correcte a nivell musical, excèntric (marca de la casa) a nivell personal. Plat fort de la jornada: Mishima. Els de Barcelona patiren les inclemències tèrmiques de la matinada vigatana però lluny d’acovardir-se oferiren un repàs exhaustiu a L’amor feliç i als hits més esperats. Remarcable és la millora que, a raó d’interpretar-los, ha sofert la sonoritat dels temes del darrer disc. Els extravagants Sanjays foren els encarregats de tancar la nit. Barreja de pop, rock i molta psicodèlia esdevingueren un bon final de festa.  Hagués calgut, nogensmenys, accelerar el condicionament de l’escenari, guarnit amb branques d’arbre i altres objectes, doncs l’hora feu que una part important del públic decidís retirar-se.

El Foramuralla, conclourem, serví per evidenciar vàries coses: el bon moment que viu la comarca (i en concret la capital) com a seu d’importants esdeveniments musicals i com a bressol de noves propostes, la conveniència de saber triar correctament les dates de programació d’un festival i que la dita popular “a la Plana de Vic, nou mesos d’hivern i tres d’infern” fa pensar que les nits viguetanes, de per sí, no són les més càlides del país.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada