Paul Fuster: Una benvinguda amb ‘Repte’

in A PRIMERA FILA

Després d’un silenci musical d’uns quants anys, com qui no vol la cosa, Paul Fuster reapareix als escenaris, i ho fa omplint tres nits consecutives l’Heliogàbal i presentant el seu primer disc en català ‘Repte’.

 Un aspecte entre grunge i malgirbat, uns cabells despentinats i l’estranya costum d’arromangar-se els pantalons mentre toca la guitarra van acompanyats d’un accent molt català i alhora molt anglès – va néixer a Minnesota però actualment viu a Cardona- i d’una personalitat transgressora, desinhibida i imprevisible. Darrera d’aquesta closca s’amaga un Paul Fuster artesà, fabricant de guitarres i bicicletes amb material reciclat i amant de la vida al camp. Darrera d’aquesta altra un músic amant de la percussió que es mou amb gran intensitat dins dels paràmetres del folk-rock nord-americà.

 L’acompanyaven Pep Mula a la bateria (Sanjosex) i Xarim Aresté al banjo (Very Pomelo, Maika Makovski, Sanjosex i Sopa de Cabra), que van saber seguir amb gran complicitat i nivell les anades i vingudes d’un Paul Fuster apassionat, amant de les improvisacions, de les pujades d’intensitat i dels silencis sobtats. Es notava que tots tres es trobaven còmodes – no seria difícil imaginar-los en la mateixa actitud en una jam casolana – , i estaven contents perquè “el concert no estava petat” i perquè “el públic els donava bon rotllo”. L’ambient va ser tan distès que una noia allunyada de la barra va aprofitar per demanar-li una canya a Paul Fuster, que encantat de la vida, li va servir.  L’anfitrió fins i tot va pensar en qui anava apurat i va fer una pausa perque anéssim al lavabo, que va aprofitar per confessar la seva aversió als “farloperos” i per exposar la seva teoria sobre com els corbs es mengen els esquirols. Una vetllada molt casolana i instructiva, només faltaven les pantufles i la manta.

 Pel que fa al repertori escollit, es va centrar exclusivament en els temes del seu últim disc, amb lletres emocionals i sanadores que suggereixen vivències personals acompanyades de melodies enèrgiques que fluctuen del blues i el folk al rock. Ens va encomanar de força i esperança amb ‘La santa collons’, de positivisme amb ‘Ja no sap greu’ i va reavindicar  els sentiments i les poques coses que tenen valor a ‘Estem escoltant’ i ‘Preuat i preuada’. Només es va permetre la llicència de viatjar al passat amb el tema ‘Beautiful Sometimes’, i en concret, als vuitana, amb una versió més tranquil·la i folk del famós ‘Heart Of Glass’ de Blondie.

 Tot i tenir tres discos en anglès a les seves esquenes i projectes musicals lligats a la ciutat de Nova York sembla que  ara per ara Paul Fuster vol enfortir les seves arrels maternes i endinsar-se plenament en la nova aventura catalana. Amb això, només ens queda donar-li la benvinguda a casa.

Text i fotos: Tatiana Moret

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada