Festival Embassa’t. Tercer any i guanyant terreny

in A PRIMERA FILA

Un servidor arriba just quan sonen les últimes notes dels Sense Sal . La poca previsió a l’hora de mirar com arribar a la “bassa” de Sant Oleguer i un embús a l’alçada de Cardedeu em fa arribar més tard del que tenia previst.

Aquest any és la tercera edició de l’Embassa’t, el Festival Independent del Vallès (FIV). Un petit festival que ha anat, mica en mica, creant una bona proposta musical per passar un dissabte de juliol escoltant bona música. I, aquest any i gràcies el fenomen dels Manel, amb totes les entrades exhaurides de feia dies.

Abans dels terrassencs Sense Sal, havien actuat els Delivery de Sabadell i els O Valiant Hearts. I, seguidament, arribaven els Odio París (entrats en el cartell a última hora com a substituts dels magnífics Nueva Vulcano, que per motius personals, no van poder tocar). La imatge del concert dels barcelonins és la següent: surten, endollen, comencen a tocar i les persones més properes a l’escenari es tapen les orelles degut a la distorsió i al volum tant elevat. El concert comença bé! Van realitzar un concert fantàstic. Van despullar el seu primer disc, de mateix nom que el grup, amb una contundència, sobrietat i bona posada en escena (per molt que se’ls titlli de no saber estar dalt l’escenari, de poca mobilitat i bla, bla, bla…). Es notava que s’ho estaven passant bé. Que es creuen la seva proposta. Que s’estimen el que fan. Que segueixin així i se’n sentirà a parlar (encara) més. Destacar la versió “lliure” d’”Electricity dels Orchestral Manoeuvres in the Dark” (OMD).

I arriben els caps de cartell. Els Manel. Es nota amb la quantitat de persones que, de cop i volta hi ha a l’esplanada de la bassa. Persones de totes les edats: grans, joves, petits i petites… tothom vol veure i cantar les cançons dels Manel, perquè ara, anar a un concert dels Manel és com anar a un gran karaoke. Van estar genials. Van tocar la gran majoria de cançons del magnífic “10 milles per veure una bona armadura” i intercalant algunes cançons del primer disc (jo en el set list n’hagués posat unes altres, però totes són tan bones…). El gran narrador d’històries que és en Guillem, ja no li cal fer grans introduccions i fer-ne ús de les seves dots, perquè ja tenen prou cançons per fer un bon concert. Però, en alguna cançó (fantàstica l’entrada de “La cançó del soldadet”) ho continua fent i, esperem que no en perdi la costum. No sé quin concert deurien fer la nit anterior al PopArb, però el de l’Embassa’t va ser de 10 gairebé 11.

I amb els Manel va semblar que s’acaba el festival. Moltes persones, igual que van arribar just pels joves barcelonins, van marxar just acabar de sonar l’havanera-pop “Deixa-la, Toni, deixa-la”. I es van perdre el concert dels finesos French Films. Van descarregar el seu power-pop i ganes de saltar que et contagiaven amb l’energia que desprenen dalt l’escenari. Escolteu-vos el “Golden Sea”, el seu EP de debut. No inventen res, però val la pena.

I tancaven el festival els suecs The Amplifetes. El seu cantant (amb una imatge mig de reverent i mig de Jesucrist) Peter Agren, omplia ell sol l’escenari. Els teclats i la bateria electrònica creava un ambient d’una electrònica força elegant, però en alguns moments una mica pesada i repetitiva.

En resum: una iniciativa molt interessant a seguir. Bons concerts amb diversos estils musicals per acontentar a tothom. I, amb la bona idea de tenir dj’s entre grup i grup, per no fer defallir les forces ni les ganes de moure’s. Com a punt negatiu, la poca previsió amb el menjar, ja que a les nou del vespre ja no els hi quedaven ni entrepans ni pizza, però van donar una resposta ràpida a les persones que teníem tiquet i no podíem menjar, demanant-ne més. Ah! I una recomanació (que no serà possible, però demanar és gratis): que la gent es pogués banyar a la piscina. Això ja seria l’hòstia!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Tatiana Moret (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada