Un diumenge amb Mazoni

in A PRIMERA FILA

“És diumenge i estic molt patós”. Així d’expeditiu es va presentar Mazoni al concert que va oferir a la sala Apolo dins del cicle ‘En persona’. Es tracta d’una proposta molt original que tracta d’apropar els artistes al seu públic i que permet, a banda d’escoltar la seva música en directe i en un format acústic, entaular un diàleg i preguntar curiositats a l’artista convidat.

Era diumenge i suposo que l’ànim general no va permetre trencar el gel amb facilitat. Ahir vam constatar que Mazoni és home de poques paraules i de molts acords, que viu tant la música que no la pot explicar i que es defineix a través de les seves lletres i melodies.

Va encetar el repertori amb ‘Com he arribat aquí?’, d’‘Esgarrapada’, el disc que va marcar un abans i un després en la seva trajectòria musical. ‘Galàxia interior’, ‘Perduts en la boira’ i uns ‘Ulls de gat mesquer’ que el van deixar en blanc no van acabar de fer arrencar el públic, tímid però segurament amb mil preguntes per fer-li. I, de sobte, entre els assistents, va sortir al rescat un col·lega de Mazoni i ‘representant del Baix Empordà’, que va començar a posar cara i salsa a l’ambient. I després, per acabar de destesar-ho tot plegat, va arribar Le Petit Ramon, que amb el seu punt canalla va donar-li un punt rocker a la trobada. Van tocar junts ‘Això nostre s’ha acabat’, ‘Qui vol consells?’ de Le Petit Ramon’, i van versionar ‘God save the Queen’ dels Sex Pistols. Shorts o slips?.Aquesta va ser la pregunta bandarra que va llançar a l’aire el Ramonet per animar al personal i fer esclatar algunes rialles.

Sobretot va tocar temes de discos anteriors- ‘Se’m moren les plantes’, ‘Eufòria’, ‘Memòria’ ‘Caputxeta’, entre d’altres-, ja que tal i com va explicar, potser necessitava temps per digerir els nous i fer-los més seus. Va reconèixer que de la seva versió de Bob Dylan ‘La granja de la Paula’ li va atraure el seu to quotidià, perquè era l’únic tema que no parlava “de la pau, el món, els somnis i la mare que ho va parir a tot”.

La conya va començar quan el seu col·lega del Baix Empordà va pujar a l’escenari i va posar coreografia i onomatopeies vàries al tema ‘Ei, que surt el sol’. Les rialles ja eren generalitzades, el concert ja s’acabava i el públic no volia marxar, així que el singular tàndem ‘Mazoni/ Le Petit Ramon’ van posar el punt i final amb els clàssics ‘I saw her standing there’ dels Beatles, ‘Last time’ dels Rolling Stones i ‘Rainy Day Women’ de Bob Dylan.

Us preguntareu quines van ser les anècdotes que van sortir d’aquest cara a cara amb Mazoni. Vam poder saber que el Jaume Pla havia tingut un dia estrany, que des dels 14 anys fa cançons, que li agrada molt fer el gandul i que el nom de Mazoni surt de les dolentes del còmic del Capità Harlock.

Vam sortir de la sala amb la sensació d’haver-nos deixat alguna pregunta, i finalment ens en va venir una. Quina música escolta Jaume Pla a casa seva? Esperarem un pròxim cara a cara per preguntar-li.

Text:  Tatiana Moret

Fotos:  Sergi Moro

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada