Los Evangelistas: pregant per en Morente

in A PRIMERA FILA

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les definicions d’evangelista són:

[bíbl] Cadascun dels quatre escriptors als quals hom atribueix la redacció definitiva dels Evangelis. Són: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Tradicionalment, hom els representa amb la forma d’home, de lleó, de bou i d’àguila, respectivament.[mús] En els oratoris basats en episodis del Nou Testament, orador que canta o recita el text evangèlic que serveix de base a l’obra.

Així doncs, podríem entendre que en J, l’Antonio Arias, en Florent i l’Eric, components de Los Planetas i Lagartija Nick, són la reencarnació dels quatre evangelistes i s’han ajuntat per donar a conèixer la paraula del gran Enrique Morente. I així ho fan. Passen pel seu sedàs les cançons d’en Morente i les escampen com la bona nova.

Un dels primers llocs on Los Evangelistas han fet sonar la música i les lletres de l’Enrique després de l’edició d’”Homenaje a Enrique Morente” ha estat al Palau de la Música. El temple es va omplint de fidels i seguidors. Seguidors d’en Morente, de Los Planetas i de Lagartija Nick. Tots som una gran família que ens reunim al voltant del record d’un dels grans del flamenc. Ell els hi va ensenyar i va obrir el camí de la fusió del rock i el flamenc.

Mentre sonen uns cants gregorians s’apaguen els llums i apareixen els evangelistes. I comença a sonar “Gloria”. Creen un ambient que fa posar els pèls de punta. I continuen amb “Decadencia”, amb un passatge psicodèlic que em deixa embovat. Té un to menys festiu que l’original, però t’embolcalla amb el so penetrant de les guitarres.

I, després d’un parell de cançons més, l’Antonio Arias es treu la jaqueta i deixa al descobert una armilla negra tunejada amb lletres brillants al davant i al darrera amb la inscripció Morente. I, ens recorda perquè estem al Palau aquesta nit…

I van predicant, mica en mica, els escrits d’en Morente. I la gent fa que sí amb el cap al ritme de la música. I ens captiven amb la psicodelia i al ritme de la bateria. Ens atrapen amb el soroll embriagador de les distorsions. I marxen, abans dels bisos evidents. No tarden ni trenta segons a tornar a aparèixer. I, amb els bisos, arriben les col·laboracions i les sorpreses.

Surt la Carmen Linares, la cantaora que amb el seu cant poderós, fa que “Delante de mi madre” es converteixi, ajudada per l’ambientació musical, amb una cançó hipnòtica quasi màntrica preciosa. I, per les dues següents cançons, apareix a l’escenari com si d’una musa es tractes, la filla mitjana de l’Enrique, la Soleá Morente. Imposa la seva presència i li dóna una volta a “Yo poeta decadente” cantada per l’Antonio. I, ens fa posar drets, després de cantar “La Estrella”, la cançó que el seu pare va escriure quan va néixer la seva filla Estrella. Emocionant.

I, quan sembla que la cerimònia ja s’ha acabat… Tornen a aparèixer! En Florent és el primer, donant les gràcies. I que tocaran ara? Doncs “Ya no me asomo a la reja” de “La leyenda del espacio” de Los Planetas i “Ciudad sin sueño” de l’”Omega” de Lagartija Nick. I la missa s’acaba amb una demostració espectacular de l’evangelista Eric tocant la bateria.

I els fidels i seguidors abandonem al temple amb la veu de fons de l’homenatja’t, l’Enrique Morente. Crec que estaria orgullós de com els seus Evangelistes prediquen la seva paraula pel món. Amén.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada