Mishima a l’Heliogàbal: Segur que demà “va ser” pitjor

in A PRIMERA FILA

Hi ha rituals, o diguem-ne tradicions nadalenques, que no es poden passar per alt. Cada any anem a veure el Messies de Händel, mengem sopa de galets el dia 25, canelons el 26 i anem a veure els Mishima quan toquen a l’Heliogàbal. En l’últim cas, la tradició ha hagut d’assumir uns costos elevats, perquè aquest grup va creixent i l’Helio segueix tenint el mateix tamany. I a més a més, els avenços tecnològics en ocasions poden fer la traveta a unes quantes desenes d’internautes àvids de comprar entrades, siguin pel 21, 22 o 23. En tot cas, dir-vos a tots aquells que us heu quedat fora del ‘sorteig’, -i segons fonts de primeríssima mà- que tindreu el plaer d’assistir a un assaig general per preparar la nova gira en un local de més capacitat. Ja ho diuen, ja…Quan es tanca una porta s’obre una gran finestra.

Nosaltres vam ser dels afortunats que vam entrar per la porta, i a més a més, en vam poder gaudir asseguts a primera línea. En una comfortable butaca veient els Mishima sobre fons vermell. Com si fóssim a casa. Potser aquesta sensació casolana em va invadir de tal manera que la primera part del concert vaig experimentar uns Mishima tranquils, mesurats, més aviat tímids. Seguint la filosofia de Guardiola potser es preparaven pel gran assalt a la segona part. I va ser així. Després d’una pausa i amb l’inici de la catàrtica ‘Una part de tu’ vaig començar a percebre l’energia, la comicitat i la complicitat a què em tenen acostumada. Va haver-hi moments per a tots: el moment Richard Clayderman de Marc Lloret, el moment ‘les parets de l’Heliogàbal són la nova bateria d’Alfons Serra’, el moment més ‘rocker’ de Dani Vega i el moment ‘estrelleta capriciosa’ de David Carabén. I fins i tot un udol col·lectiu per arrodonir-ho.

Ens van presentar en exclusiva dos temes nous: ‘Els Crits’, que segons Carabén, parla sobre l’ansietat i el tranquimazín, i ‘El que ens indica el cor’, que ja va sonar a l’últim concert que van oferir al Palau de la Música.  Després, hits potents com ‘Qui n’ha begut’ i ‘Un tros de fang’i d’altres primerencs però que mai caduquen com ‘No et fas el llit’ i ‘L’estrany’.

Els concerts de dos i tres dies tenen el seu què. S’estableix una absurda competència en la qual tots afirmem amb contundència que ‘el nostre dia’ ha estat el millor. En aquest cas, és veritat, i nosaltres ens limitarem a confessar-vos a cau d’orella que “demà va ser” pitjor que avui.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada