Els Amics de les Arts – Espècies per Catalogar (2012)
[xrr rating=6.5/10]
Gairebé tres anys després de la publicació d’un dels discos més populars de la música catalana moderna, Bed & Breakfast (2009), Els Amics de les Arts llancen el seu tercer àlbum d’estudi sota el suggerent nom d’ Espècies per Catalogar (2012). En una evident línea continuista, el quartet barcelonès ha afegit més mitjans a una fórmula que els ha donat rèdit: una desenfadada barreja instrumental mesclada amb un desvergonyit joc de quatre veus. Firmen ara un treball correcte i un bon argument per prolongar aquell boom. Dotze cançons que ja no parlen tant d’entremaliadures, sinó de les dificultats de la vida adulta que afronten sense perdre la ironia ni el nen que duen dins.
Encara que amb menys suport de la crítica en general, Els Amics de les Arts, juntament amb Manel i Mishima, constitueixen sens dubte un dels tres pilars del pop català actual, fins i tot més enllà de les seves fronteres. Conscients del pes històric de la tradició musical del país, reprenen les arrels del cantautor català i les eleven a cotes mai vistes fins ara, apostant fort a més per unes lletres molt elaborades. En aquest àmbit, Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué i Dani Alegret han realitzat un gran treball, en alguns moments enciclopèdic, jugant amb multitud de referències de la cultura popular, des de Blur a Schopenhauer.
Els diferents temes del disc ens conviden a explorar experiències úniques, personatges allunyats dels tòpics i escenaris a mig camí entre la realitat i la ficció; d’aquí el títol del disc. Ens han convençut especialment L’home Que Dobla en Bruce Willis (que tanca la trilogia d’homes), trista historia de la veu que dóna vida aquest actor “que no és de Manhattan, que és de Cardedeu” i que haurem de contrastar per sortir de dubtes; Els ocells on descriu metafòricament com les onades migratòries van i venen “ja han arribat, tornar a ser estiu” igual que les relacions intermitents impossibles; Carnaval, on en una col·laboració especial amb l’Espai Brossa, les paraules cobren vida i es disfressen “visca la polisèmia i els significats”; i Ciencia ficció, telegràfica descripció de com superar una relliscada “per perdonar-te calia arribar aquí” per no acabar amb una relació.
No s’amaguen darrera tornades fàcils i a vegades és difícil trobar passatges per poder corejar. Ple de mig temps, sí hi trobem melodies fàcilment identificables. A més, sempre podrem gaudir entonant les múltiples codes líriques que usen, sobretot als tancaments. No s’aferren a cap sacrifici estètic i aposten per dos valors de vegades infravalorats en l’art: l’espontaneïtat i l’atreviment. Es deixen anar. Ara bé, no són tot flors i violes, es tracta d’un disc de difícil digestió que només després d’una escolta reiterada arriba a l’oient. El grup conserva encara certs tics (defectes per uns, trets indispensables per d’altres): l’excessiva obsessió per la rima fàcil i els jocs de paraules, l’abús de la teatralitat o l’exagerat protagonisme compartit.
L’altre dia em van preguntar: i aleshores perquè t’agraden tant… i no vaig saber què dir!
Text: Marc Batalla
