Divendres 21 de juliol. Plego de la feina i surto pitant de Barcelona direcció Sant Feliu de Guíxols. Ahir el vespre el temps pronosticava pluja. No, si us plau, que no plogui! Em passo tot el viatge per l’AP7, incloent-hi la caravana de rigor, repetint el mateix…
Arribo i vaig a deixar la maleta a l’hostal. Obro la finestra i m’estiro una estona al llit a descansar. De fons, amb el cel ben ennuvolat, sento les proves de so dels Love of Lesbian i penso: Jordi, para bé l’orella que anant bé només els sentiràs aquesta estoneta… Però no! El temps es comporta i els Love of Lesbian realitzen el seu únic concert en tot l’estiu a Catalunya. És en el marc de la 49ena edició del Festival de la Porta Ferrada.
Veure els Love of Lesbian és tot un espectacle! I cada vegada atrauen a més i més persones. Només cal recordar els finals de la gira 1999 que van omplir quatre dies a la sala Joy Eslava de Madrid i tres dies la sala 1 de Razzmatazz de Barcelona. Un vertadera bogeria!
Va ser un concert solvent. Sense parafernàlies. Ni disfresses. Només ells i la seva música. I la mare d’en Santi Balmes.
Es van dedicar a tocar cançons dels seus discos més celebrats i amb els que han arribat a un públic molt ampli. Com ja s’ha dit moltes vegades, el canvi en l’idioma els va fer fer un salt endavant en l’escena musical del país i, amb els discos “Maniobras de escapismo”, “Cuentos chinos para niños del Japón” i el “1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)” han aconseguit que tot el públic salti i canti a ple pulmó cançons com “Houston, tenemos un poema”, “Me amo”, “Club de fans de John Boy” o “Allí donde solíamos gritar” i emocionar-se amb “Música de ascensores”, “Incendios de nieve” o “Historia de una hache que no quería ser muda”. Però jo, ho sento moltíssim, però quan comença “Universos infinitos” se’m posa la pell de gallina, tanco els ulls i toco el cel…
Ara, només ens falta esperar el nou disc dels lesbians i que tornin a començar a tocar en directe. I, només espero, que fins que arribi aquest moment, el temps passi ben ràpid.
Text: Jordi Daumal
Fotos: Arxiu
