Robin Guthrie Trio + Dotore: Supernovas por la mañana

Barcelona – Sala Apolo – 02/02/2012

S’apaguen els llums i al sostre apareixen galàxies llunyanes, estels fixes que conformen constel·lacions i que, si deixes volar la imaginació, dibuixen herois i deïtats gregues. Goita! L’Osa Major i al costat… la Menor, és clar. De cop i volta la veu greu i profunda d’en Jordi Boixaderas (en la seva faceta de veu en off) comença a explicar que una “una nana blanca, companya d’una altra estrella encara activa, agrega prou massa procedent de la segona com per superar el límit de Chandrasekhar i procedir a la fusió instantània de tot el seu nucli” i bla, bla, bla… Mig hora més tard algú et dona un copet al braç, et desperta i et comunica que el show ha acabat.

Quina mena de crònica musical és aquesta? – us preguntareu. M’explico: les melodies atmosfèriques de Robin Guthrie em produeixen la mateixa sensació que aquell antic “espectacle” anomenat Supernova ofert (durant dècades!) pel Museu de la Ciència de Barcelona. Com aquell, la música de l’escocès, congelada en el temps, sembla no evolucionar.

Des que va per lliure el guitarrista i teclista dels Cocteau Twins repeteix el mateix disc un cop rere l’altre. De fet, entre el què feia amb aquests i el què ofereix en solitari no hi ha gaire distància, malgrat que queda orfe sense l’agradable veu de l’Elizabeth Fraser. Tenint en compte que el millor de la banda data de principis dels 80 no és d’estranyar què, sumat a l’onada de fred siberià que castiga la Ciutat Comtal, la sala 2 de l’Apolo estigués mig buida.

Aquesta no vol ser una crítica demolidora, el concert no va ser, ni de bon tros, un desastre. És força probable que fes les delícies d’alguns incondicionals. Val la pena comentar que el músic va ser fidel en tot moment al seu estil i que, melòdicament, la música de Guthrie, com de costum, va sonar envoltant i hipnòtica. Farcida de reverbs, ecos i sintetitzadors de sonoritat analògica (tristament reencarnats en un ordinador portàtil) va tenir la virtut de transportar l’oient de certa edat (com ara el redactor d’aquesta crítica) a èpoques passades (com la de l'”espectacle” Supernova).

Durant la relaxant vetllada se’ns va oferir un acurada recopilació de temes instrumentals extrets dels seus diferents treballs. De l’EP Sunflower Stories van sonar Slighty out of focus i Horse Heaven, Bordertown de l’Everlasting, l’intro i el Lisa@dixo.com de la banda sonora del llargmetratge hispano-mexicà 3:19. Monument i Pale de l’àlbum Continental, Mission Dolores i Little Big Fish del Carousel. També va incloure Snowfall i Neil’s Theme, temes nascuts de la col·laboració amb el compositor avanguardista nord-americà Harold Budd.

Convido a qui tingui ganes i temps a escoltar aquesta selecció. Jutgeu per vosaltres mateixos si es tracta d’un artista amb una personalitat molt marcada o algú que no ha sabut digerir el pas dels anys. Jo, sincerament, no ho tinc clar.

Pa d’un altre paner van ser els teloners. En Pablo Martínez Sanromá, disfressat del seu alter ego ‘Dotore’, malgrat compartir l’eloqüència davant del públic de l’escocès, va saber per contra crear un clima íntim i càlid. Acompanyat del també donostiarra Iñaki Irrisarri (bateria) i el noruec Hävard Enstad (violoncel i piano) el trio va presentar de manera integral el seu darrer àlbum Los Veranos y los días. Disc, aquest, al que si hagués de posar un qualificatiu faria servir un adjectiu tant definitori i innocent com “bonic”. No és ni excessivament sofisticat ni fotudament banal, es situa en un punt en el que l'”oient mig”, fàcilment, es sentirà còmode.
El concert progressà en aquesta línia, a estones més alegre a estones més pessimista, però en definitiva proper i accessible, missatges clars i cançons curtes. Per part meva destacaria “La mañana” per ser capaç de conduir la meva ment fins un dia assolellat d’estiu en bona companyia. No s’ha de desmerèixer, tampoc, la resta del repertori.

Text: Alex Reuss
Fotos: Sergi Moro

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Història anterior

Paul Fuster: Una benvinguda amb ‘Repte’

Següent història

Festa demoscòpica de la Mondo Sonoro: el forn de les noves bandes

L'últim de A PRIMERA FILA